[...]
—Jordi Arbonès també es va escriure amb Manuel de Pedrolo.
—Jo l’anava a veure sovint, en Pedrolo. Els meus pares vivien a prop seu, era molt jove, l’anava a veure alguns diumenges a la tarda, que era quan escrivia. Conversàvem, li ensenyava contes meus i em deixava llibres. Segur que li fotia una mica la punyeta.

—Com el va conèixer?
—Un Sant Jordi de fa molts anys, vaig anar a la Llibreria Catalònia, encara no es deia la Casa del Libro. El dia del llibre no era com ara. Hi havia en Pedrolo, en Josep Maria Espinàs i la Maria Aurèlia Capmany sols, parlant en un racó. No tenien ningú que els demanés per signar cap llibre. A l’altre cantó, en canvi, hi havia en Tomás Salvador, en Gironella... amb una cua de lectors al davant. Vaig pensar: ‘L’any vinent això canviarà.’ Vaig anar-hi amb un maletí ple de llibres de tots tres. En Pedrolo em va atendre molt amablement. ‘Escrius? Vine’m a veure’, em va dir. L’endemà ja hi era. Més tard, em va fer el pròleg de Solucions provisionals, la novel·la amb què vaig guanyar el premi Víctor Català l’any 1965.

—Vostè sempre ha dit que li agradava en Pedrolo. Ara, però, no està gens de moda.
—Sí, sí. M’agradava. Hauria de rellegir-lo, però. El més fumut és que de tot el que va escriure està quedant només el Mecanoscrit del segon origen, que el va fer com un divertiment i que no li agradava.

—Doncs, què li agradava?
—El cicle d’El temps obert, queera molt ambiciós, potser massa: onze llibres a partir de la Guerra Civil, amb totes les situacions. Era impossible el que hi volia fer. Tenia com a antecedent «El millor novel·lista del món», un conte seu protagonitzat per un escriptor boig que prova de fer aquest cicle i a qui acaben tancant al manicomi. Encomana la bogeria a tothom, metges inclosos. Tots acaben fent la mateixa novel·la a partir de situacions diferents.

—Potser li passava una mica el mateix que a vostè, que era massa prolífic.
—Home! Ho era molt més que jo. Cosa que no vol dir que Pedrolo no tingués sentit crític. Mira si en tenia que, quan va desaparèixer la censura, va estripar tres novel·les inèdites que hauria pogut publicar. En parlo a Viure amb els ulls. Jo, en tot cas, de novel·les per a nois i noies sí que n’he fet moltes, algunes molt primetes. Per a adults, no tantes. De fet, vaig començar escrivint per a adults, el que va passar és que, quan encara no havia fet gaire res, en Josep Tremoleda ens va convocar a uns quants escriptors al Centre Lleidatà de Barcelona. Érem l’Estanislau Torres, en Carles Macià i em sembla que en Sala-Cornadó. Ens va dir que volien fer el Cavall Fort i que a les planes centrals hi posarien un conte. Necessitaven gent que escrivís contes per a nois i noies. M’hi vaig apuntar. No tenia ni idea de com ho havia de fer.

—Hi havia hagut el Patufet.
—Va morir amb les bombes del 1938. En el Patufet tot acabava bé, era allò dels bons i els dolents, una mica ensucrat. El Cavall Fort, en canvi, neix a l’època del realisme social. Ho teníem present. Durant uns anys, d’escriptors que féssim literatura infantil n’érem pocs: en Francesc Vallverdú, que em sembla que va ser el pioner, en Sebastià Sorribas, que va fer El zoo d’en Pitus, l’Emili Teixidor... En els primers cinquanta números, vaig publicar 23 contes, cinc dels quals en els cinc primers. Sovint, treia les idees de les notícies dels diaris, És el que va passar amb El maquinista de Cotaintin, el primer conte que hi vaig publicar. Era l’any 1961, les màquines de tren encara anaven amb carbó. Resulta que va saltar una guspira i que la roba del maquinista es va començar a cremar. Però, abans d’apagar el foc que el cremava, aquest home va frenar el tren perquè va pensar primer en els passatgers. Era una notícia exemplar.

—Sempre defensaven una mena d’actitud ètica en els contes.
—Sí, això evidentment. El nostre lema de Cavall Fort era ‘Una prova d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir’. He mantingut aquesta mateixa actitud en tots els llibres de nois i noies. Hi poden aparèixer individus bandarres o menyspreables, però generalment no acaben bé. En els llibres d’adults, en canvi, faig més aviat al contrari, deixo anar els dimonis, tal com dic, provo d’explicar les coses com les veig. Però als nanos no els pots dir que tot és una merda, també explico les coses com les veig, però miro de no ser depriment. I he evitat un suïcidi literari gràcies a aquesta manera de fer.

—Expliqui, expliqui.
—Francesc Miralles estava escrivint un llibre per a nois i noies que es titula Un haiku per a l’Alícia. Va llegir una entrevista que em feien en què deia que en els llibres de nois i noies s’hi valia tot menys induir a la desesperació. Estava decidit que el seu personatge, l’Alícia, se suïcidés. Quan va llegir-ho, va decidir canviar el final.

—Joan Sales també mantenia una actitud ètica i també canviava llibres.
—El vaig conèixer bastant. Justament li vaig portar El carreró contra Còssima, una novel·la que acabava de fer. Ell em va insinuar de fer-hi uns canvis. Jo era jove, no estava disposat a transigir en gaire res. Li vaig dir que no. Ara em sap una mica de greu, penso que vés a saber què hauria fet. Al cap d’un temps vaig escriure-li una carta on deia que m’editaria el llibre l’editorial Cadí. En Sales tenia un sentit de l’humor especial, em va contestar: ‘No hi ha res Cadí’.

—Tornem a la literatura infantil: no ha anat mantenint aquesta actitud ètica de què parlàvem.
—No. A partir de Harry Potter s’ha desviat cap al món màgic i les coses impossibles. Jo, més aviat, he decidit fotre-me’n una mica. He fet treballar el detectiu Felip Marlot per a una bruixa i és ell qui, servint-se d’ordinadors i altres mitjans, diu a la bruixa com pot anar resolent un cas.

—Felip Marlot és un homenatge al Philip Marlowe de Raymond Chandler.
—Li he manllevat el nom, però els casos no tenen res a veure perquè Felip Marlot no duu pistola i no va a mastegots.

[...]

—No hi ha gaires autors catalans que hagin venut tants llibres com vostè.
—Això és degut sobretot a La casa sota la sorra. Se n’han fet 84 o 85 edicions. El grup Egos Teatre en va fer una versió l’any 2010. Va ser sensacional. Hi feien sortir en Felip Marlot i coses de les vuit cases més que he fet: La casa sota el mar, sota la lona, sobre el gel... A l’última, faig envellir Pere Vidal, que és una mica baliga-balaga, i Henry Balua, que és idealista i negre, íntegre i constructiu. De La colla dels deu també se n’ha fet vint-i-cinc edicions. Ara, però, ja no és així. Si puc reeditar un llibre, encara que sigui infantil, ja estic content. Hi ha molta oferta i poc ressò. Massa coses que ens distreuen.

(Xavier Cortadellas: "Un autor amb principis", Presència, núm. 2062, del 2 al 8 de setembre del 2011)