Autors i Autores

Martí Genís i Aguilar
1847-1932

Coberta de Novel·les vigatanes. Barcelona: Curial, 1989.

L'Espalmada

1

En un dels barris més antics, més solitaris, més rònecs i més freds de la ciutat, quan les majestuoses campanes de la Seu cridaven els canonges i beneficiats a l'ofici conventual, i aquests començaven a sortir dels carrers veïns, voleiant els seus manteus i tenint-se amb prou feines els barrets de teula que la tramuntana pretenia tirar en l'aire, i per les portes petites de la immensa iglésia entraven i sortien els eixerits escolans amb el roquet blanc i la cota vermella, aquells carrers, ordinària residència de les còngrues o incòngrues prebendes eclesiàstiques, sempre es trobaven animats i visitats en aquella hora per una legió nòmada de mendicants, escorreguts de tota la ciutat i de tots els llocs de la plana.

No resant per ells, en res ni per res, el jus canendi, cobraven la seva assistència als afores del cor més aviat que cap canonge dels que els buidaven la bossa tot anant al cor.

Replegada la darrera almoina del darrer clergue que passava per les amples portes de color de xocolata, com un estol d'herbejadores que, acabada en el seu camp la feina, amb els aixadells a la mà se'n van a una altra mujada a començar nova tasca, tota aquella munió de pobres d'ofici s'acorriolaven als volts de l'entrada d'alguna gran casa de senyors que tenien de consuetud fer la caritat en aquella hora.

Doncs, en aqueixa cantonada volem també recolzar-nos per a fer als lectors el present d'una d'aquelles clàssiques escenes que avui han fugit ja dels grans centres de població i que solament podrien anar-se a retratar en les nostres ciutats de tercer ordre, que no tenen casilla en les llistes del centralisme, i que d'altra banda no hagin estat xorollades pels espinguets del vapor, ni ennegrides pels rastres del carbó de pedra. Vic seria una d'elles: una de tantes que en els ràpids giravolts de la roda espurnejant de la civilització, no ha sigut llançada a la vertiginosa carrera: s'és quedada allà on era, no oferint al modern turista frapants sorpreses de palaus creats per les riqueses, per les indústries o per les filantropies, presentant-se-li només amb el seu endreçat trajo de cada dia, quieta, melancòlica, severa i resignada, o enorgullida dels fins que tal volta ha complert en la història, i com cristal·litzada en l'ombrívola atmosfera dels seus records gloriosos.

Dos o tres-cents pobres s'han arrumbollat a l'entrada de casa X., palau de garbosa constructura, de dibuix auster, amb poques però amples obertures, amb una sola balconada, ampla, massissa, esculturada, monumental, amb una sola portalada, alta i ampla i de picada pedra, i soplujat per una superba barbacana que el defèn del temps i li dóna aires de majestat. Entre l'arc del portal i les lloses del balcó sobresurt un escut massís picat sobre granet, segell de la noblesa de la família, que, com quasi totes les d'aquell barri noble, vivia tancada en les riques cambres i esbarjosos jardins que les alegren, per l'estil dels antics senyors forans en llurs solitaris castells.

Aquella bellugosa pobrissalla era l'arreplec de tota la misèria que vessava de la ciutat i dels pobles veïns.

Era el solatge social, la darrera porció del poble que, vivint del tros o del treball, pel treball ja no té força, o desgràcies ignorades s'han menjat el seu tros. Venut el darrer moble, consumit el darrer estalvi, la fam els ha llançat a pidolar el xavo i el rosegó de pa de porta en porta, admetent-se per l'instint de caritat en esta terra, com una llei d'institució santa, com un ofici que no rebaixa, el demanar per amor de Déu, el desvalgut jai per acabar la seva vellesa, l'atribolada viuda per atipar la desemparada mainada i els homes joves... és dir, no: encara, gràcies a Déu, el poderós jovent no s'ha d'encongir en la viciosa inèrcia, a Catalunya, encara li fa vergonya la vagabunderia, i troba tothom un pam de feina per abastar un tros de pa.

