6
S’han romput les fronteres
i els atzucacs del camp retornen a la nit.
Tinc una mala ràbia per a tota la vida.

Voldria desesperar-me eternament
i fondre’m. No voldria que els àngels
em veiessin plorar, però els faunes desfullen
aquest bassot immens. No som
ni cel ni estiu, ni atzur brunzent d’espasa.

Sotsobres d’esquelet, les campanes enlaire. 
Voldria saber com explicar que m’escanyo
i tinc cucs als turmells.
Només m’estimaria que fos blava la cendra
i càlids els mitjons, però no tinc drecera
i les serps que m’ofeguen acoltellen ma llum.

Dimoni que m’estimes tan follament hissat,
per la destral que portes penetraré a la son
i desaré els meus llavis a fora les finestres,
perquè me’ls besi l’heura i el furor de la osca.

(Dins de L’esmorteïda estela de la platja, 1974)

* * *

¿Quin combat a la batalla t’ha dut o quin foc guardaves dintre teu? Vint mil soldats d’escuts vibrants dauren el sol ponentí, dauren més llum cansada que no vessa aquest sol mort cap a desfeta.

Vençut em véns, demanes com guarir els teus ulls nafrats i esquerps. ¿Quina murada havies de saltar, perquè caiguessis tan vençut, quina allau de rius desbordats, de nit ferida? Com servaran els teus braços redós per a l’amor? El vent, que tant combat en contra teu, encén les altes cabelleres del capvespre. 

Jo ploro amb el cel, amant ferit, jo trenco els llençols del cel i vesso el plany tot foradat. Guareix-me. ¿Quina llançada, escletxa de lluïssor, menja els teus ulls roents, mon calze, ma nit atresorada? Jo he combatut de bat a bat amb els teus braços, amb els teus ors, i jac ferit, per sempre, inabastable, vençut, ferreny.

(Dins de Lívius diamant, 1975)

* * *

POÈTICA PER A NAVEGANTS

Els poemes són paranys
on naufraguen Argonautes.

Altes veles dels enganys
tixen bells cors sense pautes.

¡Exploradors, Astronautes, 
naveguen pels Desenganys
i arriben al Cap dels Anys,
en Platges Buides, incautes!

Encara vinran més Nautes
i teixiran més paranys.
Potser hi trobaran Enganys,
net de ritmes, closes pautes.

¡Endavant els Argonautes!

(Dins de Navegant obscur, 1987)

* * *

¿Qui llegeix poesia avui? ¿Qui beu energia poètica? Només els poetes, que es mengen i es remengen els seus propis productes, en fan una digestió quasi sempre fastigosa, i després es giten a dormir la sesta beata de la complaença. És el cercle còsmic de la repetició, el narcisisme còmic de l’etern retorn d’un idèntic.

¿Per què els poetes no gosen, per què no s’atreveixen a cridar, a modular, a cantar amb la pròpia veu la poesia, la densa, la compacta, la castellenca, l’alada, la intangible, la visceral, la neuròtica, la inaccessible, a vomitar-la tal com raja, amb sang i passió, amb aroma i sense aroma, valenta i feble, covarda i desbocada? ¿Per què en les emissores, en els canals de televisió, en els micròfons públics no hi ha espai per a l’audició poètica viva i directa? ¿de què tenen por? ¿pensen que no és rendible? ¿que ningú no ho entén?, que no és cosa de moda?

La poesia no és cosa de minories. Se l’ha fet ser de minories des de l’aïllament a què s’ha condemnat la cultura. No hi ha poesia difícil, incomunicable. Allò que manca són els mitjans de comunicació, els canals possibles que no s’aprofiten per la deixadesa dels egòlatres i per la bestiesa dels governants, que, estimat Pasolini:

“quando furono alle prime armi
non connobero la poesia della tradizione
ne fecero un’esperienza infelice perché senza
sorriso realistico gli fu inaccessibile”.

[...] El poema és una píndola d’informació concentrada. Falta molta pràctica en la comunicació poètica, homes i dones que sàpiguen estimar el poder amorós de la paraula. Només la pràctica fa la sensibilitat, i la pràctica de llegir i escoltar la poesia la que provoca la sensibilitat poètica.

La poesia, i la literatura, corren el risc d’esdevenir pura retòrica buida sense possibilitat de vibració comunicativa. ¿Qui serà avui el mestre capaç de comunicar més directament l’experiència més interior? Comunicar directament no exclou, ni de bon tros, l’elaboració sagaç i conscient, amb els dotze sentits zodiacals, i la serenitat i el rigor necessaris a l’expressió apassionada. Però, ¿qui vigila quan els poetes callen? I els poetes callen, de fet callen, com a sompos, amaguen, disfressen amb paraules la seua impotència comunicativa. ¿De què val ser provocador, esteta o astronauta, en un temps on tothom provoca a tota hora, agredeix tot dia i oblida tota nit?

La vaguetat del llenguatge és el tel que envela el futur, la imprecisió expressiva de l’obra oberta un devessall d’aigües podrides. I no s’ha de tancar el riu, ni la presa, perquè ens ofegaríem, però el mar literari és brut, és envejós, és mitòman, grandiloqüent, escàs de transparència. Hi ha excés de paraules posades en tirereta, excés de vocabulari fals (mal usat o inutilitzat), excés de pantomima, poca densitat en la significació, poques paraules fortes, braves, massa brosta i poca poda. És la pràctica d’esporgar la que fa l’arbre generós.

(Dins de L’energia és el subjecte del poema, inclòs a la compilació Produccions Ansietat, 1988)