Joaquim Carbó i Masllorens neix a Caldes de Malavella l'any 1932. Aprèn les primeres lletres a casa (1935-1937), abans que el seu pare s'incorpori a l'exèrcit republicà. Durant la guerra, viu a Caldes, a casa dels avis, i va a l'escola municipal, en la qual algunes classes es fan a l'aire lliure i des d'on, més d'un cop, veuen venir els bombarders. Acabada la guerra, la família s'instal·la definitivament a Barcelona. D'aquells anys en guarda un record entranyable d'una mestra excepcional, Vicenta Ibáñez, i de l'Escola de Comerç, antiga presó de dones, on comença a espavilar-se pel seu compte.

En una entrevista feta per Jaume Fuster a Serra d'Or (1992), l'autor descriu aquells temps difícils en què es comença a dibuixar la seva personalitat:

«Jo vaig néixer l'any 1931 en una feliç República, però l'any 36, quan tenia quatre anys, ja va esclatar la guerra [...]. Començo a obrir els ulls cap als anys 37, 38 i 39... Amb el daltabaix que va significar la guerra, jo, de repressions, totes les que vulguis. En rebíem de molts tipus, la del sistema i la dels nostres pares.

[...] De petit, jugava molt al carrer; jo vivia per la banda de Sant Gervasi, plaça de Cardona, carrer Madrazo... El carrer d'Aribau era el meu camp de futbol; era espectador de les bestieses que feien molts dels meus companys, i jo sempre m'ho mirava amb una mica de por i de recel, però m'agradava de ficar-hi el nas i estar al corrent del que passava. [...] Revisc tot el cinema que m'havia empassat els dissabtes a la tarda, de pel·lícules dobles al cinema Bosc, a Gràcia, i també de tots els llibres d'aventures que havia llegit. [...] Vaig ser un lector apassionat de llibres d'aventures. A aquest tipus de novel·les m'hi va introduir el meu pare quan jo era molt petit; anàvem al mercat de Sant Antoni i compràvem moltes de les novel·les que ell havia llegit quan era petit [...]. Al mateix temps, una veïna de casa, la Maria Novell, llicenciada en Filosofia, que tenia una biblioteca molt completa d'abans de la guerra, m'anava facilitant tota mena de llibres, que llegia molt desordenadament. Alhora compartia totes aquestes lectures amb Tebeos, etc. Ho llegia tot.»

Als setze anys entra a treballar d'administratiu per oposició en una entitat d'estalvi i, durant quaranta anys, compagina aquesta feina amb la d'escriptor. El 1957 es casa amb la Rosa i, l'any següent, neix en Maurici. En aquells moments la repressió franquista començava a estovar-se i l'economia es recuperava dins d'una societat de consum. S'inicia un canvi en la cultura catalana amb la creació d'Òmnium Cultural i el naixement dels Setze Jutges, els quals, juntament amb la discogràfica Edigsa, signifiquen l'inici de la Nova Cançó.

Amb la intenció de demostrar que en català es poden explicar les mateixes coses que en qualsevol altra llengua, escriu una sèrie de narracions de caire realista i descriptiu entre les quals destaquen Un altre tròpic, premi Joan Santamaria 1965, i Els orangutans, finalista del premi Sant Jordi de l'any 1967.

La seva producció s'adreça, majoritàriament, a un públic infantil i juvenil. És un dels fundadors de la revista Cavall Fort (1961), per a la qual escriu els cinc primers contes que publica la revista, i n'és membre del consell de redacció. S'incorpora al catàleg de les primeres editorials que publiquen llibres per a nois i noies, La Galera i Estela. Treballa en l'àmbit literari del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), en les primeres juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (és el tresorer de l'associació del 1978 al 1984) i en el primer Consell Català del llibre per a Infants.

Membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, que reivindica i assaja d'una manera lliure la literatura de gènere, col·labora en la publicació de llibres eròtics (Deu pometes té el pomer), de por morbosa, de novel·la negra, de ciència-ficció, de gastronomia i de misteri.

Joaquim Carbó no ha estat mai un intel·lectual; ell s'anomena «escriptor utilitari». En temps de la dictadura, quan els escriptors catalans encara patien la repressió franquista, va optar per escriure en català novel·les adreçades a nois i noies. Va ser escollit l'escriptor del mes de desembre de 1992 de la Institució de les Lletres Catalanes, i llibres com La casa sota la sorra, La colla dels deu i I tu, què hi fas aquí? es compten entre els títols més venuts i amb més reedicions del global de la literatura en llengua catalana. Ha guanyat nombrosos premis literaris adreçats a nois i noies (Folch i Torres, 1969; Joaquim Ruyra, 1981; Crítica de Serra d'Or, 1980 i 1992; de la Generalitat, 1982) i a adults (Víctor Català, 1964; Joan Santamaria, 1965; Recull, 1966 i, amb Ofèlia Dracs, La sonrisa vertical, 1980). La seva consolidada trajectòria literària s'emmarca en un fet insòlit en la nostra societat actual: es dedica a allò que més li agrada, escriure.

Escriptor preocupat per l'opinió dels lectors sobre la seva producció, Joaquim Carbó intenta connectar-hi i explicar-los els secrets de la professió, assegut a estones davant d'ells per parlar dels seus llibres i de tot allò relacionat amb el món de la creació literària:

«El que intento transmetre, sense ganes d'alarmar a ningú, és que cal fer un esforç en qualsevol activitat que ens decidim a emprendre. I, sobretot, que és molt important que ens agradi fer feina. Està molt bé que ens agradi menjar xocolata, llepar un gelat, beure una beguda que fa bombolles, escoltar música, ballar, anar al teatre, jugar, viatjar amb tren, llegir i tant!, però també hem de tenir ganes de treballar. Si pot ser en una cosa que vingui de gust. Al cap i a la fi, totes aquestes coses que ens agraden no existirien si no hi hagués uns professionals com els pastissers, els gelaters, els botiguers, els músics, els artistes, els ferroviaris i, és clar, els novel·listes que, també cal dir-ho, ens ho passem d'allò més bé amb la nostra feina... No us podeu imaginar el greu que em sap que em cridin per anar a sopar quan estic acabant un conte, amb les ganes que tinc de saber si el podré acabar bé!» (Llegir! a casa, a l'escola, al carrer, llegir!, 1991).