Crec que al Casellas de Les multituds una fonamental preocupació estètica havia substituït la ideològica. Ho dic ara amb les mateixes paraules amb les quals ho vaig escriure l'any 1950 per a la meva Antologia de contistes catalans, […] per a mi, ja aleshores Les multituds era un clàssic. Contemporani de la universalització de la Renaixença i per tant de Verdaguer, per començar, de Narcís Oller, de Maragall i de Víctor Català, Raimon Casellas es mereixia la reedició actual de l'obra que el deixa més alt. Llàstima que es llevés la vida l'any 1910, en plena maduresa.

(Joan Triadú: "Aposta en favor de Casellas i Llor", Avui Cultura (Barcelona), 13 de febrer del 2003, p. 14)
 

* * *

En els seus escrits de L'Avenç, a més d'atacar les restes del Romaniticisme (Guimerà, Pin i Soler i Bosch de la Trinxeria), havia anat potenciant els elements emotius com a inherents a la creació artística. Així, va formular, en ressenyar l'exposició anual de Rusiñol, Casas i Clarasó del 1891, un 'credo' estètic, en el qual compaginava el 'principi d'integritat', de base realista, amb el 'principi d'intensitat', a través del qual es justificava la progressiva introducció i predomini d'elements subjectius, decadentistes i prerafaelites, que començaren molt aviat a fer acte de presència en els seus escrits, sobretot d'ençà que, la primavera del 1893, va viatjar a París juntament ams Casas i Rusiñol. En línies generals, va precisar els models literaris i artístics a seguir en el Simbolisme i, especialment, en Maeterlinck, en la divulgació del qual participà intensament, com a articulista i com a actor en la representació de La Intrusa, feta a Sitges el setembre d'aquell mateix any. Aquests fets repercutiren directament en la direcció que va prendre la seva obra literària."

(Jordi Castellanos: "Raimon Casellas", dins Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, 1985, p. 101)
 

* * *

És curiós d'observar com Casellas, almenys mentre visqué, fou tractat pels noucentistes com un precedent de la seva actitud en el camp purament literari. Ho motivà, sens dubte, l'estil precís i elaborat de la seva prosa i, probablement també, els consells pràctics que, com a redactor en cap de La Veu, podia haver-los donat quan ells tot just començaven. […] Malgrat que els noucentistes el proclamessin llur mestre, Casellas mai no fou un arbitrarista convençut. Però arribà a col·laborar tan estretament amb ells que, en aquests darrers anys, podem definir-lo com a tal.

(Jordi Castellanos: "Raimon Casellas, entre modernisme i noucentisme", Serra d'Or (Barcelona), núm. 135, desembre del 1970, p. 64-65)
 

* * *

¿Com negar que aquest llibre ha molt envellit, des del punt que es va escriure, fins ara, que surt aplegat per la primera volta? Mes allò que l'ha fet caduc és precisament la seva generositat. –Lliçó preciosa i terrible! Lliçó no prevista per ningú, tant com l'autor vivia. Vells de llavors, joves de llavors, el tingueren, amb raons recíprocament contràries, per crític malvolent. Ell s'esforçà en compendre, i no el comprenien. Ell s'esforçà en perdonar, i no el perdonaven. (La història de les burles i atacs de la nostra premsa satírica contra aquest digne home de lletres, serà un padró de la infàmia d'ella, el dia que algú surti a contar i a documentar…).

(Eugeni d'Ors: "Pròleg" a Etapes estètiques. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, Vol. 1, 1916)