ACTE ÚNIC

Escenari nu. A l’esquerra (sempre del públic) hi ha l’ADVOCAT, al mig, al fons, drets, l’HOME i la DONA. A la dreta, a primer terme, en DIMES. Al mig, VICTÒRIA, que s’adelanta cap al públic.

VICTÒRIA
La història que vaig a contar-vos, que és la meva història, va passar a... bé, tant se val, on va passar. Va passar en un país, però també podia haver ocorregut en aquell altre o en el de més enllà. És la trista i amarga història, d’un trist i amarg país que no té llibertat i on encara és vigent la pena de mort. És una tràgica història que podria ocórrer en qualsevol país on no hi hagi llibertat i on es  practiqui la injusta justícia de la pena de mort.

(VICTÒRIA avança cap a l’ADVOCAT que està fullejant un paper. Seu al seu costat)

ADVOCAT
S’adona de la gravetat del seu cas?

VICTÒRIA
Sí...

ADVOCAT
Sap que em serà molt difícil la seva defensa i que li pot sortir una gran condemna?

VICTÒRIA
Pena de mort?

ADVOCAT
No, dona, no pateixi. No crec que arribi a tant. Però el que sí és quasi segur és que el fiscal demanarà com a mínim trenta anys.

VICTÒRIA
(Com un ressò. Abatuda.) Trenta anys... És tota una vida...

ADVOCAT
No oblidi que vostè ha matat un home.

VICTÒRIA
No. L’he deixat morir. Que no és el mateix!

ADVOCAT
Per vostè potser no. Però no oblidi: el fiscal l’acusa d’homicidi premeditat, amb l’agreujant que la víctima estava indefensa i a la seva mercè. És així o no ho és?

VICTÒRIA
Sí... Però vostè sap que no és exactament així.

ADVOCAT
Sí. Però el que cal és que n’estigui convençut el jutge. Per tant, serà bo  que m’expliqui amb tot detall el que va passar. Hi està disposada?

VICTÒRIA
Sí...

ADVOCAT
De primer, una pregunta: pertanyia vostè al moviment polític d’en Jesús Mont Vell?

VICTÒRIA
No. I si vol que li digui la veritat, encara és hora que no sé exactament quines idees tenia. Diuen que si era anarquista. No ho sé, potser sí. Però a mi no m’interessaven, les idees com a idees, a mi m’interessava la persona. (VICTÒRIA s’aixeca i va cap al primer terme del centre de l’escenari. La llum de l’ADVOCAT s’apaga i queda tot l’escenari a mitja penombra, il·luminant només VICTÒRIA que continua la seva narració.)
És cert que hi ha molt de jovent polititzat, però molts d’ells sense les idees massa clares. Jo n’havia fugit sempre. Em sentia una mica burgesa. A casa meva havíem anat assolint, poc a poc, un migrat benestar que no volia deixar que es perdés. M’hi trobava bé. Només volia acabar la meva carrera d’infermera, col·locar-me en un bon lloc, treballar uns quants anys i si podia ser, casar-me amb un bon metge. Un programa no gens ambiciós, ni revolucionari, com pot veure. Darrerament, és clar, tots els esdeveniments del país em preocupaven, però creia, i ho volia creure, que jo no hi podia fer res. 

(Un dissabte gris i trist. Barcelona: Editorial Millà, 1986, p. 15-16)

* * *

MARGALIDA
Sí, pare, vós en sou el carboner, però, i perdoneu que insisteixi, tot va venir perquè un dia que estava sola...

CARBONER (Tallant-la)
Res! A callar. No en vull saber res! Allí on parla un pare, els fills han de callar! Sóc el teu pare i t’ho mano! El protagonista en sóc jo...! I a callar!

(Més musiqueta. Però ara el que surt és el REI, per la dreta)

REI
El qui ha de callar ets tu! Poca-sola...!

CARBONER
Majestat...!

MARGALIDA
Senyor...!

REI
He sentit la vostra conversa, i la veritat és que no teniu raó ni l’un ni l’altre. Sí, sí, molt bé, la història es coneix com la de la filla del carboner, però, és que jo no hi vaig prendre part...? És que jo no hi vaig intervenir...?

MARGALIDA
Oh, i tant que sí...!

CARBONER
Molt, senyor...!

REI
Ah...! I doncs...? On s’ha vist, vejam, que els súbdits vulguin passar la mà per la cara als seus sobirans...? On s’ha vist? On...? A veure, on...? Enlloc!!! Per tant, el qui ha de contar la història sóc jo!

MARGALIDA
Però, majestat, pel sol fet de ser el rei, no vol dir que tingueu dret a convertir-vos en el cronista de la història!

CARBONER (A part, a la seva filla)
Calla, Margalida, calla, que aquesta gent de palau volen tenir sempre la raó, i encara que no la tinguin se la prenen.

MARGALIDA
No seré pas jo qui els la doni, si no la tenen!

REI
Escolteu minyona, que a mi no se’m contradiu, eh...? Que sóc el rei!

MARGALIDA
Bé, molt bé... Sou el rei... Però això no vol dir pas que sempre tingueu la raó!

REI
A palau me la donen sempre!

MARGALIDA
Però aquí, aquí no som a palau!

CARBONER
Perdoneu, majestat, no li feu cas... És la meva filla, sabeu... És jove... irreflexiva...

MARGALIDA
Bé majestat... Si creieu tenir raó, perquè no ho pregunteu als nostres amics del teatre...? Potser ells ens podrien fer sortir de dubtes...

REI
Ui!... però si els ho haguéssim d’anar preguntant d’un a un, no acabaríem mai...

CARBONER
A més, que si no saben ben bé el que va passar...

MARGALIDA
Bé, doncs, perquè ells puguin opinar, abans han de saber tots els punts de la història, o més ben dit... de la rondalla, perquè, a més de nosaltres hi van intervenir també altres personatges.

REI
Bé... però, qui la conta...?

MARGALIDA
De moment, com que som tres, podríem començar nosaltres mateixos. Per de prompte, podríeu iniciar-la vós majestat.

REI
Sí. Em sembla el més adequat!

(La filla del carboner. Barcelona: Editorial Millà, 1995, p. 10 i 11)