Escampats d'ací i d'allà pels camins del camp i pels carrers dels pobles, aquest quint estat que no va inscrit en les Constitucions nacionals, no té caràcter, no omple lloc, ni forma cap aparent agrupació humana. Mes per la comuna necessitat, acudint en una mateixa hora a un mateix punt, sumen tots aqueixos pobrets una població errant, trista i desheretada, que compareix al llindar dels grans casals a replegar les engrunes sobrants de la riquesa, com un esbart d'aucellets compareixen a pellucar els granets de xeixa que els batedors deixen per les eres a l'estiu, i fugen després a voladuries per ací i allà a tots els cantons de l'aire.

2

Són tres quarts de deu, i a casa X. fan la caritat a deu hores. La gran entrada, que es menjaria el primer pis d'una casa de menestrals, rep de biaix un raig de sol que marxa dret fins al fons, fins als primers esglaons de l'ampla escala de pedra que puja a trobar el massís cancell, amb revinguda barana de noguera, amb un replà només i no passant més enllà d'un pis, que no hi ha pas d'altres estadants a la casa que els seus senyors.

Aquell raig de sol cau allà dins com una capa màgica i transparent que abriga un formiguer de criatures del fred de desembre i del vent emmetzinat que escombra les lloses del carrer solitari.

Arrambades a la paret o assenallades a terra, les dones, voltades de mainada i mig despullades per amagar un xic més la canalla, la fan petar elles amb elles, rient i barallant-se, cridant i descompartint els entremaliats bordegassos, o si no tenen aqueixa tasca, fent anar les agulles de la mitja blava o giravoltant, les velles, l'estam de la rabent fusada. Els jaios i els esguerrats que els fan companyia no mouen tan esvalot i es queden a servar el portal o a fer rotllos al carrer, defensats amb els seus rossos caputxos o descolorides mantes, amb les barretines tapant-se les orelles i cadascú amb la vella pipa, mirant d'escalfar la tremolosa barba, donant aula del temps de la guerra o del temps de la fam, o de les desgràcies de tal o qual pagès son antic amo.

I donen en conjunt a aquella entrada un consemblant d'un rusc, quan a l'hora del sol entren i surten les rondinoses abelles. En aquesta barreja de gent de tots els tipus, de totes edats, de totes les comarques i de tots els genis, hi domina un to general, que faria de mal descriure, que no obstant li dóna un caràcter. A dintre de la llureia de tan diferents vestidures, hi ressalta un color de terra, un ros fosc, que se'n podria dir color de pobre. Dels mateixos vestits i dels recaptes de pa moreno que porten en els seus sarrons, en els seus cabassos o en els seus davantals, se'n desprèn una olor pròpia d'ells, que no repugna, que se'n podria dir olor de pobre. De la inèrcia i abandonament de les seves forçoses costums, del seu aïllament del món que treballa o frueix, naixen i ells eixes positures decadents i maneres mal girbades de vestir-se, i fins de moure's i enraonar, que se'n podria dir aires de pobre.

Aquí no s'ofereixen a la vista, entremig d'aqueixa massa de sers, física o moralment xacrats, els repulsius dibuixos dels pobres-murris que en els grans centres de població fan obrir l'ull als passejants, en determinats carrers o barris, sinó que la major part, de més o de menys, podrien representar tota la fonda significació evangèlica de la paraula un pobret de Jesucrist.

Aquí un hom no se n'aparta; qui no els estima, no els avorreix; tothom està fet a veure'ls, a conèixer-los i a afavorir-los, prenent-se com una inevitable tristesa social, inherent a la història i les costums de tots els temps i de tots els pobles, que els avanços de la Humanitat a poc a poc han d'anar abolint, quan vagin prenent més peu a tots els països els ideals de l'administració i de l'economia, en germanívol enllaç amb el ver equilibri del seu tràfic comercial i la seva força productiva.

