Autora d'una dotzena de novel·les, entre elles l'aclamada Ànima de tramuntana (Premi Prudenci Bertrana), i de llibres de poesia com Quadern d'Empúries, Núria Esponellà ha trobat en l'escriptura un ajut inestimable per fer front al càncer. Tot el que ha viscut des del diagnòstic ho va anar anotant en uns quadernets que han donat com a resultat el llibre Amb els pits a l'aire. "El llibre és un exercici de despullament total i em feia una mica d'angúnia fer-ho públic. Em preguntava: el guardo en un calaix? Però després d'haver ordenat els escrits per donar-hi forma de llibre els vaig passar a la meva editora, que ho va trobar preciós", explica l'escriptora. "Llavors vaig pensar que si aquella història li havia arribat a ella, també podria arribar a altres persones, no només a les que pateixen càncer, ja que hi parlo del que ens sosté quan tot cau", afegeix Esponellà.

(Marta Costa-Pau. "Núria Esponellà: 'He viscut el càncer amb els pits a l'aire, literalment i metafòricament'", Diari Ara, 12 de setembre de 2025)

* * *

Ànima de tramuntana és la novel·la amb què Núria Esponellà va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana, amb un títol que ens remet a aquest esperit lliure i lluitador que, davant de les ferides de la vida, aprèn a cicatritzar-les des de la tenacitat i el coratge. És una novel·la excepcional. Ho és, d’entrada, per la seva ambició, que queda reflectida en la seva extensió, però també en l’encreuament de dues trames narratives paral·leles separades per més de dos mil dos-cents anys, que van de les fortificacions iberes a les xarxes socials contemporànies. És així mateix excepcional pel gruix, la densitat i la profunditat amb què hi emergeixen les personalitats formidables de les seves protagonistes, Mínia i Ekinar, ben acompanyades per altres figures femenines brillantment traçades, Estel i Saratin. Ànima de tramuntana ens atrapa des del primer moment per les tensions que hi bateguen, per les circumstàncies doloroses que s’hi esdevenen i per les reflexions a què ens convida. Però també hi contribueix l’excel·lent ritme narratiu que l’autora hi aconsegueix. (…) Si les millors novel·les tenen la virtut de bastir un edifici literari, (…) aquest és el cas d’Ànima de tramuntana.

(Carles Duarte. "Ànima de tramuntana", Diari de Girona, 4 d'octubre de 2020)
 

* * *
 

L'autora diu que, a diferència de l'Anna Karènina a la qual evoca el personatge, la protagonista d'aquesta novel·la [Una dona d'aigua] –Sarah Prats– és prou capaç d'evolucionar i ho transforma tot per tirar endavant. "En realitat, el personatge està molt marcat pels temps que estem vivint, i malgrat que viu una època pretèrita, la seva vivència és molt actual, en un present marcat per les transformacions", aclareix. Núria Esponellà descriu Sarah Prats com una dona molt variable, d'una gran sensibilitat, una verdadera "dona d'aigua" capaç de percebre més enllà dels sentits físics i que deu el seu magnetisme a les aigües de l'estany. Les seves aigües, confessa, simbolitzen les emocions.

Per concebre el personatge, confessa obertament que va haver de submergir-se en la seva pròpia experiència interior, "expulsar vells fantasmes, recordar de quina manera havia superat patrons limitadors en moments de crisi". Al final, el personatge es va anar perfilant i, com ella expressa, "em vaig adonar que estava explicant un procés de la meva pròpia ànima". Es tractava, aclareix, de narrar com es poden transformar les emocions destructives en emocions creadores, com ara la rancúnia en perdó, el sentit de la culpabilitat en compassió, la inseguretat en confiança… "Tot plegat em va deixar literalment esgotada", assegura Núria Esponellà.

Tanmateix, tot i que considera que l'obra indaga en la sensibilitat femenina i la complexitat de l'ànima de la dona, l'escriptora té clar i remarca que "no és una història per a dones". El pes del personatge masculí hi és molt present, i en tot cas és l'home que se sent seduït per aquest enigma que és "intentar descobrir l'ànima de la dona". En la novel·la conviuen personatges històrics i ficticis a l'entorn d'una trama amorosa en què, a la manera d'Orfeu, un home ajuda una dona a sortir de l'infern emocional. […]

Com sempre, l'autora s'ha documentat molt bé per escriure aquesta novel·la que, com puntualitza, és més una novel·la d'època que no pas històrica. La Banyoles de final del segle XIX emmarca el rerefons de l'acció i, entre d'altres, descobrim que és una de les primeres poblacions del país de gaudir de la llum elèctrica a les cases, del telèfon públic i de l'arribada dels primers vehicles amb motor. També amb l'arribada de la modernitat, lligat al procés d'industrialització, sorgeixen les lluites entre treballadors i amos. Com va fer a la seva obra anterior, hi apareixen personatges reals, com ara Pere Alsius i Francesc Darder. D'aquest últim, l'autora en descriu la gènesi de la col·lecció Darder i la creació, fa 125 anys, del primer Museu Darder a Barcelona.

