"Així anava passant lo temps fregant ses amoroses ales lo front dels amics nostres que d'ell esperaven la satisfacció de sos afanys. I com si el temps s'hi interessés també, a favor seu feia miracles. Ja se sap que a Barcelona sempre fan uns hiverns molt manyacs, però no tant que privin al mes de març de les calaverades amb què es fa conèixer per tots los quatre vents. Doncs aquell any, ni vents, ni pluges, ni bromes, ni calamarsades.

La primavera ja començava a deixondir les plantes, i les taules de la Rambla de les Flors hagueren fet creure a qualsevol que érem a mig maig. Amb això i haver passat la Julita un hivern exemplar per la seva salut, s'aprofitaven de l'ocasió de reforçar-la més bé amb passeigs higiènics, que arribaven fins a Gràcia o més enllà, que posaven molt bé an ella, i an els altres gens malament. Pel camí solien fer dos colles. En Carles, en Ferran i les noies anaven al davant no triant-se sempre un mateix costat sinó del modo que s'esdevenia. En Quimet hi era o no hi era. Don Josep anava amb lo pare d'en Carles, als qui de vegades s'unien un o més senyors de la seva mateixa classe, casibé sempre de sos tertulians.

Moltes vegades no seguien la carretera: s'esbarriaven pels caminets que a cada costat l'entortolliguen, tots encintats d'atzavares i herbes d'olor. Així los joves podien fer a les seves dames galanosos presents, no tan escollits per son color o son flaire com per los acudits simbòlics, que elles entenien perfectament i els corresponien amb més gràcia encara; i la tarda se'ls fonia que ni sabien per on havien passat. Llavors ni en Carles era metge ni en Ferran capità d'estat major, ni elles havien d'anar tan enterques com en los passeigs públics a on les senyores s'analitzen mútuament, amb menys caritat que malícia, sos aires, vestits i figura; i, en canvi, es podien deixar dur de son geni expansiu, com hi estaven acostumades en les ombroses pollancredes del Ter durant les delitoses temporades de Camprodon.

Una d'aqueixes tardes va succeir una cosa un xic estranya, que l'apuntarem per les conseqüències que ens pensem que va portar. Havia fet un temps bonic; l'expedició havia sigut llargueta, i es varen trobar, sense saber com, a entrada de fosc bastant lluny, pels verals de Sant Gervasi. Acalorats amb l'exercici de tota la tarda, els vingué a reprendre un aire tan fresc, que va alarmar a don Josep, fent que dongués exemple de prendre lo camí més curt, per sortir a l'estació del carril i arribar més resguardats a Barcelona. Les senyores, ben amagades en sos abrics i fent bracet amb sos amics, seguien un caminet que amb prou feina hi passaven dos de costat. En Ferran, sostenint a la Julita, seguia els passos a la parella del davant, i es retrassava involutàriament per a no cansar tant a sa dèbil companya, que, amb los llavis esblanqueïts i la respiració adelosa, semblava que no tenia forces per a sostenir la conversa amb lo jove enamorat, que sentia sacsejar la sang de son cor amb cada violenta ondulació que sentia en lo cor d'ella.

Lo vent que tal vegada la molestava, no arribava a refrescar-li lo front d'en Ferran del calor que l'encenia, amb la ventura immensa que disfrutava; no sé si hauria trobat més seductor lo camí a creure's que feia lo viatge del cel. Perquè el cel lo contemplava ell en lo puríssim perfil de la cara de sa aimada, més ideal, més melancòlica, més encantadora que mai, amb lo trencat carmí que el cansament feia transparentar en sa pell delicada, i amb l'expressió indefinible dels seus ulls, a on hi creia veure esmaltat en un sol raig d'infinita bellesa, tots los raigs de llum i de colors, i tots los tocs brillants d'aqueix quadro infinit de la poesia del crepúscul que reflexaven lo sol esmortuït que s'anava a pondre ara, abans d'hora; les bromes que de prop seu fugien a esbargir pel cel ses morades sombres, mudant de colors i forma com los sentiments dels homes, perdent-se per l'espai com la felicitat per la vida; les aigües, ja fortament blaves, del mar que s'albirava com una cinta envellutada als peus de Montjuïc; les veles de les naus llunyanes que al bellugar s'enviaven una llumeta blanca com un pensament d'esperança en lo mar dels dolors de l'ànima; les parets de claror espantada de les torres que en llur camí trobaven; les cançons alegres dels romeus que tornaven de la Bonanova, i de les pletes de jovent que havien deixat les eines per respirar l'aroma indefinible del capvespre; la misteriosa lluminària que s'albirava tot just en los passeigs que enrotllen a la gran ciutat... Tan guapa la veia! I es tenia el respir per a escoltar lo respir seu; i buscava en son cor i en lo sentiment d'aquella hora divina, paraules dignes d'ella, preguntes que meresquessen dolcíssima resposta, comparacions prou delicades per al seu angelical cor.

(Capítol VIII de la novel·la Julita, extret de l'edició Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 97-105)