Autors i Autores

Albert Hernàndez i Xulvi

Coberta de Dafne, l'última nuesa.
Coberta del llibre El bagul.
Coberta del llibre Dafne, el último desnudo.
Coberta del llibre No miréis por el ojo de la cerradura.
Coberta del llibre Toli, el gosset invisible.

Comentaris d'obra

Albert Hernàndez ha construït una novel·la coral. Temps de fang és una esplèndida novel·la que excel·leix en molt per damunt de la pila de novetats, Hernàndez reconegut bon narrador guionista dramaturg i poeta, i avalat pels nombrosos premis literaris rebuts.

(Antoni Zaragozà. Levante. Posdata, 7 de juliol de 2000)
 

* * *
 

El autor de Temps de fang, escribe un catalán sin palabras raras, que siendo distinto se siente como propio. Temps de fang tiene dos vertientes, una delicadamente lírica y otra negra escatológica y brutal. Ambas coexisten por encima de la media.

(Julià Guillamon. La Vanguardia, 4 d'agost de 2000)
 

* * *
 

Homenatge als perdedors de l'Horta, Temps de fang se'ns mostra tant més pel lirisme que traspua l'escriptura d'Hernàndez Xulvi i per la seua eminent plasticitat.

(Alicia Toledo. El Temps, 3 de setembre de 2000)
 

* * *
 

L'escriptor Hernàndez Xulvi estrena el primer monòleg El bagul. Dins la pell de l’actor Carles Llorens, és veu un xaval de classe mitja, amb un pare totalment conservador i una mare retocada per la cirurgia estètica que tant està de moda.

(Sofia Ros. El Cresol, núm. 60, 1 de febrer de 2001)
 

* * *
 

Arran de pell gaudeix d'uns personatges memorables i d'una capacitat narrativa que Albert Hernàndez ha sabut dotar d'efectivitat i matisos. Una nova fita d'un escriptor que va a més. Ambients actuals, personatges perdedors amb un punt de tendresa que es fa propers, una història fosca però tocada per la gràcia d'un narrador que encara creu en l'ésser humà. Però tot això no seria possible si no fos perquè l'autor fa servir un llenguatge de sorprenent efectivitat, la qual cosa fa avançar el lector amb urgència fins a la conclusió. Al cor de la narrativa.

(Xulio Ricardo Trigo. El Temps, 27 de juliol de 2004)
 

* * *
 

Un passeig novel·lat pel clavegueram de la societat valenciana. A l'altra banda de l'espill. Arran de pell ausades que sacsejarà el lector, el sorprendrà i entretindrà, qualitat que faran fruir el lector amb la seua lectura, i a més, pot estimular la curiositat fins i tot a algun despistat lector d'aquells que declaren cofois que no han llegit mai un llibre. Gràcies Albert per escriure i regalar-nos. Arran de pell.

(Antoni Zaragozà. Levante. Posdata, 15 d'octubre de 2004)
 

* * *
 

Tiempo de barro es una historia de posguera en la que el autor nos describe el universo gris en el que se desarrollan las vidas de sus personajes, todos ellos habitantes de una pequeña localidad, un lugar imaginario muy proximo a la Albufera valenciana. Con un lenguaje preciso, directo y exento de barroquismo el autor nos transporta al mundo de esta pequeña localidad valenciana y nos transmite la desolación y el sentir de los personajes que pueblan sus páginas. Un libro lleno de matices, sensaciones, escrito con precisión y al que no le faltan páginas de tinte poético, un texto en el que el lector se siente inmerso desde sus primeras líneas.

(Lourdes Rubio. Lletres Valencianes, núm. 13, tardor de 2004)
 

* * *
 

Els estic recomanant un dels, al meu parer, millors llibres, Arran de pell, d'Hernàndez Xulvi, un dels escriptors que, amb una vintena llarga d'obres, ha esdevingut un dels més prolífics i interessants a casa nostra. Un autor, per tant que ve de lluny i ha sabut bastir una obra que es fa de bon llegir, potent i que sap conrear, amb destresa i qualitat, la major part dels gèneres literaris.

(Manel Garcia i Grau. Avui. Cultura, 23 de desembre de 2004)
 

* * *
 

Sense papers (Obra en un acte), IV Premi de Teatre Ciutat de Vila-real, ens proposa un joc d'aparences teatrals entorn a diversos temes socials de la més rabiosa actualitat, com ara, la immigració i els «sense papers», l'espectacle frívol i alienador que ens ofereix la societat de consum, la deshonestedat cívica, la insolidaritat, el comportament ètic i/o estètic de l'intel·lectual, etc. L'autor, però, no dóna respostes, només planteja, partint de la quotidianitat d'un escriptor, solitari i de poc èxit, amb la seua relació amb una jove immigrant que li farà d'assistenta, una reflexió crítica d'aquests afalacs nous que afligeixen les nostres societats. Com ha escrit Manuel Molins al pròleg, «es veu, d'alguna manera, aquesta preocupació per denunciar i conjurar la impostura, la insinceritat de determinades convencions i l'aspiració a un món personal i col·lectiu més just i honest». […] Hernàndez, a través del domini dels diàlegs (l'autor té una oïda especial per al llenguatge col·loquial), sobris i àgils, ha sabut crear una atmosfera que, junt amb la intriga amb què ha ordit l'argument del seu text, arrossegarà l'atenció i l'interès del lector/espectador cap un final especialment enginyós, sorprenent, un gir d'efecte de prestidigitador que ens obliga a fer un nou replantejament mental d'aquesta xicoteta història i a donar-li un nou sentit.

