—Què hi feies a Berlín el 1997?
—Hi portava dos anys. El gener del 1997, quan començava amb els Canaris Fosforescents, encara vivia on havia escrit Uh, un pis de Treptow, barri de proletaris acabats de desfer-se del comunisme que em miraven sense saber de quina claveguera o de quin paradís sortia jo. Allà mateix, a la primera cantonada cap a l'altra banda, al lloc on feia quatre dies s'alçava el mur, arran de canal, s'hi havia instal·lat un campament de caravanes i camionetes atrotinades amb tota una tribu de clochards mig hipis i mig dadà que tenien plantades entre els carros unes escultures una mica totèmiques fetes de peces de motors, trossos de nines, etcètera, que eren de primera. Passat el canal començava l'antic Berlín oest, on es trobaven Els cors flamejants i molts altres bars. En molts d'aquests t'hi podies estar tranquil·lament tres hores amb una amiga llegint-vos Kierkegaard l'un a l'altre i no et molestava res ni ningú: s'hi podia escriure bé. També vaig estar freqüentant un parell de biblioteques on podies trobar de tot i endur-t'ho en préstec: velles edicions de Pitarra, el llibre d'Àngel Carmona, una edició de luxe de Joan Ponç i J.V.Foix, per no dir totes les traduccions existents de poesia russa a l'anglès i al francès, a més de l'alemany... tenia tota la literatura del món a l'abast de la mà, de franc i fàcil: a la biblioteca hi consultava el Moll i el Coromines, hi llegia velles edicions de Llull (els proverbis), vaig demanar una cosa de Gracián i me'n van donar un exemplar del XVIII...

També anava a molts recitals de poesia: hi assistia, i hi participava, i me'n demanaven. En vaig fer amb música i sense música, amb traduccions i sense traduccions, amb altres poetes i en solitari... hi havia un grup d'escriptors alemanys amb algun rus i algun anglès que em consideraven el més gran poeta català vivent (és clar que no en coneixien cap més)! Tot això en bicicleta i enmig de les tempestats típiques de la vida amb els uns, els altres i els altres...

—Has viscut a altres llocs?
—A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín i a Barcelona.

—Vius com vols a Barcelona?
—Doncs què et diré, sí: pel balcó del davant veig una paret amb finestres i si m'aboco veig uns arbres malaltissos i cotxes que passen, i per darrere veig dues parets amb finestres. Però visc com vull: quan em dóna la gana em desprenc de la gravitació i floto sense escafandre per tots els nivells de la realitat, em desplaço sense esforç a la velocitat de la llum i visc en una mena de paradís amorós on l'única rivalitat és a veure qui repartirà més plaer...

—Notes el pes de les llengües que has viscut en la llengua dels teus poemes?
—Primer els diferents dialectes dins del català oriental: mitja família parla barceloní i mitja parla escalenc (forma peculiar de l'empordanès): primeres visions de lingüística comparada, a la primera infància. Després, el descobriment del català occidental en forma d'uns nens lleidatans a collegi: ràpida consciència del que és un idioma amb totes les seves varietats i dialectes: un univers. Visió grandiosa i intuïtiva de tota la història del català, visió enamorada i penetrant de la seva vida actual. Al costat d'això, el francès, el castellà, l'anglès, el provençal antic, l'alemany, l'italià... no tenen cap pes, són minúsculs cometes fendint la immensitat del meu cel. Em refereixo als idiomes, no a les seves literatures: aquestes sí que se m'han infiltrat pertot arreu. Pel que fa a l'idioma sóc tan permeable com ho són els idiomes mateixos: poc.

—Sembla que parteixis d'una idea o de l'efecte que et fa una imatge, i que en el transcurs de passar-ho a les paraules neixin altres coses (imatges, idees). És així com funcionen els teus poemes? Com et sembla que funcionen?
—No ho sé. Hi ha poemes que semblen fer-se sols i altres que sembla que demanin que els fabriquis tu. A vegades et penses que saps què vols dir i a vegades et penses que no ho saps. La qüestió és que les intuïcions o idees inicials, les imatges o coses que sorgeixen pel camí, i la forma final de l'escrit, quadrin si han de quadrar i si no, doncs no.

—Et fan por els canvis?
—Una mica, i potser més que por és emoció. Per una cosa o altra, per sort o per desgràcia, sempre estic en plena metamorfosi. Un dels meus Coltells (pàg. 92) és una cosa que li deia l'amiga E. a l'amic I. referint-se a mi: Sí sí li tens molt d'afecte / però com vols que s'hi posi / si no li guardes respecte / quan està en metamorfosi. Potser hauria de fer un canvi més i parar de canviar tant. També sabem que hi ha una cosa que no canvia i sense la qual no hi podria haver ni canvis ni res.

—Què et fa por?
—L'únic que me'n fa una mica és dormir al ras en territori de bèsties salvatges, però en un cas així la mateixa por em fa dormir amb un ull obert i per ara no n'hi ha hagut cap que se m'hagi menjat, encara que alguna hi ha estat a punt.

—Quina música escoltes?
—Roc en rol, roc sense rol, roc simfònic, cançó francesa, tecno, italianades, jaç, músiques populars, flamenc, clàssic, cant gregorià, soroll, sardanes, música de guitarra, cantautors catalans, anglesos i nord-americans i algun neo-zelandès, música medieval, Paganini i música de la ràdio: un mestissatge de música ètnica amb música de neteja ètnica. A més de tota la que sento als trens, al metro, a les botigues, als bars, als telèfons d'oficines quan et fan esperar, i la dels veïns. De passada vull dir que em sembla que posar música a les parades de metro, als vagons de tren, etc., és anticonstitucional.

—Recomanes algun lloc de Barcelona?
—Tal com està ara, la plaça de bous de les Arenes, que fa trenta anys que no es fa servir i a dins hi han crescut arbres, arbusts, herbes i herbots i està molt guapa. Però està tancada i tapiada i em sembla que és quasi impossible entrar-hi. No sé si la volen tirar a terra per construir un cercle comercial o què.

—Com vas arribar a la poesia?
—A la poesia jo ja hi era. El que he fet és mantenir-m'hi, no sortir-ne, mirar de no caure mai del tot a la prosa, procurar en la mesura possible viure en vers.

—Hi ha algun estat (d'ànim, de consciència, econòmic, etc.) que t'afavoreixi l'exercici poètic?
—Sí, tots.

—Com et disfressaries d'Enric Casasses?
—Hauria de ser un vestit mig de Peter Pan i mig de Lucky Luke, amb una capa negra d'ermità alquimista, un ganivetot de pirata a la cintura, armilla de bandoler romàntic, corbateta de Buster Keaton, camisa florida a l'estil hipi californià, espardenyes i faixa de casteller, un embut per barret, la daga de la mort en una mà i una flor de card a l'altra. I amb un llapis groc i negre damunt l'orella.

—I de poruc? De truita? D'amor? De valent?
—Per vestir-te de poruc t'has de posar uniforme d'esquinet o de policia anti-disturbis. Per vestir-me de truita no ho veig clar perquè primer s'han de batre els ous... D'amor? Vestit normal, qualsevol cosa. De valent? Ídem, o en pilotes.

(Bego Ricart: "Fes-te senzill / busca el perill. Llegir Enric Casasses", El Tacte que té, núm. 0, març del 2001, p. 4-6)