Autors i Autores

Xavier Hernàndez Ventosa

D. Com la terra vol la pluja

L'Albert és un noi d1uns divuit anys que es veu obligat a viure sol. Un dia, esperant els amics a un dels bars de la població on viu, el Jaume, el director d'un grup amateur de teatre, li fa una proposició sorprenent: vol que sigui un dels dos protagonistes de "La importància de ser Frank", l’obra d'Oscar Wilde que el grup vol representar.
L'Albert mai no ha fet teatre, i s'ho pren com un repte personal. D'altra banda, ha conegut la Marta, una de les dues actrius que li han de donar la rèplica a dalt de l'escenari i li sembla que se n'ha enamorat.
Al llarg dels assaigs, l'Albert anirà descobrint la subtil ironia i la sàtira punyent que destil·len les paraules de l'Oscar Wilde al temps que sentirà créixer l'amor per a la Marta.
La Marta, però, tot i que reconeix que l'Albert és un ésser entranyable i digne de ser estimat, no és capaç de correspondre'l, més quan ella mateixa amaga un secret que l'impedeix expressar els seus sentiments.




"Llavors, ahir, quan vaig per fer-me el sopar, una de les tassetes del cafè que m'estira, com un imant. Era a la cuina i per rentar, al costat de la meva, que les hi havíem deixat abans d'anar al cine —"Que no tia, que no ho facis, que jo rento al vespre", li vaig dir—. Era la de la Marta, és clar, i se'm figurà un tresor, que l'havia acariciat amb aquells llavis que desitjo, com cireres.
No me'n vaig estar, i com sagrada, lentament, pausada, me la vaig acostar a la boca i la vaig besar: vaig posar els meus llavis al mateix lloc on a la tarda ella, i hi vaig fer un petó molt llarg, molt fort, com si de veritat hi fossin. Després, i sempre com un guillat, vaig xarrupar la marca fosca i seca del seu cafè.
Fins que al final vaig baixar de la parra, que la gana em va fer tocar de peus a terra. Llavors em vaig dir a mi mateix que Pipo estàs com una cabra i que sort que no t'ha vist el Tavi.
Ara que això només va ser el començament, que encara em faltava anar a seure al sofà del menjador.
Perquè jo que després me n'hi vaig, a mirar la tele. I jo que sec i... no et fot que torno a sentir el seu perfum? Que, tios, la seva olor era allà, que dic jo si el sofà se l'hauria quedat per fer-me el favor.
I si abans com una cabra, ara com una xota, perquè, la pera, quan me'n vaig adonar, ala, amb la galta n'estava acariciant l'entapissat mentre que els pulmons se m'omplien de la seva olor. I també la sang.
I jo, que em moria per quedar-me per sempre amb el seu perfum, ja veus."