Enric Casasses i Figueres, nascut a Barcelona l'any 1951, en ple franquisme, fill del químic i poeta, Enric Casassas i Simó, i de la també química, Pepita Figueras i Cros, és poeta, autor d'una obra genuïna i inclassificable d'influències heterogènies, rapsode de prolífica activitat recitadora i traductor i col·laborador amb diverses editorials. A banda de la seva activitat inclassificable i única com a poeta, doncs, ha contribuït també a descobrir autors desconeguts o desplaçats dels cànons establerts, com ara Juli Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume, i ha treballat conspícuament amb textos oblidats d'autors més consagrats, com ara Francesc Pujols o Jacint Verdaguer.

Tot i no començar a ser conegut i reconegut per la crítica i el públic fins als seus quaranta anys, quan Empúries edita La cosa aquella l'any 1991 -ja publicat deu anys abans a la revista Druïda de Maó-, i quan guanya el Premi de la Crítica Serra d'Or, Enric Casasses ja fa temps que recita i escriu versos. De ben jove, en el marc de la Barcelona contracultural dels últims anys del franquisme, desenvolupa una facilitat innata i natural per elaborar-los. Els seus versos esdevenen una manera quasi necessària de parlar per ell: crítica i crit, remor i foguera. El propi autor explica en alguna entrevista que al bar La Figuera, al carrer Progrés de Gràcia, comença a recitar, durant els anys setanta. Allà coneix, entre d'altres, Jordi Pope o el mexicà Orlando Guillén, que anys més tard prepara l'antologia Doce poetas catalanes del siglo XX, traduïda pel propi Guillén i amb epíleg de Casasses, encara pendent de ser editada. L'autor explica sintèticament així la seva carrera: "fer les coses lentament, que anessin sortint, m'ha anat molt bé. Els escenaris i els recitals vaig començar-los a trenta anys; a publicar llibres, com ja t'he dit, a quaranta. I, a cinquanta, a fer de literat i exhumar cadàvers literaris."

Així doncs, de La bragueta encallada, publicat el 1972 a Druïda, a títols com Canaris fosforescents (2001), o Que dormim?, del 2002, hi ha un seguit de llibres publicats dels quals destaquen La cosa aquella, seguit de Sense trofeu i Text llest (primer el 1982, després el 1991), No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns (1993, reedició el 2009), Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (1994 i 2007), Calç. Àlbum de poesia d'un instant i alhora il·lustrada (1996 i 2005), D'equivocar-se així (1997), o Uh (primer publicat a Aiguafreda, a l'editorial Container, el 1997 i després reeditat a Lleida amb Pagès el 2007). La seva poesia, en certa manera fundadora d'una nova tendència de la poesia catalana entre els poetes joves, i no tan joves, beu de diverses fonts, heterogènies i variades. De la cultura rock dels anys setanta als poetes trobadorescos medievals, de la psicodèlia dels setanta a la mística, dels romàntics anglesos als alternatius nord-americans -com ara Kenneth Patchen-, dels moviments avantguardistes europeus -amb especial influència del dadà- als poetes barrocs. Que l'oralitat n'és un dels trets característics ho demostra el fet que ha recitat sense aturador sempre -i que de fet abans de ser publicats els seus versos en lletra impresa així els donava a conèixer al públic-. Ha col·laborat en tres produccions discogràfiques: El pa de navegar, l'any 1999, La tonalitat de l'infinit, el 2001, amb música de Feliu Gasull, i l'any 2006, amb Pascal Comelade, a l'elogiat La manera més salvatge.

Val a dir que Enric Casasses té, en el camp de les lletres, feines inicials com a traductor i desenvolupa diverses tasques editorials, sempre de manera externa. A més a més de traduccions publicades, on trobem autors de la literatura anglosaxona i francesa com Arthur Conan Doyle, Robert L. Stevenson, Cyrano de Bergerac o Gérard de Nerval, i una edició, l'any 2004 i per Quaderns Crema, del poema Milton de William Blake, tradueix també peces esparses de molts autors: Audrey Beecham, Hans Arp, Bob Dylan, José Lezama Lima, René Char, Santa Teresa, Pier Paolo Pasolini, Raymond Queneau, Arnatu Daniel, La Fontaine, Guillaume Apollinaire o Kenneth Patche, entre d'altres.

Amb una vida majoritàriament nòmada, ha viscut a llocs com Tenerife, L'Escala, Montpeller, Llucmaçanes, Nottingham i Barcelona; durant els anys noranta passa tres anys a Berlin submergit en el suprematisme. Com a trobador contemporani, sense que això impliqui afectacions de cap tipus, Casasses recita en innumerables ocasions, participa a diverses antologies i col·labora a moltes revistes. D'entre les més conegudes trobaríem El Correo Catalán, Diari de Barcelona, Serra d'Or, El 9 Nou, El Mundo, Avui, Regió 7 o La Vanguardia, Enderrock, entre d'altres; però també col·labora amb revistes de caire més minoritari, sense oblidar el seu substrat contracultural, com ara Druïda, Atraccions, La Muerte de Narciso, Bolet-in-off, Karn de Kafè, La Verge Peluda, Pèl Capell, Frit de Matances, El Tacte que té, Cave Canis... L'activitat articulística més assídua i coneguda l'ha mantinguda, en un primer moment, amb el Diari de Barcelona, després amb l'Avui i finalment amb El Mundo i El País.

A banda de les traduccions, dels més de vint-i-cinc llibres publicats de poesia, de la seva intensa activitat revitalitzadora dels versos com a rapsoda en diversos marcs i escenaris, Enric Casasses desenvolupa una conspícua feina com a descobridor i altaveu d'autors de la literatura catalana relegats al bagul dels oblidats. A tals efectes, per exemple, durant l'any Verdaguer publica a quatre mans amb Agnès Prats el llibre Perles. Igualment, amb l'editorial Edicions del 1984, prologa llibres de Juli Vallmitjana, com ara De la raça que es perd el 2005, Albi el 2007, o d'Eduard Girbal Jaume, com per exemple La tragèdia de cal Pere Llarg, el 2006.

Ell mateix ha definit alguns dels seus poemaris amb fórmules tals com "versos inèpics", "prosa retallada", "poemes en prosa amb estirabot", "versos lliures i sonets". Es manté actiu en els diversos camps en què cultiva la literatura.

El juliol de 2012 rep el Premi Nacional de Cultura de Literatura, en reconeixement a la seva trajectòria.