"La idea no és només que el llibre siga provocatiu, sinó documentat. Perquè el relat provincià i provincianista ve precisament a enfangar amb una suposada història de manera deshonesta. Si volen acabar amb el valencià i ser 100% espanyols, que ho diguen clarament, però que no recórreguen al catalanisme com a excusa per a desactivar qualsevol tipus de política en favor de la llengua i la cultura. Per a aquesta visió es desactive necessitem arguments contra els que estan pegant punyalades en l'esquena a una llengua que és l'últim que necessita", opina Fenollosa.

I per què contar una història pròpia? Què hi ha d'especial? "La nostra història no és molt més complexa que altres cultures europees. Potser nosaltres tenim d'especial que la supervivència ha vingut, sense unes classes dirigents decidides –excepte en alguns moments de la Renaixença– d'uns nuclis polítics i culturals molt decidits, i unes classes populars que no han necessitat canviar d'idioma. Amb açò, i unes institucions pròpies i una literatura molt potent, hem format aquesta barreja amb la qual hem sobreviscut. També ens han fet bé els pobles que han estirat en favor de la seua cultura pròpia, com Catalunya en el segle XIX i, sobretot, XX", explica l'autor.

(Álvaro Devís: "Irreductibles: la guia per a salvar el valencià es troba en la seua pròpia història", Valencia Plaza, 22 de desembre del 2022)

* * *

–Al llibre també es relata el diàleg en 1914 entre un professor de Benimaclet que li adverteix a un xiquet que en l’escola s’ha de parlar castellà, i ell li contesta: “És que jo soc valencià”. Què implica aquesta frase?
–Acumula tota la història d’un poble que ha tingut la llengua com a element fonamental de la seua vertebració. Resumeix perfectament la idea de poble lligada a la llengua. Ni essencialisme ni romanços estranys: la pura normalitat. Tant de bo férem camisetes amb aquest eslògan.

–Ser valencià implica parlar valencià, per tant?
–Ara ja no es pot dir això, evidentment, per pures raons sociolingüístiques. Però sí que es pot dir que ser valencià ha de tindre en compte la llengua que ha servit com a pilar fonamental de la seua identitat durant la seua història, del que ha significat viure ací... Aquesta és la meua idea de valencianitat, i inclou, òbviament, altres qüestions igualment fonamentals, com ara treballar i pagar impostos ací. Només dic, doncs, que la llengua s'ha de tenir en compte.

(Pau Alemany Fernàndez: "Parlem d'Irreductibles amb Carles Fenollosa: 'L'antivalencianisme disfressat d'anticatalanisme és l'aposta de la dreta valenciana en cada campanya electoral'", La Veu dels Llibres, 22 de juliol de 2023)

* * *

—Vostè ha publicat una obra que és un viatge exhaustiu que narra el naixement d'un poble, el valencià, amb una llengua que l'identifica, però que experimenta, al llarg de la història i fins als nostres dies, nombrosos embats. Tanmateix, perviu. Els valencians, o almenys una part d'ells, són irreductibles amb la seua llengua?
—Han sigut irreductibles fins ara per diverses causes, com ara la inèrcia històrica, perquè no han necessitat una altra fins fa no tant de temps. També perquè hi ha hagut nuclis importants que l'han defensat molt i, després, perquè hi ha hagut moviments històrics paral·lels als quals ens hem sumat i els quals ens han permès arribar fins on estem ara.

(Moisés Pérez: "El nacionalmadridisme relativitza els decrets de Nova Planta per al valencià", El Temps, 9 d'octubre de 2025)

* * *

—Vostè escriu que La modernitat frustrada és un assaig sobre «els tres segles que col·locaren els valencians en una posició secundària i provinciana en el tauler politicocultural europeu». Per què volia narrar aquests tres-cents anys de postergació fins a la Renaixença?
—L'objectiu del llibre, en realitat, és fer una panoràmica de l'edat moderna des del punt de vista de la història social de la llengua, la literatura i la cultura i de la seua relació amb la mentalitat política. Per què? Pense que és una època clau en la formació de les cultures cortesanes europees, que després van servir de fonament per a la construcció dels estats nació europeus. No sempre ha coincidit, però en el nostre cas es veu molt clarament com es perd un tren per una manera primària de pensar, és a dir, per considerar que la teua cultura, la teua llengua i la teua literatura no poden formar part d'una manera de veure les coses no subordinada a altres centres de poder, com era Castella.

—Sosté que en la història i en l'anàlisi s'han negligit moltes vegades aquests tres segles.
—Quan es furga i s'investiga sobre els països de llengua catalana, moltes vegades veiem aquests segles com a poc atractius. Per què? Perquè veiem que hi ha un procés en què ja no estem en el centre de les decisions o en una posició d'igualtat, sinó que s'adopta una posició subalterna a una cultura cortesana que cada vegada és més potent, com és la castellana. Ara bé, alhora són tres segles d'una altíssima vitalitat per al valencià, en l'àmbit oral, administratiu i literari. És una certa paradoxa.

(Moisés Pérez: "Els valencians vam perdre el tren de la modernitat per la subordinació a Castella", El Temps, 16 de setembre de 2026)