— [...] Comencem pel començament: quina va ser, i en quines línies metodològiques i ideològiques es va fonamentar, la teva formació com a estudiós de la literatura?
—El problema és que jo veig que han passat molts anys, des que vaig començar fins ara, i al llarg d'aquest temps m'han anat atraient coses diferents. Quan vaig començar la carrera, el que més de moda estava era justament la crítica marxista i tot el moviment que lligava la literatura amb la revolta i la dissidència social. Feia poc que en Molas i en Castellet havien publicat la seva Antologia de la poesia catalana del segle XX, etc. Però, al mateix temps, a la Universitat encara hi havia un bon grup de gent que treballava des d'un punt de vista historiogràfic, molt més positivista: record que em va atreure molt la figura d'en Jordi Rubió i Balaguer, que era un pou de ciència, un home d'una erudició immensa. Jo diria que aquests dos pols [...], són els que determinen la meva formació en un primer moment. I encara supòs que hauria d'afegir altres coses, com la gent que feia crítica des d'una perspectiva més lligada amb la creació literària, com en Gabriel Ferrater, amb el qual vaig coincidir durant els anys que va impartir classes a la Universitat de Barcelona, i que també em va produir un impacte molt important.
Puc dir, per tant, que m'interessaven coses prou diferents, i de fet, això crec que va marcar un mica el que posteriorment ha estat la meva feina: he fet des de crítica literària a historia de la literatura, passant per treballs d'anàlisi contextual de la literatura, coses ben diverses. [...]

—Tanmateix, i com tu mateix dius, has fet treballs de crítica des d'altres perspectives metodològiques, més properes a l'estètica i a l'hermenàutica, com aquells pròlegs-estudi a Ofici de sords, de Damià Huguet, o a l'Obra poètica de Josep Ma Llompart. No la contemples, a curt termini, la possibilitat de reprendre autors coetanis teus, fins i tot vius, com a objecte d'estudi?
—Sí, el que passa és això que et deia, que a cada moment tens uns interessos concrets. Quan vaig fer aquests treballs que cites era sobretot a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que era una època en què ensenyava en instituts, amb la tesi tot just acabada i amb molt poques possibilitats d'accedir a la Universitat, és a dir: sense sortides immediates. I efectivament, durant aquells anys feia molta crítica literària i estava molt interessat en estudis teòrics sobre literatura. 
Després vaig entrar a la Universitat i a partir d'aquí se'm va anar fent més important el vessant historiogràfica dels estudis literaris, sobretot per aquella voluntat d'intentar omplir buits. Però la qüestió és que a mi sempre m'ha agradat llegir, i gaudir llegint, i em segueix agradant. I per tant, la possibilitat de posar allò que vaig llegint, és a dir, de tornar a fer crítica literària, segueix oberta i no em sembla gens improbable. 

—Durant aquest anys setanta i primers vuitanta, de fet, tens una participació molt activa com a crític i animador dels grups i experiències literàries que sorgeixen a la Mallorca d'aquella època, com Guaret, Tafal, Neó de Suro, etc. Fes un recordatori d'aquests grups i del seu treball.
—Home, van ser una sèrie d'experiències molt interessants, i un moment extraordinàriament actiu i efervescent per a la literatura a Mallorca. Hi havia una sèrie de figures que actuaven a la vegada com a poetes i com creadors d'estructures editorials, d'entre les quals la d'en Damià Huguet és per a mi la més emblemàtica, també n'Andreu Vidal, etcètera... En comparació amb el moment actual, jo diria que ara no es dóna aquell grau d'activitat i aquella intensitat en el que seria viure la literatura que sí que es constatava en tots aquells grups i totes aquelles iniciatives. O tal vegada sóc jo, que no em sé integrar en l'activitat literària d'avui, no ho sé. 
Per altra banda, per fer una valoració rigorosa del que varen suposar aquestes experiències em sembla que encara ens falta una mica més de distància en el temps, una mica més de perspectiva històrica. [...]

—Com a investigador historiogràfic de la literatura catalana has concentrat gran part de la teva feina en el segle XIX mallorquí. Des que començares a treballar aquest tema, quina evolució constates en el seu tractament i l'interès que ha suscitat dins l'àmbit de la crítica literària catalana?
—Sí, crec que des que jo vaig començar a fer-hi coses fins ara, el XIX català ha passat de ser un període força desconegut a ser relativament ben estudiat. Relativament, és clar; encara falten moltíssimes coses: falten moltes edicions, falta recuperar una bona part de la literatura que es va escriure en el segle XIX... Però bé, si les dues grans històries de la literatura catalana, que eren la de Rubió i Balaguer i la de Riquer, Comas i Mola s'aturaven en el XIX, era justament perquè semblava un període difícil de tractar a causa de la manca d'estudis erudits al seu respecte. En canvi, ara ja comptam amb un bon nombre d'aportacions historiogràfiques i crítiques sobre el XIX català, i en aquest sentit, sembla que ja hem omplit el buit que hi havia. Però ja et dic, encara falta feina per fer. 
Pel que fa a mi, el que veig que m'ha passat amb el temps és que els meus estudis sobre el XIX s'han anat concretant en una sèrie d'autors determinats [...]. A poc a poc, se m'han anat imposant, per exemple, Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Gabriel Maura, i, més en segon terme, Pere d'Alcàntara Penya o Bartomeu Ferrà. [...]

(Sebastià Alzamora: "Joan Mas i Vives: al coneixement per l'honradesa", Lluc (Palma), núm. 789, any LXXV, novembre-desembre de 1995, p. 8-12)