¿Aon reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?
Era tan xaruc, xaruc, que, mentres els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d'aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa de que ja havia sigut enterrat una vegada, però que com que era bruixot i tenia part amb el dimoni, i ademés era tan ric, tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixia una festa a la missa matinal que un capellà foraster deia a l'ermita de Puiggraciós, tothom se'l mirava de cua d'ull, amb una mena de rancúnia estranya, que tenia quelcom d'enveja i potser fins quelcom d'admiració.

—Ves qui en daria dos quartos d'aquest vellot!...— deia un bover, amb estranyesa.
—I tantes dobles com té enterrades! —responia un llenyataire, amb aires d'home enterat.
—Llamp que el toc! — els demés, plens de cobdícia —. ¡Aixís se li tornessin escorpins!
Però lo cert és que al jaio semblava que no li feien fred ni calor totes aquelles malevolences i mirades de reüll.

Encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, passava tot taujà i com qui fa d'orni, a tall d'home refiat que se sent guardades les espatlles per dos gossarros que l'acompanyaven sempre, bo i flairant arreu i reganyant els ullals.

Fos per por dels gossos, fos per por del jaio, la mainada fugia esfereïda cada cop que els veia comparèixer; i només calia cridar '¡Mireu que ve l'Aleix! Peraquè les criatures corressin a arrupir-se sota les faldilles de les mares. Tan solament s'hi atansaven els més ganasses, i encara per a fer el valent o per a pidolar-li qualque cosa.

—Aleix... ¿Me voleu dar un quarto? —feia algun bordegàs.
—Nu, nu —responia el jaio, amb un parlar tot emborbossat, tot fosc.
—I ¿per què no?
—Parquè nu'n tenc pos de cortus ju...
—¡Oi sí, que en teniu!
—Nu, nu.
—Bé feu forrolla amb les tòfones.
—Túfunes... Nu'n cercu pos.

I com per a escórrer el bulto a les preguntes i a la requesta dels pidolaires, el vell girava cua de seguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, an aquells veïns de les quasi desertes fondalades de Montmany, que, d'ençà que estaven sense rector a la parròquia, tot lo més se veien algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l'Aleix, amb una lleugeresa que semblava mentida per als seus anys, davallava cap el sot de l'Uià, traspassava la pineda de la Rovira, seguia el relleu de la cinglera de Bertí, s'endinsava en la boscúria de l'obaga, fins que a l'arribar al collet de l'Ensulsida, com una serp que es fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní.

Aquelles quatre parets esquerdades sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrelles, eren la seva estada, el seu amagatall. D'allí sortia cada jorn a punta d'alba, encaminant-se cap al solei, per a empendre la cacera misteriosa de les tòfones.
—Les condemnades prou s'entafuren... pro ju les amarro pu —mormolava el vell tot cargolant-se i rient per sota el nas.

I, com hi ha nell, que podia ben bé riure, perquè, amb els anys i panys que resseguida els racons i raconets de les feréstegues clotades, pla sabia aon jeien ¡les remaleïdes! Ben acotxades sota terra... ¡Rellamp que les toc! Per a escapar de ser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més olitaris, els claps de terra més tristos... i com que són tan male pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però ¡això sí! Ben orejats per l'aire i ben escalfats pel sol de migdia... Per això s'aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat ¡les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assoleiades, mig a la fresca...

De cent passes lluny ja coneixia el jaio els llocs preferits per la perfumada trumfa; i quan passava per la vora d'un pollancre, d'una alzina o d'un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, i tot seguit sabia si hi havia allí res per a pelar. Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrere, trico, trico, amb un sarró a l'esquena i un caveguet a la mà. Aixís passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d'una bardissa o d'un matoll de roldor, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d'ull ne tenia prou per a regonèixer el paratge.  [...]

("L'Aleix de las Tòfonas", dins Els sots feréstecs. Barcelona: Edicions 62, 2001)