Salvador Espriu arrenca de la imatge escolar, la vella pell de brau adobada, i la converteix en una realitat dolorosa i viva, plena de sang, acabada d'escorxar, vibrant d'una plaga que no pot guarir-se.

La pell de brau és l'espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l'arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L'arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d'Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah.

Sepharad, el país d'Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d'una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble d'Israel, el poble català.

Aquest paral·lelisme servirà una vegada més a Salvador Espriu per aprofundir en la tragèdia i en la lliçó de la difícil i amarga convivència entre els homes, per convertir-ho, no ja en la història d'un poble, sinó en una realitat universal.

(Maria Aurèlia Capmany, 1963)

* * *

La poesia de Salvador Espriu, com a extensa meditació sobre la mort, s'obre, amb La pell de brau, a un registre civil intens i el poeta de minories selectes es col·loca en la via d'una possible i abastable popularitat.

El poeta, en lloc de recloure's a la seva Sinera poètica, la mitificació del real Arenys de Mar, se'n va pels camins de la pell de brau: "El brau, en l'arena de Sepharad" és el primer vers del llibre, el qual, dins d'una notable varietat formal, segueix una línia contínua de poema a poema, on domina una intenció moral i cívica a la vegada, amb al·lusions a la "negra nit", però amb una visió de futur optimista i esperançada.

Els poemes VI, XII, XIV i XLVI, de forma abreujada, sintetitzen el sentit del llibre: el pecat original fou un guerra entre germans (VI), que s'ha traduït en una vida de mentides i sense horitzons (XII); la solució cal buscar-la en la justícia, l'honestedat i el treball (XIV), però no en una altra guerra (XLVI).

És un llibre bàsic a la poesia de la postguerra, on els camins poètics assajats i reeixits de Cementiri de Sinera a Final de laberint , serveixen una problemàtica més extensa i, sobretot, més suggestiva. La mort, meditada en abstracte abans, es fa ara real i particularitzada: és la mort que el poeta va conèixer des d'una auditoria durant la guerra: "De la guerra sense victòria entre germans".

La poesia es fa programa cívico-moral, i assoleix, sempre, una altíssima qualitat poètica: "Escolta Sepharad: els homes no poden ser si no lliures".

I l'alliçonament moral continua, sense defallences: "De vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol".

Al món literari d'Espriu, el poble jueu hi té un gran paper. A La pell de brau aquesta constant és un motiu literari important, una forma poètica de provocar un corrent ibèric de germanor i col·laboració amb la finalitat que expressen versos que són com una oració: "Que Sepharad visqui eternament / en l'ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat".

(Josep Faulí. "Els Llibres de la Lletra d'Or", 1968)