Amb L'enteniment de les bèsties (Viena Edicions), Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) va guanyar el 39è. Premi de la Vila de Martorell 2014.  [...]

Josep Checa es declara poeta i ramader. Aquesta darrera dada ens posa en camí del seu coneixement de la vida de la ruralia i del caràcter de les bèsties. Aquest fet el singularitza en el panorama literari català. Per aquest motiu, a molts lectors urbans i gent allunyada de la vida pastoral i ramadera els pot impactar llegir aquests poemes de Josep Checa. Uns poemes que estan construïts amb paraules exactes i amb imatges brillants que ens connecten sensiblement amb una memòria antiga, d'arrels profundes i de llaços estrets dels éssers humans amb el medi natural. En la seva versió més pura, aquest medi ens remet a llocs intemporals, d'in illo tempore, llocs d'abans del considerat temps històric, i que coneixem de forma literària com l'hort o jardí de l'Edèn, o com l'Arcàdia mítica.

[...] Des de la seva experiència personal, i des del seu contacte amb la vida rural, pagesa, i des de la seva relació pastoral ja sigui amb animals domèstics o del ramat, ja sigui amb animalons del galliner o criatures de la cort, o animals del cel, la casa de les bèsties volàtils, a L'enteniment de les bèsties Josep Checa ens ofereix un seguit de poemes on l'autor, com el frare d'Assís, o com el místic Attar, no posa distància espiritual entre homes i bèsties, ni amb res que sigui un organisme viu, ans al contrari: la vivència que destil·len els poemes de Josep Checa és d'una comunió amb aquests éssers vius.

A L'enteniment de les bèsties, com he dit més amunt, Josep Checa escriu una experiència pràcticament inèdita en el panorama literari actual, com ressalta també Àlex Susanna en el pròleg del llibre. Josep Checa escriu les seves vivències amb un llenguatge modern, i fins i tot diria que amb un llenguatge atrevidament revolucionari. Perquè no hi ha més revolucionari, avui dia, ni més trencador, que beure de la saviesa de la tradició primordial, com ja havia vist el gran arquitecte Antoni Gaudí quan afirmava que l'originalitat provenia dels orígens.

[...] Amb imaginació poètica, Josep Checa ens acosta la saviesa natural de les bèsties, que al final del llibre es presenten, alegres i primaverals, en les orenetes que xisclen al bon temps, però també xisclen a la mort d'algú molt estimat pel poeta. [...] 

(Teresa Costa-Gramunt. "L'enteniment de les bèsties", Eix Diari, 20 d'abril de 2015)
 

* * *

[...] I la memòria és el material sobre el qual ha construït Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) el seu darrer llibre La barberia (Tèmenos Ed.), un passeig, alhora reposat i commogut, pels anys d’infantesa i d’adolescència en el qual convida el lector a acompanyar-lo a través de les estances d’una casa de poble, d’una aula escolar o dels camins del bosc, que tot és descoberta (plaent o feridora, això depèn) per a qui fa encara pocs anys que trepitja el món. En el pròleg, Carles Duarte defineix el llibre com “un bellíssim homenatge a un món perdut de parets menudes”. Cal dir, però, que aquests escenaris personals s’emmarquen en un context col·lectiu (i, per tant, perfectament recognoscible per molts) que passa pel No-Do, la televisió en blanc-i-negre i la "Formación del Espíritu Nacional".

El llibre està estructurat en cinc parts: "Sabatetes de cartró", “Hereu de la por”, “La barberia”, “Saltamarges” i “El vers i la balança”, i cadascuna d’elles hostatja els records d’un estadi de la vida del poeta. Però el balanç que Checa fa del seu passat no té res d’èpic ni de grandiloqüent; ben al contrari, la mirada que hi projecta és de plans curts, una mirada càlida i minuciosa, amarada d’un sentiment que oscil·la sense estridències entre la nostàlgia d’uns anys irrepetibles i la serenitat de qui ha anat superant, millor o pitjor, els trencacolls de la vida.

Checa és un poeta de veu sòbria, que confia més en la persistència de les brases que en el devessall pirotècnic; a La barberia –un poemari homogeni, d’arquitectura ben travada– aquesta veu es fa més discursiva que en d’altres llibres anteriors, però també ateny una gran força que li ve del solatge profund d’on ha estat pouat, i que el porta a expressar-se amb imatges colpidores: “Una taula humil. Llesques de pols com a tovalles” o bé “La fosca, encesa de llamps, ha caigut / com tota la vaixella de les festes”. Una successió de petits esclats de llum que ens van il·luminant el camí, com només ho sap fer la bona poesia.

(Miquel-Lluís Muntané. "Memòria en to menor", El Punt Avui, 17 de juliol de 2016)

* * *

El poe­mari Pell d’ànima de Josep Checa parla del temps pas­sat amb un voca­bu­lari exqui­sit, propi de la comarca d’Osona i del seu poble, Cal­des de Mont­bui. Hi reflec­teix la situ­ació de pobresa en què es vivia als anys sei­xanta, com a la majo­ria de zones rurals de la geo­gra­fia penin­su­lar. Em va pas­sar que, a mesura que anava com­pre­nent en la tra­ducció que els seus poe­mes trans­me­tien una sen­sació de tris­tesa anco­rada en el pas­sat, el poeta em feia sen­tir com el que ano­me­nem progrés con­tri­bu­eix a dei­xar enrere qual­se­vol ves­tigi del pas­sat amb l’objecte de fer ren­di­ble la nova rea­li­tat arra­sant allò que les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors van aixe­car, no sense poc esforç.

Fer res­sal­tar la memòria col·lec­tiva, així com la riquesa lèxica i metafòrica de Josep Checa, ens ofe­reix un resul­tat brillant i fa que la llen­gua en què va ser escrita s’elevi a una cate­go­ria que només la gran poe­sia pot asso­lir.

(Concha García. «El llenguatge comú de la poesia», publicat a El Punt Avui el 24 de maig de 2021)