"Per la banda del Xaloc s'estén la marina, de perspectiva plana, llisa, immensa. Pertot arreu apareixen clapes de roca nua com crosteres de nafres mig curades. Els cocons de terra verdegen d'arbrissons raquítics nodrits amb la llecor minvada d'una terra roja i pedregosa.

Perduda enmig de la marina s'alça la fàbrica d'una casa vergonyant, també roja com el terrer i pobra com la vegetació. Tothom la coneix amb lo nom significatiu de Carroja.

L'obra és antiga i vella. A l'àngul del migjorn hi ha una torre mig esbucada, record xaruc de l'època d'incursions i pirateries dels corsaris algerins. Se comunica amb unes mines i soterranis que completaven la defensa, i constituïa tot plegat una vertadera fortalesa.

Ja era ben entrada la nit.

El Gargal boiejava sense aturall. Amb fúria desenfreïda espolsava els nigulats que suraven per tot el firmament i que, sempentejant-se en truncolla cursa, tan bon punt s'apilotaven i ennegrien, o s'aclarien i esfilagasaven com borrallons de llana.

Endins de tot s'hi sentia l'incessant bramular de la mar desfogant sa volubilitat en la cantelluda costa.

Eren les primeres endemeses de l'autumne.

Carroja estava aleshores convertida en lloriguera de caçadors nocturns i amagatall de quantrabandistes.

Dins ses cases, a la pansida claror d'un llum de cruia sospès a l'extrem d'una canya penjada a una biga, conversaven un home d'una quarantena d'anys i una dona més jove, fresca i molt ben conservada.

Ell era el quantrabandista de més reganyols en tota la rodalia, i ella, filla única de l'estadà de Carroja, la dona més brutalment hermosa... i desvergonyida.

A un racó de ses cases becava son pare, un jai xaruc, rellíquia malmesa d'una vida agitada de caçador nocturn i mariner quantrabandista.

Els dos interlocutors no s'avenien gaire. Ell, eixancat a una cadira amb lo pit atracat a la respatla i els braços descansant-hi damunt, li deia amb aspra reconvenció:
–Te dic que ja no ets com abans –i enmig de ses celles s'hi marcava una rua vertical, fonda i sinistra.
–Dec esser un poc més veia –contestà ella amb broma forçada.
–No em véngues amb berbes, que et sortiran cares! –i responent a un pensament dominant–: Tu no em negaràs que d'aquell dia que en Ros romangué aquí, me mires d'una altra manera –afegí abordant resoltament la part espinosa de la qüestió.

Una bufada de vent, enfilant les retxilleres de les portes, féu tremolar la flama del llum, complint la casa de bellumes.
–Vaja una casta d'homo! ¿Que era cosa de treure-lo defora amb una pareia de carabiners que l'havien aglapit i li seguien es quist de casta forta?
–Això és fogir de sa parada de ses cebes! No te deman per què li donares cobri, sinó que et dic que de llavò ençà tu no ets sa mateixa amb jo.
–Tornem-hi, Tonina! Amb aquestes cabòries i gelosies teves no hi ha qui t'aguant.

Pronuncià aquestes paraules sense gens de calor. El pensament de la dona navegava lluny, molt lluny! i son cor el seguia darrera darrera. El quantrabandista ho veia amb claravidença, i dins sos ulls bellugadissos i orats fulgurà el llampec de la venjança.

S'aixecà i sortí al portal. Fitorà l'entrellum, se girà a la Tramuntana cercant els set frares, mirà el seu Roskoff, i dirigint-se a ella li digué imperiosament:
–Espera'm! –i partí.

Un moviment de cap i d'espatles traduïble en un irònic 'bon vent de darrera!' fonc tota la contestació d'ella, i pensant en es conseqüències de l'esqueixament amb aquell home, sa cara prengué un aire d'indiferència.
–Què m'és a mi!"

(Fragment de "Negrures"; de Narrativa 2. Barcelona: Abadia de Montserrat / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, vol. 2, 1994, p. 29-31)