Per favor, que no està bé, cridava encara Marta, que havia eixit del cotxe mentre Narcís clamava desperta ferro desperta ferro amb braços en l'aire i caminar dubitatiu cap a l'agent que al seu torn cridava pero qué dice cálmese i avisava l'altre guàrdia que ja s'acostava amb el tub làser a la mà, però no per molt de temps en el seu poder perquè amb una sorprenent habilitat manual fou arrabassat per Narcís qui ara, armat ja amb l'apèndix lluminós, corria a velocitat moderada a causa de la coixesa evident pel perímetre de la rotonda davant la mirada de tots els conductors i la dels agents, tres dels quals isqueren també darrere seu i de la seua gavardina beix la cua de la qual dansava tímidament en l'aire fruit de la fulgurant carrera. Una volta i mitja fou completada per tota la comitiva descrita abans que el peu esquerre de Narcís impactara amb el seu corresponent dret i el tub làser i ell mateix volaren primer i redolaren després uns metres fins a quedar estesos en terra, aparentment inconscients els dos, raó insuficient per a evitar la posterior pluja de braços, cames, porra, colzes i un genoll que, col·locat darrere de l'orella, impedí tot moviment corporal però no que la veu de Narcís, dèbil i gutural, isquera dels seus llavis. Fillsdeputes, aür, pogué repetir dos vegades, a penes audibles, abans de desmaiar-se.

(Narcís o l'onanisme. València: Drassana, 2018)

* * *

És molt difícil escriure sobre allò que s'estima, però a vegades és necessari. Difícil perquè cal autoimposar-se una distància per a desfer la boira emocional i vore clar; necessari quan allò estimat viu contínuament exigit per les circumstàncies. És el cas de la llengua i de la literatura pròpies dels valencians, que conformen la matèria principal d'este llibre, un assaig que vol ser una resposta a un cert dèficit de memòria i per tant també de present. Pense sovint que els valencians no tenim massa clar el que som, sobretot perquè no tenim massa clar el que hem sigut. Això implica de ple la llengua i el que s'ha escrit amb les seues paraules. Anem camí d'oblidar-nos de nosaltres mateixos? 

(Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians. València: Drassana, 2022)

* * *

Era una pedrera, un solar grisós immens emblanquit de pols, un barri agranat després del bombardeig, una obertura antiga grotescament eixamplada ara per un tumor modern imparable o una platja subalterna al costat d'un port sec. Podria fer més Metàfores, però crec que s'entén la Idea. Dels edificis enderrocats es veien les marques interiors: l'ombra de les escales, els taulells dels banys i de les cuines, el paper pintat de les habitacions. Sempre m'han impressionat molt aquelles marques a les parets. Són una mica com les taques que deixen els cossos a terra quan ja s'han emportat el cadàver, quan ja no queda res, però hi ha alguna cosa fosca que pesa i que crida. El Merlo havia desaparegut. I la font. I l'estàtua de Ferrer i Guàrdia. Havia desaparegut tot, en realitat.

(Guerra, Victòria, Demà. València: Drassana, 2025)

* * *

I el fet és incontestable: en aquells moments, culturalment, els valencians disposaven d'una base popular abassegadorament valencianoparlant, d'una tradició literària culta en eixa llengua i d'una estructura política autònoma històrica, que encara estava perfecte funcionament i que a més feia servir de manera habitual eixa llengua majoritària... Però amb tot això, amb tot eixe impressionant patrimoni, no construïren cap narració pròpia en la Història, cap camí propi en la Modernitat europea que s'estava formant, sinó que s'inseriren cada vegada més com a “apèndix” secundari en una cultura “espanyola” mimetitzada amb la cortesana castellana imperial. És més: els seus sectors dominants, les classes altes valencianes, s'identificaren en general entusiàsticament amb eixa espanyolitat-castellanitat cultural, literària, lingüística i política. Les acadèmies en són un exemple perfecte. Per als autors dels Nocturnos, membres tots d'aquelles classes benestants que manaven i que escrivien, Quevedo era tan seu com Ausias March, o més, perquè l'entenien millor... En el segle que ara començava no canvià la cosa.  

(La modernitat frustrada. València: Institució Alfons El Magnànim, 2025)