Ja és saber, que si aqueixos homes i aqueixes dones i aqueixos nois viuen la vida que sobra de la ciutat, les llums de la intel·ligència i de la civilització no poden clarejar gaire en els oblidats racons de la família, i són, per natural conseqüència, molts dels seus enteniments raquítics, i per ells passeja, com en el seu darrer baluard, l'aucell melancòlic de la superstició, els seus encantaments i fetilleries.

3

Aquell dia, entre aquella rumbollada de gent, qualsevol s'hauria adonat que algo de nou hi passava. Tots els pobres de la gran entrada, i això que era plena com un ou, s'estrenyien en compactes rotllos al volt de dues dones, que s'esqueien al primer pedrís de l'escala, de cara a aquell raig de sol, que tot just les arribava a tocar.

L'una, molt vella o, més que vella, revellida i arrossinada, asseguda al pedrís, abraçant-se amb les mans els genolls, i els genolls tocant a la barba, responia enraonadora les preguntes de totes les seves conegudes, que s'empenyien per acostar-s'hi a prop. Duia les faldilles i el gipó de blau i granellut saial, amb un mocador caigut al coll, ¡Déu sap de quin color era!, que deixava sense governs una tufa de cabells de color de cendra lligats amb un munyoc al cim del cap, en una sola castanya. La cara, d'un vermell torrat, no contenia només uns ulls llagrimosos i un embolic d'arrugues que donaven fe d'algun gran embolic de penes. Parlava prou ras i alt per conèixer-se que no eren pas solament els anys els que l'atuïen, i a cada punt i a cada dos mots aixecava els ulls envers la seva companya, més jove i ah!, però més desgraciada.

Aquesta, bona i dreta al costat seu, era una infeliç noia d'uns vint anys. Tan solament de veure-la com amb la vista ennuvolada no aguaitava enlloc, només algun cop o altre a la seva mare, i, amb les mans agarrades al pom de la barana, se gronxava com un pèndol d'ací i d'allà, ja s'endevinava el perquè els altres pobres i la mainada, signant-la i parlant d'ella, li deien l'Espalmada.

Ben plantada i quasibé guapa, amb un mocador blanquinós lligat al front com la toca d'una monja, i amb uns cabells que per sota li baixaven a ombrejar amb enrevoltats cargols rossos la seva cara de marbre, feia un efecte que els ulls se'n tornaven a mirar-la, i tot contemplant-la quasibé hi queien les llàgrimes. I els seus ulls, esbarriats sempre, semblava que cerquessin alguna cosa en l'aire que aquella ànima malalta enyorava, algun record de la memòria, que li esfumava tot el món present.

Tot aquell públic que amb fonda compassió se la mirava, ja sabia poc més o menys de què li pervenia aquella distracció de l'enteniment. Aquelles dues dones eren com antigues conegudes que allavores tornessin al seu barri, i la mare contava a les veïnes totes les desgràcies de la filla que havien passat en un entremig de temps.

—Ja havia fet paga que no l'agambaria pas. ¡Quasibé un any —deia— l'he tinguda en un clot de llit, da-li! Ara i adés les obeïnes me la cuidaven passar a les fúries. ¡Malviatge les embusteries de bruixes i bruixots, i la beneiteria de la gent que les fa córrer i tot!

I aqueixa bona dona, per mal nom l'Aucella, els contà, així com se va escaure, la trista malaventura; que amb la vènia del qui això llegeixi provarem de transcriure, perquè es pugui saber per on i com aqueixes dues pobres han vingut a parar avui a aquella gran entrada d'una casa de senyors de Vic.


(Fragment de L'Espalmada, de l'edició Novel·les vigatanes. Barcelona: Curial, 1989, p. 97-104)