Quinze dies passats al camp, lluny de tu... Tenir-te absent ara, però pròxim, amb la seguretat de retrobar-te, m'ofrena una pau des de la qual contemplo el meu amor per tu amb una tranquil·litat i una seguretat noves. I em dic que aquestes notes serien tota una altra cosa si aquest estat d'ànim l'hagués trobat abans. Però potser ni existirien tan sols, perquè els moments feliços no tenen, com els pobles, història. I aquesta història només és el fruit dels moments turmentats.

Però ara que sóc feliç vull consignar-ho aquí. L'altre dia t'indignares llegint les darreres anotacions. "Em fas aparèixer com un monstre", digueres. "Qui llegís aquestes notes, creuria que no he fet res més sinó turmentar-te conscientment i que no he procurat donar-te cap goig. I tu saps que això és mentida." Tens raó, és mentida. M'has donat i em dones tot el que bonament pots. L'error és meu volent entestar-me que donessis el que el teu cor no em podia donar, perquè no està en les teves mans donar-ho. I un dels millors beneficis d'aquests dies clars i tranquils és comprendre-ho així, sense dol ni recança. I un altre és el de sentir-me agraïda dels teus dons i acceptar-los bonament i graciosa. Estimar-te tal com ets i no voler-te d'altra manera. [...]

Darrer dia de vacances. He deixat d'anar a la platja per pujar a Sant Sebastià. Després del gran xàfec d'ahir, un dia radiant i ventejat neteja l'aire i el món sembla acabat de sortir de les mans de Déu. Els pins canten la seva melodia forta i uns núvols blancs i tènues posen les seves randes canviants en el cel blavíssim. A la meva dreta, el mar, molt alt en l'horitzó, dóna per fons als pins el seu blau més intens. Davant meu i a l'esquerra, els pins maragda tenen el fons variat de les muntanyes pròximes. La cançó del vent diu la bellesa del món... Diu més coses encara: em diu que sóc feliç i que el món és perfecte perquè t'estimo. I que és l'amor qui posa la gràcia divina en la seva melodia.

I d'aquest dia bell te'n faig ofrena.

Nietzsche digué en el seu Zaratustra: "És millor caure en mans d'un assassí que dins els somnis d'una dona apassionada". Tu creus que tenia raó?...

(Dins de Confessions i quaderns íntims, 1997)

* * *

Pujà a l'autobús amb recança. Tanta il·lusió que li feia el projecte durant aquella petita grip, mentre s'arrossegaven les hores lentes i desvagades i ara, en el moment de realitzar-lo, ja hi hauria renunciat. S'adonava fins a quin punt l'havien emperesida els quinze dies passats en un racó tranquil a prop de Capri, present el sol d'aquell febrer desarmat i bonàs. Era només amb una resta de l'impuls inicial que marxava a San Michele, però si hagués estat franca amb ella mateixa, hauria restat ben satisfeta despenent sense canvis aquells tres dies finals abans d'emprendre el retorn a Roma. Aquell vell dubte seu respecte a l'eficàcia de l'esforç i l'entusiasme, aquell preguntar-se quin objecte tenia la seva vida, sorgia de nou.

("La nit", dins de Contes, 1985)

* * *

Sí, ferida. I no sé de quina manera, però pots estar segur que d'aquest meu ressentiment no en sortiràs de franc.

He jugat amb tu, aquesta nit? T'ho he dit perquè havia de dir-t'ho, o era només una conseqüència gratuïta de l'esperit dionisíac que m'ha fet seva? Els déus ho saben, jo encara no; ells ara tenen la paraula.

No, no sospitava el que passaria. Si ho hagués sospitat no hauria, deliberadament, jugat amb avantatge, paraula. Però ara no em dol. T'he vist per uns moments feble i m'has semblat vençut... El ressentiment ha exultat i s'ha sentit satisfet. I potser sí que he coquetejat i he estat dura, ho sé. Però no he pogut fer-hi més, era el preu que em devies. Ja veus com entre tu i jo les coses són difícils i com podem fer-nos mal... No, però no me'n penedeixo encara, pots estar-ne segur. Sóc difícil al penediment.

Aquest sentiment de victòria... Em meravella sentir-me les urpes tan fermes.

Tan fermes? Vaig meditant les meves paraules, aquests dies. I si començo a creure que tenies raó...

I si em vencia la tendresa... Però, per què has entrat en la meva vida? Em defenso perquè em fas por.

(Dins de Confessions i quaderns íntims, 1997)

* * *

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
ignorant cap a on van,
amarats d'un perfum de terra molla
i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el festeig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.

(Dins de Poesia, 1981)

* * *

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella, 
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

(Dins d'Epigrames i cançons, 1938)