Catalina Bibioni s'ensabonava vigorosament els genolls. Altres dies, no se'ls mirava. Aquell dia, però, se'ls ensabonava i li era igual que representassen l'edat que tenien. A les vuit inaugurava l'exposició i, abans del triomf, tenia moltes coses en què pensar. 

A més, un cop havia sentit que maduresa era un bon sinònim per espantar el fantasma de la vellura. Des d'aleshores, Catalina Bibiloni repetia a tort i a dret la frase que creia salvadora: 
—Només són vells els qui s'hi troben.

I ella es trobava jove. Havia complit cinquanta-quatre lanys i el seu nét —prematur, inoportú— provocava comentaris. 

Els vells verds que l'havien coneguda quan eren igual de verds, però no tan vells, la miraven empènyer el cotxet i li deien coses. Ella se les dixava dir, imaginant que vivia dins una sèrie de televisió. Veia aquells pensionistes asmàtics, smiinvàlids i senils com si fossin els grans empresaris madurs de pèl gris que li omplien les tardes televisives. Aquelles corbates tremebundes i aquells vestits marrons coronats pels últims cabells gloriosos, aquelles camises de blanc bavat i aquelles sabates reveladores de tragèdies prostàtiques la miraven passar amb gola. 

(Fragment inicial de El rei de la selva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, p. 9)
 

* * *

Veig algun trosset de la Universiada per si cau alguna cosa, però sol no cau res, sinó que, a més, per l'aspecte de les grades sembla que hi ha bastant públic. Això és bo, suposo, però a mi que no em preguntin. No em sento molt compromès amb la Universiada. Ara diran vostès que és pel de la Balanguera i els tomaquets, i els palmers de la inauguració, però no té res a veure. Que ho hagin concebut com una altra manifestació epigonal i pobra de l'esperit mundialista i mediterrani de la Olimpíada del 92 comporta que tot el que soni encara que sigui de lluny a reivindicació vilatana ha de ser suprimit.

[...]

És el de sempre. Que s'ha d'ensenyar la façana sense importar-nos què hi ha darrere. Per això, la Universiada, com tantes iniciatives similars, em sembla tan inconsistent com qualsevol altra de les operacions de cosmètica que es fan a tota pressa per a que els turistes no s'emportin una mala imatge d'això d'aquí.

("La cultura de l'aparador", Diario de Mallorca, 11 de juliol de 1999)

 * * *

La primera claror de l'alba desperta una gran pena als amants. Han de desenllaçar l'abraç i dir-se adéu. Potser ell ha de partir en un viatge incert. Potser ella ha de reunir-se amb el marit gelós. Els amants es besen al front i les galtes i s'acaricien l'esquena i els cabells i murmuren dolces promeses, es lamenten amargament de la vinguda del dia i es preparen per esllanguir-se en tardes daurades d'absències mirant per un finestral. La primera claror del dia despulla els amants amb la certesa infantil dels jocs de la nit, però els atorga el conhort adult de la memòria i l'esperança.

(Del llibre Una cara manllevada. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 162)

 * * *

Afirmava Nabokov que la literatura va sorgir quan aquell pastor avisava que venia el llop i no era ver, que vengués. Després, un dia va venir el llop de bon de veres, ningú no li va fer cas i li menjà totes les ovelles. 
Nabokov era un escriptor de geni i li agradava, amb metàfores, amb descripcions, amb històries, presentar realitats aparentment opaques rere les quals s'hi intuïa una realitat aparentment diàfana. Tot aquest joc d'aparences serviria per arribar a allò que, per parlar clar, en diríem el fons de les coses. 

Les paraules serien, dins aquest procés de descobriment, una pantalla impossible entre la realitat visible i el seu significat més profund, sempre des d'un punt de vista prou subjectiu com perquè cadascú interpretàs la profunditat d'una manera íntima. 

Usar la paràbola del pastor mentider i el llop fals és molt típic de Nabokov. A primera vista, pareix una cabotada. ¿Per què, ens demanam el primer de tot, pretíen explicar l'origen de la literatura amb una paràbola? ¿Per què no en fa una descripció objectiva? Molt simple: perquè l'origen primordial de la narrativa és la paràbola, el que també coneixem com a mite. El mite és la recreació, mitjançant una història, de tot allò que ens terroritza, de tot allò que no s'entén i de tot allò que ens inquieta. De tot allò que no som capaços de racionalitzar.

[...]

Admetem que la literatura neix d'una paradoxa. Idò, ¿per què es fa? ¿Per què en Pere es passava el s dies amb la mentida del llop? Per ventura era per conjurar màgicament el llop, com els pintors d'Altamira representaven animals salvatges dels quals depenia la seva seguretat, tant per menjar-se'ls ells com perquè no se'ls manjassen a ells. Els altres pastors preferien la representació del llop a la realitat del llop i, quan va venir el llop de bon de veres, es varen estimar més no creure-s'ho.

(Fragment de "La paradoxa de la literatura", dins de Àlbum Galmés. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, p. 79-80)