Autors i Autores

Ramon Llull
1232-1316

Coberta del llibre Ars brevis.
Escultura de Ramon Llull.
Coberta del llibre Desconhort.

Comentaris d'obra Ramon Llull II

"La cosa que es fa més difícil d'explicar d'entrada un lector modern que pretén d'emprendre-se-les de bona fe amb l'obra literària de Llull, procedent del camp de la història literària o de la filologia, és que tot el que va sortir de les mans de Ramon, per molt que sembli una novel·la o un poema, en el fons del fons és una trampa oculta per caçar l'incaut lector i embolicar-lo dins de les xarxes de l'ensenyança doctrinal o metafísica. Una ensenyança que és a la base de l'Art i que cal que es projecti moralment sobre la consciència de qui deixa córrer els ulls pel Llibre d'amic e Amat, el Blanquerna, el Fèlix, el Desconhort o algun pròleg narratiu amb evocacions d'indrets de delícia més o menys paradisíacs."

(Anthony Bonner i Lola Badia. Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Barcelona: Empúries, 1988)
 

* * *
 

"A totes les històries de la literatura catalana, la figura de Llull ve sistemàticament admirada, més i tot potser per la seva entitat 'literària' stricto sensu, importantíssima, pel fet d'haver 'creat' la nostra prosa. D'haver-la creada, encara, 'adulta': amb una extraordinària flexibilitat sintàctica, amb un lèxic culte i esmolat, amb una capacitat expressiva –intel·lectualment– excepcional. Sense precedents, la cosa sembla un miracle. Però també ha estat observat, i ho han fet ara de nou Josep Nadal i Modest Prats en unes pàgines molt agudes, que el Llull-Llull, vull dir, l'autor dels grans papers especulatius, no va tenir continuadors. Bé: hi hagué, en el XIV, no sé si en el XV, una prolongació 'lul·liana', de textos menors, alguns redactats amb el propòsit d'atribuir-los al Barbaflorida. Cap d'ells, tanmateix, no pertany a l'esfera dels temes diguem-ne 'filosòfics'. Més aviat responen a intencions piadoses o apologètiques. I aquell idioma subtil i refinat que el beat Ramon s'havia inventat per explicar les seves 'arts' quedà eclipsat. Fa la impressió que l'altra 'prosa catalana', la 'normal', la 'no-lul·liana', va seguir una trajectòria diferent: la previsible en qualsevol literatura romànica coetània."

(Joan Fuster. "El cas de Ramon Llull", Serra d'Or, núm. 280, gener de 1983, p. 45)
 

* * *
 

"Hom sol afirmar que el provençalisme lingüístic de les obres rimades de Ramon Llull és degut que aquest no fou capaç d'alliberar-se de la influència dels trobadors, o sia que, al seu cas, hom dóna la mateixa solució que al cas dels poetes catalans profans. Qui, com veurem, creà d'una peça el català literari en proa i tenia una personalitat tan forta com la de Ramon Llull, era totalment capaç de fer el mateix amb el català literari en vers. I a qui en la poesia no cercava el lluïment personal ni l'exhibició d'un art profà, que tantes de vegades blasmà, sinó l'eficaç transmissió d'uns ensenyaments i d'uns anhels, poc havia d'interessar-li restar fidel a una models i procediments als quals s'atingué, sens dubte, en la seva joventut com a poeta amorós.

Però si ens fixem que el provençal, com a llengua poètica, havia assolit una àmplia difusió geogràfica i s'havia fet entendre no tan sols al migdia de les Gàl·lies sinó també a Catalunya, al nord d'Itàlia i a Sicília, ens adonarem que constituïa un vehicle lingüístic que poda cobrir una gran zona geogràfica i per tant arribar a més gent, que és el que primordialment interessava a Llull, el qual, si a la seva prosa no deixa aparèixer provençalismes, ho fa, entre altres raons, perquè no existia una prosa provençal culta de certa consistència."

(Martí de Riquer. "Ramon Llull", Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 1, 1964, p. 338)