Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que lo cor, enamorat, se m'alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre'ls tregües ganes venien.