Autors i Autores

Miquel Dolç i Dolç
1912-1994

Portada del llibre Flama.
Coberta del llibre Sàtires i epigrames.

Comentaris d'obra

Sens dubte, Miquel Dolç, l'il·lustre traductor de Marcial, coincideix i ha coincidit sempre amb el poeta de Bílbilis en el desig de «poder conrear un camp propi». En atansar-se a la resplendor d'aquesta Flama, el lector advertirà com Dolç realitza el seu propòsit d'una manera inspirada i honesta. Per l'ampli moviment dels versos, per la tria i la musicalitat de les paraules, Miquel Dolç ens invita a entrar al seu clos amable i a escoltar tranquil·lament la seva veu. És una veu que canta un noble i viril amor. I amb la melodia ens arriba a poc a poc tot el que el poeta ha vist i ha donat, ara per a ell més viu i més seu, en un recobrament màgic que és alhora una conquesta del seu esforç.

Aquest càntic llarg i sostingut, fet de tantes hores plenes, de tanta humaníssima intimitat, ens serà ofert generosament per Dolç, un cop admesos al seu secret jardí. [...]

Nitidesa, suau silenci, beatitud, difícil calma: heus aquí l'atmosfera que de mica en mica ens encercla, en avançar per aquest camp ben cultivat. Un aire lleu ens envolta, vingut de la petita pàtria de Miquel Dolç, benigna i quieta enmig del mar. Goethe, en alguna banda, diu que l'home només sent el medi en què ha nascut. Sense haver d'examinar ara l'exactitud d'aquesta dita, no hi ha pas dubte que ens és sempre aparent, a l'obra de Dolç, amb el seu prestigi enorme, la lluminosa illa que el va bressolar.

(Salvador Espriu: Del "Pròleg" a Flama. Barcelona: Els llibres de l'Óssa Menor, 1962, p. 9-11).
 

* * *
 

L'obra de Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912-Madrid, 1994) dedicada a la crítica literària i a l'estudi de la literatura catalana pràcticament ha romàs dispersa en les diverses publicacions on va aparèixer. Només l'any 1983 va recollir alguns dels seus pròlegs, dedicats tant a autors catalans com estrangers, a Intent d'avaluació. En l'«Advertiment» inicial d'aquest llibre, Miquel Dolç potser ens donava l'explicació del poc interès que sembla haver tingut a l'hora de reunir tot el seu treball dispers: pròlegs i introduccions, articles a revistes especialitzades i a periòdics (des del diari palmesà La Almudaina, durant la postguerra, a La Vanguardia) i, fins i tot, conferències i parlaments, que amb freqüència solen tenir una vida molt mes efímera. Allà Miquel Dolç es referia al caràcter provisional o improvisat que sovint té aquesta mena d'escrits i hi defensava la llibertat del crític davant els compromisos i les pressions personals i professionals. L'obsessió per la perfeccó i per l'exactitud i l'equilibri dels judicis emesos explica una certa reticència a recollir uns escrits que considerava fruit de les circumstàncies. A Intent d'avaluació, tot i que recopilàs escrits sobre escriptors més propers, ja hi havia la presència dels clàssics contemporanis (com Paul Valéry, J. E. Martínez Ferrando o l'Arxiduc Lluís Salvador). Tanmateix, a Estudis de crítica literària s'arrepleguen només treballs especialitzats –la selecció dels quals encara va poder ésser supervisada per Miquel Dolç–, que abasten tant autors del nostre passat com clàssics contemporanis.

(Pere Rosselló Bover: "Miquel Dolç: Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel". Llengua & Literatura (Barcelona), núm. 7, 1996, p. 490-493.)
 

* * *
 

Miquel Dolç, tot i esser un bon crític literari, no és només un crític literari. En ell conflueixen les facetes de traductor, poeta, crític i professor. Per això, en la tasca del crític trobam característiques inherents a les altres activitats. Així, l'erudició i el bagatge cultural que mostra poden derivar-se de l'ofici de traductor, que obliga a manejar molts de fils alhora i no sols els purament tècnics de dues llengües. Pensem, a més, que és fonamentalment traductor dels clàssics llatins, en conseqüència és un historiador i investigador magnífic de la cultura antiga, cosa que compagina amb la informació i divulgació de la cultura dels nostres dies, assolint una perfecta harmonia entre ambdues. L'ordre, l'exhaustivitat, la lucidesa d'exposició, manifestats en l'anàlisi o la síntesi; l'afany de claretat, expressat en més d'una ocasió amb paraules idèntiques: «cal dir», «cal precisar»; els apartats en què sol dividir els seus estudis; les suggerències plantejades perquè algú les aprofundesqui en una tesi, deriven sobretot de la condició de professor, que obliga el subjecte a aquesta ascesi per tal de fer-se entendre per un alumnat canviant i dispar. L'estil acurat, consistent en un llenguatge extret del català central en la fonètica i la morfologia, mallorquí de vegades en el lèxic, la minuciositat, el perfeccionisme i el rigor emprats, ens diuen la labor de traductor i de poeta d'un Dolç alliçonat per Carles Riba en aquest aspecte.

(Maria del Carme Bosch: "Introducció" a Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994, p. 5-6).
 

* * *
 

Fa vint anys, amb motiu de la publicació del poemari Flama, vaig escriure aquesta nota: «Flama és, per damunt de tot, una penyora de fidelitat. De segur que per aquest motiu alguns hi hauran trobat una certa sabor de fruita fora temps. Potser no s'equivoquen. Tanmateix seria injust –i superficial– parlar d'escapisme o de coses d'aquestes que ara s'usen (que s'usaven, és clar, fa vint anys). El llibre d'En Dolç, pulcre i bell com tots els seus, és l'expressió d'una actitud honesta, i proclama el deure que té l'artista d'esser fidel al seu propi esperit, sense acceptar compromisos». No cal llevar ni afegir res a això que aleshores vaig escriure.

Fidelitat a la llengua del poble i fidelitat a ell mateix. Vet aquí el doble exemple que Miquel Dolç, a través d'una obra poètica que creix en valor i en validesa a mesura que el temps passa, ens va oferir quan iniciàvem l'aventura i segueix il·luminant les nostres passes. En uns versos de joventut, el poeta havia manifestat aquest desig:

«Voldria, cada nit,
omplir de fruits aquella boca eixuta,
baixar tot sol al fons de l'esperit
i encendre una esperança en cada ruta.»

Avui pot tenir la seguretat d'haver encès, amb la seva lliçó, la claror de l'esperança en els nostres camins.

(Josep M. Llompart: "Un homenatge a Miquel Dolç", dins L'ombra que s'allarga. Santa Maria del Camí: Edicions de l'Ajuntament, 1984, p. 17-18).