I

ELS COLORS

Observem prèviament que en aquest estudi prenem la paraula color no en el sentit tonal, és a dir, d'efecte lumínic, produït pel contrast –tan grat a Miquel Costa i Llobera– de llum i d'ombra, sinó en el sentit cromàtic; examinem la poesia de Costa en allò que pot despertar en nosaltres una impressió colorista, no una impressió plàstica, racional, encara que en alguna ocasió no defugim tampoc aquesta interpretació. Les valoracions cromàtiques, doncs, de la seva poesia són considerades ací com a matèria literària i estilística, amb les seves realitats corpòries, amb els seus sentits estrictes i independents, que, en fondre's amb el món complex dels altres aspectes i dels altres temes de l'obra del poeta, creen l'essència del seu art. 

D'altra banda, no situem el concepte de color sota el signe d'una rígida concepció tècnica o científica. És sabut que la primera dificultat que s'experimenta per a anomenar correctament els colors prové de llur mateixa indeterminació. Els colors primaris o fonamentals (blau, vermell, groc) estan subjectes a tres tipus de variacions, és a dir, a tres dimensions; la qualitat, que produeix els diversos matisos de transició, sovint difícils de determinar (ex. groc ataronjat="groc envermellit"); la intensitat o grau d'energia derivada, segons les tintes, de la lluminositat (ex. groc pàl·lid="groc poc vibrant"); la saturació, inversament proporcional a la quantitat de blanc que conté un color, que amb les seves variacions dóna lloc als tons (ex. groc clar="groc tirant a blanc"). Aquestes variacions, evidentment, degut a la subtilesa dels conceptes que impliquen, no poden ésser apreciades per tothom. D'on, els noms confosos i relatius amb què popularment se solen designar els diferents tipus de variacions -color de xocolata, de cafè amb llet, d'ametlla, de pa torrat, de taronja, de llimona, de cel, etc.-, encara que cada un d'ells pot tenir, en rigor, la seva expressió justa en el cercle científic dels colors.

(El color en la poesia de Miquel Costa i Llobera. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1953, p. 4)

* * *

VEL I VENT

No són cabells. Són núvols odorants,
garba, cascada, aurora,
els teus cabells dintre les meves mans.

Si es fan escàpols en la llum sonora,
em meravella aquest translúcid vel
que entre Tu i jo s'arbora,

acostant més encara el nostre anhel:
ara, poruc, s'amollaria,
ara es deplega, gloriós, rebel.

Tanta llum irradia
el rostre teu, entre els cabells absort,
que rosella en camp d'or hom el creuria.

Joiell viu en la carn del meu record!
No seràs per a mi recer ni altura,
ni per a Tu jo seré port.

Pel teu cap, messa ja madura,
més que no ala d'oratjol d'estiu
que adés et bressa, adés s'atura,

seré vent desbridat: de viu en viu
m'enduré tes espigues, rica presa,
per llançar-les al sol que en mi reviu...

Oh escamp fecund sobre la jovenesa!

("Vel i vent", dins de Flama. Barcelona: Els llibres de l'Óssa Menor, 1962, p. 21)

* * *

EN LA MORT DE MARILYN MONROE

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d'idolatria? Oh Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d'alga
el teu inútil acte impietós,
que t'ha fet sols un número de cripta!
Tu, l'escultura, pols avui,
pàl·lida, al grat d'un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb Monde, víctima innocent,
cap a l'enorme trampa de la vida.

I et fou la trampa com un circ golut,
però desert, enmig d'un públic àvid
d'enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d'imatges,
i qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies?

Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d'aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l'art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit! Estem sadolls
de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t'esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l'auricular
per enviar-nos des de l'altra riba...
í,què: l'esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes!

(Poema "En la mort de Marilyn Monroe", dins del llibre Imago mundi. Palma: Moll, 1973, p. 29-30)