Autors i Autores

Albert Jané i Riera

Entrevistes

De fa temps, la vostra activitat professional ha estat estretament vinculada a la llengua catalana. Quina és l'opinió que us mereix el que s'ha fet per la recuperació de l'idioma?
—Pel que a mi em pertoca, he de dir que vaig començar a treballar en un intent de normalització lingüística abans que aquesta fos una idea institucional. Les primeres classes de català es van impartir l'any 1958, quan ni jo ni ningú no hauria apostat per un govern propi, amb la idea de normalitzar la llengua, és a dir, que els catalans la sabessin escriure i parlar amb una grau de correcció superior a l'habitual que les circumstàncies d'aquella època feien recomanable. E sembla que això es pot incloure en el conjunt del procés normalitzador. Ara bé, actualment aquest procés presenta aspectes molt diferenciats, i té una història molt llarga. La recuperació de les nostres institucions de govern li han permès adquirir una nova dimensió i, per tant, fer-ne un balanç és una qüestió complexa.

Com valoreu la gestió institucional pel que fa al manteniment de la vitalitat del català?
—Aquest fet l'he de mirar de portes enfora. Crec que tot el que s'ha fet és positiu, però també sóc del parer que s'haurien de fer encara més coses, i jo no puc posar en entredit la gestió de la direcció general de Política Lingüística, que és la institució que ha tingut al seu càrrec aquest procés de normalització i a la qual, en certa manera, hi estic vinculat. Sóc membre de la Junta Permanent del Català i vocal de la comissió de correcció, i, en la mesura que m'ho permeten les meves altres obligacions, participo en les tasques d'aquesta direcció general. Naturalment, aquesta institució sempre té crítiques desfavorables, com és normal en qualsevol entitat del govern, però s'hauria de pensar molt abans de parlar en un altre sentit. És cert que ha fet feina, però també ho és que hi ha coses que continuen passant malgrat aquesta normalització. [...]

Com s'ha d'enfrontar el futur de la normalització?
—S'ha de ser optimista o pessimista? Això no ho sé. Els fets indueixen a un cert pessimisme, però sempre he cregut i he predicat un optimisme tàctic. Hi ha l'obligació de ser optimistes i treballar amb optimisme. En l'evolució del món i de les societats, hi ha imprevistos impensables, com el que ara ha passat als països de l'Est. No sabem el que passarà. Pot haver-hi causes encara impensades que facin que la situació que ara es dóna prengui un tombant imprevist.

("Ensenyar els nens és feina ben feta", Avui, 28 de febrer de 1990, p. 20)
 

* * *
 

A vostè sempre se l'ha qualificat d'autodidacte. Quin va ser el seu primer contacte amb l'ensenyament del català?
—A setze anys vaig entrar a treballar en un banc, i el meu esbargiment preferit era anar a ballar sardanes el diumenge. Aquí és on vaig conèixer gent com en Carbó, per exemple. Un altre punt de contacte va ser a través de l'excursionisme. I també va ajudar a formar-me —fins on jo pugui parlar d'una formació, que és una cosa molt relativa— el fet que a setze anys vaig apuntar-me al vespre a l'Institut francès. Allí vaig trobar molts bons professors. Un d'ells va ser Moreau-Rey, que em va causar una gran impressió: un professor de francès que et parlava d'història, de geografia, de temes humanístics molt diversos, que ell relacionava sempre amb la llengua.
[...]

L'excursionisme també va influir en la seva formació, segons deis abans referint-se al grup d'amics pel qual havia arribat a les classes de català.
—Sí, en els anys cinquanta anava molt d'excursió. Vaig practicar l'excursionisme molt assíduament durant deu anys. D'una banda, perquè m'agradava la muntanya. Però s'hi aparellaven altres inquietuds, com el desig de conèixer el país. Em vaig fer soci del Club Muntanyenc Barcelonès, que encara existeix. I a muntanya ens vam trobar molts companys d'aquells que quan parlàvem català ens rectificàvem. Si un deia "el carret", dèiem "el carret, no: el rodet". I, evidentment, si un deia "des de luego" l'estimbàvem ràpidament: amb una empenta anava a parar a baix del cingle! Compartíem inquietuds molt semblants. Recordo el xicot que m'hi va portar, Josep Aresté, a qui també agradava llegir, anava a l'Agrupació Dramàtica, era d'idees catalanistes...
[...]

