Diuen que sant Francesc d'Assís parlava amb els ocells. Santa Clara podria haver estat un ocell? De fet, a Ovidi, a Les metamorfosis, els homes i dones dels quals parla se li acaben transformant...

A Enric Casasses li ha passat més o menys el mateix: ha anat representant tota mena d'estats d'ànima ("En cada estat d'ànim hi figuren tots els estats d'ànim") a través de l'amor a dos, l'amor a un, l'amor a molts, l'amor a tu... repassant uns fets donats per ells mateixos ("que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments"), perquè, per una sola història (que acabarà bé, encara que serà difícil), va descarrilant-nos l'argument, que mai ha estat cap línia recta, d'uns temps vistos des dels cors flamejants, on hom treu l'aigua clara d'un mateix si s'hi agafa amb primavera o s'hi mor (per què em vénen al cap les tombes flamejants?). O sigui, que les coses són metàfores, imatges, vagament desxifrables però entenedores, i entrelligades per diversos fils comuns.

És indiscutiblement útil per a la comprensió de cada poema l'estirabot final, car concreta obrint lectures; m'ha agradat la idea. I és que resulta que el gènere dels Canaris fosforescents són poemes en prosa amb estirabot: petits poemes en prosa (com en Bau de l'aire, que al llibre no surt però hi ha el "bau dels altres") hereus directes del Gobelet dels daus de Max Jacob, no sé per on, però m'hi jugo el que vulguis que qui busqui trobarà. [...]

(Josep Pedrals: "Rails i més rails? (Entgleisung 1997)", Avui (Barcelona), 8 de març del 2001)
 

* * *

Em trobava en aquest estat prefunerari, pensant molt seriosament a refugiar-me en l'habitació de l'hotel, o perdre'm pels carrerons de la vella València, i potser era al segon plat quan va entrar un tipus esprimatxat i llargarut, vestit amb roba texana atrotinada i coronat amb un barret de copalta vell i rebregat a sobre del cap, que em va semblar la imatge més adient de protesta cap a aquella situació insulsa amb què deixava que turmentessin el meu cervell. La seva aparició fou per a mi tan inesperada com la visió que tingué Jacint Verdaguer en trobar-se en plena excursió muntanyenca M. Lloret amb copalta i els braços aixecats amb desesperació en veure la flor del seus anhels quatre metres avall en un cingle. La seva entrada al local on estàvem unes 200 persones i escaig fou saludada amb un d'aquells silencis que de tant en tant tallen les converses multitudinàries, quan les veus s'abaixen com per donar pas a una presència contundent o a un ésser estrafolari. Penso que la concurrència no sabia ben bé per quina de les dues opcions decantar-se, perquè l'home esprimatxat no content amb el seu embarretament havia posat a tall de detall visible en un dels laterals un cullerot de fusta, així com si fos una ploma d'au rapaç, detall que em féu pensar de seguida en el deliciós berenar literari de l'Alícia de Carroll amb la llebre, a casa del barretaire, i em féu recordar uns versos d’El tràngol, de Brossa, que em semblaren llavors premonitoris: "Les faldilles. Cruel. Quin perfum uses? Cos. / Qui era aquell tipus del copalta?". El tipus del copalta, però, caminava tranquil·lament entre els passadissos que deixaven les taules, com si ignorés totalment l'expectació que despertava. Algú em va dir que es deia Enric Casasses i era poeta. I, com si no n'hi hagués prou, va afegir per tal d'elevar-lo d'un rang que podíem suposar baix i sospitós: "Però sap molt de literatura". El copalta esdevingué amb els anys un distintiu de la imatge d’en Casasses, amb el qual es fotografià amb altres il·lustres poetes del CD Dotze sentits. El copalta l’emparentava llunyanament, però a la inversa, amb el gest del Verdaguer dels 20 anys i també amb els constituents del grup de Sabadell, capitanejats per Pere Quart, quan a principis de segle XX acudien a la platja de Pineda de mar amb barrets de copalta i una catifa de parròquia que estenien per sobre la sorra fins a arribar a tocar d'aigua. També, més contemporàniament, amb Joan Brossa, que l'anomenava barret de burgès i l'usà en poemes objecte o teatrals, o se'l cofà, si bé en un sentit també contestatari, però més màgic; i amb Jaume Sisa, el poeta cantant. El copalta l'apropava de pas als artistes del Cabaret Voltaire de Zuric, pioners de l'art actual, quan en plena efervescència del dadà recitaven, sota un immens barret de copa, els poemes d’Arp, i el feia coincidir, potser amb matisos variats, amb les declaracions de Carles Hac Mor en una entrevista que li va fer Antoni Clapés: "L'estètica de la poca-solta, la del Carnaval, la de dadà, la dels germans Marx, etcètera, porten, per sort, a fer el ridícul. Com més fem el ridícul en públic (en recitals de poesia, per exemple), més baixarem de la trona, més ens treurem el barret o birret de poeta, de portadors de transcendències tronades, que són igualment ridícules". [...]

(Dolors Miquel: "El copalta d'en Casasses", Avui (Barcelona), 21 d'octubre del 2004, p. VII)