(Jordi Camps. "Descobrint l'ànima d'una dona", El Punt/Avui, 8 de febrer de 2013)
 

* * *
 

Un dels atractius d'aquesta novel·la és que, tot i presentar-se amb l'etiqueta controvertida d'històrica i, fins i tot, havent guanyat un important premi dedicat a aquest gènere, és un llibre d'aventures sobre el desig de llibertat del protagonista. El jove Blai –anomenat l'Ocell pel seu tutor, Sebastià– és orfe. S'enamora de la filla de l'escultor, Càndia. El seu desig d'atansar-se a la noia corre paral·lel a la seva ànsia per mirar de pujar en l'escalafó social. De fet, només si aprèn l'ofici d'escultor i hi excel·leix, l'Ocell disposarà d'una oportunitat per ser a prop de la noia. O per volar.

Esponellà ha escrit una novel·la d'aprenentatge: en aquest sentit, l'Ocell és el personatge que es forma. Vol anar més enllà dels murs, i de fet acabarà fent realitat el seu somni. Però aquesta no és l'única línia argumental. L'excusa del període històric en què s'ambienta l’acció permet a l'autora reflexionar sobre el poder: les tensions entre el pare abat i dos nobles, que sembra el país amb uns quants cadàvers. I li permet reflexionar, també, sobre la mort, que plana sobre moltes de les pàgines de l'obra.

Rere els murs és una novel·la d'aventures, i em sembla que és així com s'ha de llegir. La tria d'uns quants elements dramàtics donen compte de la bona mà d'Esponellà per a la construcció novel·lesca: una carta pontifícia robada, un passador de cabells i una cadernera que funcionen com a penyores d'amor, unes relíquies que han de seguir un viatge força accidentat. I de fons, sempre, la imponent mola del monestir al qual l'escriptora ha retut homenatge.

(Jordi Llavina. "El temple de la tramuntana", Presència, de l'1 al 7 de gener del 2010, p. 36)
 

* * *
 

[Petits grans plaers] Els plaers d'Esponellà són més a l'abast de la mà i de la butxaca, i literàriament l'estil de l'escriptora es mostra més solvent i donat a la glossa lírica. […] M'han agradat molt aquells plaers relacionats d'una manera més íntima amb la naturalesa, que Esponellà coneix molt bé.

(Jordi Llavina. El Punt, 27 de juliol del 2006)
 

* * *
 

[La travessia] La vida quotidiana del Xevi i la Montse ocupa el gros de la novel·la i és el que ha despertat més interès en aquest lector. El Xevi és tota una troballa: un dels primers periodistes de la literatura catalana que, lluny del faldillerisme i del cinisme, es mostra com "un home sense angles ni reversos foscos". [...] Esponellà s'ha esforçat a crear una estructura envoltant, amb un ordre més literari que cronològic i amb capítols que alternen el punt de vista i que donen peu a un cert perspectivisme. El millor és el llenguatge: útil i real, amb pinzellades líriques.

(Vicenç Pagès Jordà. El Periódico, 5 de maig del 2005)
 

* * *
 

M'atreveixo a afirmar que en aquest llibre no hi ha cap vers gratuït i que tots responen a un procés de reflexió, d'anàlisi, d'exigència, és a dir, que expressen un compromís vital plenament assumit […] És en aquest sentit que em permeto de cridar l'atenció del lector sobre alguns aspectes diguem-ne exteriors o formals. El primer és la riquesa d'imatges i de metàfores […] El segon és la precisió, la idoneïtat i l'adequació de la llengua i del llenguatge en els diferents registres ambientals del llibre. I el tercer és el compromís diguem-ne existencial que l'autora no refusa mai d'assumir i que adquireix una gran bellesa i una admirable dignitat en els poemes amorosos.

(Miquel Martí i Pol. Pròleg a La mirada de la gavina. Barcelona: Columna, 2001)