(Antoni Zaragozà. Levante. Posdata, 6 de maig de 2005)
 

* * *
 

Corroborar que el triomf d'un escriptor no depèn sempre d'un esclat de fortuna en forma de premi, d'aparició televisiva o d'oportunitat, pot ser altament gratificant. Creure ara mateix en la perseverança, en la influència que el pas del temps pot tenir en la nostra formació i en la consideració dels altres fa bé a les idees sobre literatura que encara persisteixen: una curs de fons, un aprenentatge amb tempo, un camí cap a la saviesa.

Albert Hernàndez i Xulvi fa molts anys que escriu i ha passat per nombroses etapes, aquelles en què sembla que ningú no et farà cas, les de l'èxit rotund, però limitat en el temps i en l'espai. La seva trajectòria, però, va començar quan Edicions 62 li va publicar la novel·la Temps de fang (1997) després de guanyar el premi Vila de Perpinyà. Ja aleshores molts hi van veure un autor capaç d'emocionar amb històries arrelades sobretot al seu espai geogràfic –l'Horta de València–, novel·les marcades per un punt de nostàlgia, però també amb enormes càrregues de profunditat crítica sobre un temps, la postguerra, que bullia d'humanitats no reconegudes.

[…] ara es presenta amb moltíssima força aquesta nova obra, La ciutat de les flors, que tot just acaba de guanyar el premi Fiter i Rossell 2013. Els premis han servit, doncs, a l'autor per a demostrar que, tot i no tenir continuïtat en una gran editorial, mereix aquests reconeixements que arriben a partir de la feina ben feta.

De La ciutat de les flors cal dir que és una novel·la ambiciosa marcada per un fet poc habitual en la nostra narrativam com ara la guerra de Sidi Ifni, un moment històric que molts hauran de buscar a l'hemeroteca, però capaç de suggerir una història plena de tensió, d'interessar-nos pel bon tractament d'uns personatges que se'ns fan familiars des de les primeres pàgines. Tot escrit amb la naturalitat que proporciona la calma creativa, la idea de la novel·la com aquest contenidor d'històries que aspira a tocar de prop la nostra sensibilitat com a lectors.

A més a més, parlem d'una història d'amor amb fortes arrels en la novel·la clàssica. Sense caure mai en esquemes romàntics e excés, tractant la vida com el que és o, a moments, com el que ens agradaria que fos. El desig, el desamor, el pas del temps, tot això ens va marcant en la nostra lectura i una vegada més ens dóna notícia d'un escriptor que mereix un seguiment acurat dels lectors. La ciutat de les flors no decebrà si volem assistir a un retall de vida, d'aquells que sobretot ens ofereixen l'emoció de continuar endavant siguin quines siguin les circumstàncies.

(Xulio Ricardo Trigo. "Tria personal", Serra d'Or, desembre de 2014)
 

* * *
 

El reconeixement assolit amb la seua novel·la Temps de fang, féu que l'escriptor catarrogí adquiria una visibilitat abans desapercebuda. I és que, en aquesta novel·la, hi abocà la seua immensa riquesa interior. Una riquesa interior constituïda per una experiència vital personal i per totes aquelles històries que havia escoltat o que li havien contat. Amb aquests elements, Albert Hernàndez trobà una veu pròpia, personal, amb què ha anat construint tot un microcosmos de personatges, temps i espai, fermament arrelat en un espai propi, interioritzat, però ben real i ple de vida, on són ben difícil de destriar la ficció i la realitat: Catarroja i la comarca de l'Horta, d'on naix la novel·la que ara ens ocupa.

La ciutat de les flors és una de les novel·les més reeixides que ha escrit i publicat Hernàndez i Xulvi. En aquesta narració, com en cap altra de les seues, fa explícit el seu univers personal, la força literària creadora, el desig interminable de contar històries, i una història dura plena d'intensitat i d'emoció. L'autor ha ordit, en aquesta ocasió, una trama rica en matisos i en imatges –sempre ha confessat que escriu visualitzant prèviament l'escena. Això es fa evident llegint aquesta novel·la, estructurada en escenes de diferent allargada, segons el seu pes en la història. Però a la manera d'un guió cinematogràfic.

(Guillem F. Renard. "Una vida bé contada", Levante-emv. Posdata, 13 de febrer de 2015)