Octavi Egea Climent neix a Barcelona, el mes de juny de 1946. Passa la infància i la primera joventut al barri de la Barceloneta. Per part de pare té arrels murcianes, alacantines i irlandeses, d'on era originària la seva besàvia. La branca materna és de Barcelona, Navarra, Menorca i Pontevedra. Malgrat aquesta diversitat de procedència, a casa seva sempre es va parlar català, i va ser el pare –nascut a Múrcia- qui va iniciar l'autor en la lectura i l'escriptura en català, ja que a l'escola no se n'ensenyava.

Les seves primeres afeccions són dibuixar, llegir i anar al cinema. El seu joc preferit era escenificar històries amb figures de plàstic –indis, romans, cavallers de la Taula Rodona, etc.- i, encara sense ser-ne conscient, amb aquell joc ja apunta maneres teatrals. La primera obra professional de teatre que veu és el Don Juan Tenorio, al Teatre Romea de Barcelona. Als dinou anys s'incorpora en una companyia de teatre afeccionat, primer com a actor i, cinc anys més tard, també com a director. García Lorca, Valle Inclán, Miguel Mihura, Arthur Miller, Tennessee Williams, Garson Kanin, Herb Gardner i Bernard Shaw són alguns dels autors representats sota la seva direcció.

Els estudis i l'activitat laboral que desenvolupa no tenen res a veure amb la literatura i no és fins prop dels quaranta anys que comença a escriure de manera professional, quan entra a col·laborar en una editorial de publicacions d'oci, on s'encarrega de les seccions de teatre i cinema. Paral·lelament, deixa la companyia teatral i, per omplir el buit creatiu, inicia el redactat de contes breus. Aquests contes cada cop són menys breus i acaba escrivint la primera novel·la, Sauna San Francisco, que es publica el 1987. Des de llavors ja no s'atura i segueix escrivint relats curts i novel·les com Gent que estimo (1990), Nova York era la seva ciutat (1998) o Abaddon, l'àngel de l'abisme (2001). També conrea la novel·la eròtica i, dins d'aquest gènere, és guardonat amb el premi La Piga de la Viuda Reposada dels anys 1992 i 1993 amb les obres La senyoreta Freda Kesöc i Quartet de cambra, escrita conjuntament amb Ramon Catafau i Maria del Carme Martínez.

A principis dels anys 90 comença a escriure teatre i en aquest sentit, l'experiència com a actor i director van ser-li de gran utilitat. Així, és autor d'obres com Davant l'Empire (1998), Cadàver? (2002) o J.R.S., de dotze anys (2003). El debut professional d'Octavi Egea en el teatre és amb l'adaptació del guió cinematogràfic When Harry met Sally..., de Nora Ephron, per a comèdia musical. La música i la lletra de les cançons són de Joan Vives i la direcció, de Ricard Reguant. Cuando Harry encontró a Sally s'estrena el juliol de 2002 a Santander, i posteriorment es representa a Bilbao, València i Madrid. Traduïda a l'alemany s'estrena a Berlín l'any 2004. Les seves obres han estat reconegudes amb premis com l'Ignasi Iglésias de teatre (1997) per Davant l'Empire, el Premi Fundació Romea de Textos Teatrals de l'any 2002 per J.R.S. (de dotze anys), el Premi Octubre de teatre (2007) per Lost Persons Area, el Ciutat de Sagunt-Pepe Alba el 2013 per Amami, Alfredo, amami o el Premi Ciutat de Manacor-Jaume Vidal i Alcover de teatre per Menors.

Ocasionalment torna a la direcció teatral, però el que omple i ocupa el seu temps actualment és l'escriptura teatral, sigui de textos propis o de traduccions i adaptacions de musicals, com per exemple Grease o Siete novias para siete hermanos, estrenades a Barcelona i a Madrid.

Acostuma a treballar amb música, preferentment de musicals anglesos i nord-americans. Li agraden, sobretot, Porter, Sondheim i Lloyd Webber. En el terreny del cinema, prefereix els clàssics: Welles, Hitchcock, Visconti o Wilder; i dels actuals, sens dubte, Woody Allen, al qual perdona alguna patinada en la seva filmografia. Segons Octavi Egea, Arthur Miller i Tennessee Williams són els millors autors teatrals contemporanis.

Viu a la costa, a menys de cinquanta metres del mar i si no fos perquè li agraden molt el sol i el mar i els enyoraria, viuria a Londres, ciutat que considera la seva segona casa.