A Tal dia farà l'any fa alguna observació divertida sobre els mestres i l'ensenyament que evidencia una certa prevenció sobre com van avui les coses. Com veu l'ensenyament actual?
—És difícil parlar-ne amb poques paraules, perquè m'imagino que és una cosa molt diversificada. Com que hi ha tants mestres, per una simple raó estadística, cal suposar que n'hi ha de molt competents, encara que davant d'alguns un no pot deixar de pensar: "pobres criatures!". Però, en alguns aspectes, és evident que l'ensenyament ha millorat. Jo encara recordo haver rebut càstigs físics. Concretament, uns pocs dies després del començament de la guerra, que vaig anar a una escola de prop de casa. L'especialitat era picar-te amb la palmeta sobre les puntes dels dits girats cap amunt: feia molt de mal, molt. El mestre era un enemic en aquells dies. Per això, quan després hem tingut notícia —jo aleshores ho desconeixia— d'aquests mestres tan il·lustres, com un senyor Galí, un senyor Martorell, un senyor Parunella, no estranya que fossin estimats pels alumnes. Penses: és clar, aquells nois acostumats a mestres que els pegaven i que, a vegades, els tractaven com unes bestioletes, anaven a parar a aquestes grans persones que els tractaven com a germans, com a persones, i és normal que els tinguessin tant de respecte. Però això s'ha perdut. S'han traspassat certs límits, i el mestre ja no sap quina actitud adoptar. Em sembla que hi va haver un moment —dit globalment, d'una manera col·lectiva— en què els mestres van fallar per ser massa permissius i eliminar la diferència que hi ha d'haver entre l'alumne i el mestre. No ho sé, però jo m'imagino que al senyor Martorell, quan feia de mestre, els alumnes el devien adorar: però era el senyor Martorell, no era l'Arturet! L'estimació que li tenien es barrejava amb el respecte al mestre. Em sembla que devia anar així. Ara: quan va arribar el mestre i va dir "jo sóc en Pep, sóc un més de vosaltres", això es va perdre, i és quan va començar el desgavell. No hi ha dubte que hi ha mestres excel·lents. Però han de lluitar contra això, i contra els condicionaments socials, que són molt grans.

(Joaquim Noguero i Ribes: "Els Camins irresolts. Entrevista a Albert Jané", Escola catalana, núm. 327, febrer 1996, p. 29-38)
 

* * *
 

Quin model de llengua heu volgut per a "Cavall Fort"?
—L'altre dia em van fer una entrevista per a la ràdio i em preguntaven quin model de llengua preferia, si el de l'Avui, el d'El Periódico, o bé el de TV3. Jo els vaig respondre que el de Cavall Fort, el meu, el que he pretès crear! Les meves idees sobre el llenguatge, he tingut ocasió de portar-les a la pràctica a la nostra revista. A Cavall Fort és on hi ha el meu model de llengua.

[...]

Heu estat un gran traductor, sobretot dels còmics que importàveu per publicar-los, després, a Cavall Fort. Heu traduït, per exemple, els cèlebres Barrufets...
—Sí, i tant. Com és sabut, barrufet és el nom amb què es designa el dimoni a Mallorca. No sé com se'm va acudir, aquesta paraula... Jo dic que potser, inconscientment, em va influir pensar en Gabriel Alomar, l'escriptor mallorquí a qui deien "barrufet" i del qual el meu pare m'havia parlat molt. Però, és clar, no era només la paraula, sinó, també, el verb que se'n derivava; em va semblar que "barrufar" era un verb molt eufònic i el vaig adoptar. Després, és clar, va haver-hi tota la creació del llenguatge barrufet: les locucions verbals, com "escampar la boira", es convertien en "barrufar la boira", per exemple, i així amb moltes d'altres locucions, paraules compostes, etc. També em vaig divertir molt amb Sergi Grapes, tot i que m'ha costat en determinats aspectes, per les seves referències contemporànies, pel seu argot... Aquil·les Taló és un altre dels personatges amb el qual m'he divertit, traduint-lo. Té una gran facúndia verbal, parla molt i s'escolta ell mateix, quan parla, i, a més, es presenta com a erudit; a "Cavall Fort" sempre he defugit formes cultes, però en aquest cas, Aquil·les Taló m'ha permès incidir en aquest camp precisament perquè el personatge fa servir un llenguatge culte, una mica barroc, que jo, habitualment, evito. Hi ha molts més còmics que ara et diria, perquè amb tots, d'una manera o altra, m'ho he passat bé.

(Marta Nadal: "Llengua i cultura al servei dels joves", Serra d'Or, núm. 458, febrer 1998, p. 40-43)

* * *