"El teatre de la crueltat o cruesa, defensat per Artaud des dels anys trenta i que el va portar a la follia, no va acabar de triomfar als escenaris ni a les escoles, però s'ha imposat a la vida quotidiana d'una manera que fa por, perquè tant el segueixen els guàrdies com els altres, cadascun amb la seva idea. Artaud deia: "Mai, com quan és la vida el que se'n va, no s'ha parlat tant de civilització i de cultura. I hi ha un estrany paral·lelisme entre aquest enfonsament generalitzat de la vida -que és la base de la desmoralització actual- i la preocupació per una cultura que no ha coincidit mai amb la vida, i que és feta per a regentar la vida".
El marsellès, creient-se fracassat com a actor, es posà a realitzar el seu personatge cru i misteriós a la vida real, no als teatres sinó a casa, al carrer, on fos, tota l'estona i en tot el seu tracte amb els altres i amb les coses, i va ser catalogat de boig, i tancat i deixat anar no sé quants cops. 
No aneu al teatre, passegeu-vos de part de vespre per la ciutat o pel país, dissabtes o dimecres, és igual, i hi trobareu vint-i-cinc mil tipus de follia artística de veritat, no actuant amb guió sinó amb visió, encara que sovint sigui la visió trencada del que ja no té res més. La penya dels negatius i la dels cadavèrics, els monòlegs de l'embriac, els artificis del pobre, l'hora de passejar dels esquizofrènics, la histèria o la resignació, a dies, dels desesperats que aguanten perquè no saben per quin motiu haurien de petar precisament ells. No cal suïcidar-se, germans, sembla que diguin, basta tornar-se bojos de veritat. Volem la veritat, la bondat, el paradís, però no el disseny del paradís sinó un jardí on càpiga l'ombra del maligne i el doble egipci, on es pugui delirar i cavar l'hortet, dóna'm la mà, ja sé que sempre demano però... dóna'm la mà.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 12-13)

 

* * *

 

UNA MICA DE PRAGMATISME, SI US PLAGA

Si mon atrevim a repassar el pas de la pura idea anarquista pel món de l'art, en lloc d'un article faríem un tractat o tota una enciclopèdia-espasa, ja que la bandera negra entre nosaltres ha arribat a embolicar el cos mort de l'home-déu dels revoltats en la cançó pagesa, que per cert és una cançó que després ha tingut un destí d'himne molt estrany, molt robat, i per altra banda els viciosos i podrits Sex Pistols també ens han definit prou bé l'eterna i antiga intuïció de l'anarquia: "c'est la seule façon d'être!", a pesar de l'oposició dels anarquistes professionals, que van estar a punt de convertir aquesta idea preferida dels esperits lliures en un club privat de mascles i femelles masclistes, racistes, imperialistes, autoritaris, estatalistes, espanyolistes, fanàtics, dogmàtics i beats. És clar que els anarquistes professionals no han sigut els únics que s'han oposat a l'anarquia, també li tenen por histèrica els partidaris del desordre, els membres de les organitzacions, els dictadors, els de la bòfia i alguns analfabets amb títol universitari.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 53)

 

* * *

 

"ELS ANALFABETS I LA MATÈRIA

Quasi tots els analfabets llegeixen algun fascicle de la història de Catalunya en fascicles, els resums de les pel·lícules del dia, les instruccions dels medicaments o la fantàstica i extrema literatura de les capses de mistos. Algun, també, alguna obscura novel·la. I alguns, més pocs, els grans poetes i els grans llibres. És així. No cal fer-hi res ni hi ha res a dir-hi. Quasi tots els analfabets discuteixen punts de dret civil, no ho dic per riure'm dels advocats, parlo dels analfabets normals de cada dia, de la gran massa de les classes analfabetes, tota ella feta de filòlegs. Entre ells nasqueren el pensament, aquest llenguatge i aquesta filosofia, però els costa prou admetre-ho. Hauria de ser a última hora i asseguts en un portal, per exemple. [···]
Entre els analfabets hi ha analfabets molt dignes que no et dirien ni el seu nom, i en canvi d'altres que saben signar i signen, incansables, pertot arreu, a les parets de les cases, a les portes dels cotxes, als vidres de les cabines, sobre els anuncis, als seients de l'autobús, però atenció, que per aquí ja entraríem al tema de la creació artística i és un tema que ens desartristeix molt. Si de cas a última hora, a un infant, perquè dormi. O encara més tard, en un portal, amb sa mare, perduda la prudència, descobrirem què penso i descobrirem què pensa. I després o l'endemà, entre la cendra, ja em serà impossible recordar-ho, perquè la cendra té una memòria molt selectiva. La nostra teoria artística és una mica artrítica, i els analfabets, de l'artritis, en diuen dolor, que és un altre càntic de la matèria, la sirena número u. La número dos plora i aconsola, i la tres és riure sol. I per damunt i des de dins d'aquestes tres, la sirena zero de la matèria no calla mai.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 60-61)