Nicasi Camps Pinós neix a Terrassa el 14 de desembre de 1931. Fill de Manuel Camps Isart de Badalona i de Concepció Pinós Martí de Guissona, té dues germanes més grans, Conxita i Antònia. El pare —republicà compromès— treballa de cambrer tot i que era pintor i dibuixant. En plena misèria propiciada per la Guerra Civil, la mare mor l’any 1938. Al cap de poc temps, pare i fills es traslladen a Barcelona, al barri del Poblenou, on s’instal·len de rellogats en un pis de la Rambla.

Nicasi es posa malalt i és ingressat a l’Hospital de Sant Pau on, malgrat el seu pare, és batejat i més tard admès a l’Escola Parroquial. Abans d’aprendre a llegir ja dibuixa contes i els edita amb un amic en una revista feta a mà. Deixa l’escola per motius econòmics fins que l’any 1946 entra a treballar al garatge de Can Furró de la rambla del Poblenou, on el seu propietari li paga l’escola nocturna a l’Aliança Escolar. En aquest any el seu pare emmalalteix de tuberculosi i mor. Els germans Camps reben l’ajuda d’uns oncles del barri de Gràcia que fa que l’autor entri en contacte amb l’entitat dels Lluïsos i amb el món del teatre d’aficionats. Fa el servei militar a Barcelona i quan es llicencia canvia de feina i treballa de comercial per a l’empresa Metalls i Plateria, coneguda com a Can Culleres. Aleshores comença a manifestar-se la seva activitat cultural amb la col·laboració a la revista Família i la seva participació en l’Orfeó Virolai. Amb altres companys de la parròquia acompanya malalts a Lorda durant força anys. Passa una etapa contemplativa i d’introspecció que el porta a un apropament a una comunitat religiosa, però aviat s’adona que no és el seu camí.

El 30 de setembre de 1962 estrena la seva primera obra de teatre, Anuncis econòmics, escrita per a un grup de teatre infantil. Del 1965 és la peça Un marit per a la meva dona, que té diverses edicions per l’èxit que l’obra té arreu. Escriu amb facilitat i en pocs dies té redactades diverses obres com Si els morts poguéssim parlar o No tot són flors entre roses i clavells.

Autor prolífic, tracta temàtiques i gèneres diversos amb una especial predilecció per la comèdia de caràcter popular que té una gran acollida entre els grups de teatre d’aficionats. Per a les obres més esbojarrades fa servir el pseudònim Nick Hassy. El 1977, arran de l’execució de Salvador Puig Antich, escriu Un dissabte gris i trist, un al·legat contra la pena de mort que obté el premi Emili Vilanova dels Jocs Florals de Múnic. El 1984 rep el premi de l’AETIJ de Madrid per l’obra de teatre infantil, La filla del carboner. Adapta al català alguns dels clàssics del teatre universal com Les dones sàvies de Molière o Èdip rei (Èdip, fill i espòs) de Sòfocles. Té versions, no publicades, de La veu humana de Jean Cocteau i El criat de dos amos de Goldoni.

És autor de més de 135 peces teatrals de les quals només se n’han publicat una trentena, la majoria a l’editorial Millà de Barcelona. Els seus manuscrits es troben entre l’Arxiu Històric del Poblenou, l’Institut del Teatre i la Biblioteca de Catalunya. 

Publica un llibre de narracions escrites al llarg del seu periple com a agent comercial arreu del país: Dels Pirineus a l’Ebre (2007) i un altre de poesia: El pont (2009).

També escriu a les revistes del Poblenou que són referents culturals més enllà del barri: Quatre cantons, de la qual n’és el codirector, i Icària. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou. D’aquest arxiu és un membre actiu destacat.

Entre els premis rebuts al llarg de la seva vida destaquen el premi Sant Martí del Consell Municipal del Districte (1987), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i el premi Arlequí de la FGATC (2007).

Fou soci d’honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Mor a Barcelona el 29 de gener de 2024.