Que fosc, que solitari era el pati de l'Hospital! Els tres o quatre llums esbarriats per allí no lluïen gaire més que els esblaimats estels que, aixecant el cap, hom albirava entre boires. El rellotge del campanar tocava tristament i pausadament nou batallades, les rovellades frontisses dels portals grinyolaven, i, darrera un fort batement de portes, es sentiren caure les pesants baldes i córrer els ferrollats.

L'Antonet caminava tremolós, sentint cruixir la sorra sota sos peus, entremig d'aquella soledat esfereïdora. Subscrit com a practicant, s'encaminava a fer la primera vetlla, i no podia tornar enrere, mal que ho desitgés son cor.

A mig pati es trobaven dues escales desenrotllades dins de grans porxos d'arc rebaixat. La de mà dreta menava al departament de les dones; al dels homes la de mà esquerra. Cada una tenia per tota llum l'esmorteïda llàntia que cremava en la capelleta penjada a la paret del replà més alt, a pocs passos de la porta. La vacil·lació l'havia portat fins al peu de l'escala de mà dreta, quan un trist comboi l'en féu apartar: dos homes de llargues bruses baixaven en un baiard un cadàver encara calent. Un d'ells xiulava del pes en veu alta, i el cant de l'un i els crits de l'altre ressonaven dins del pati i es perdien tristament en les vagues soledats de l'espai.

(De la narració "Angoixa", dins Obres completes. Barcelona: Selecta, 1985, p. 82-83)

* * *

Poques ciutats d'Europa, avui per avui, presentaran l'afany d'edificar que es nota a Barcelona; mes tampoc es veurà en tot l'estranger una altra ciutat d'importància anàloga tan abandonada i alhora tan escassa de monuments artístics en la via pública.

Per convèncer-se d'això basta fer un viatget a França. A la tornada, que se'ns digui ingènuament la impressió que un hom experimenta. No se'm negarà que l'interior o ciutat vella, llevat d'en ben pocs punts, es troba estreta, bruta, mal empedrada, i que l'amplitud i bellesa de la part nova o Ensanche desapareixen d'espesses nuvolades de pols sols comparables a les que el vent aixeca dels sorrals i carreteres. Un hom veu que l'individu s'esmera en bastir-hi bones cases, embellides amb marbres, pintures i jardins; que fa, en una paraula, quant pot per fer més formosa la ciutat on viu; però ¿qui no enyora alhora l'acció protectora d'una administració acurada i gelosa no sols de la comoditat i higiene del ciutadà, sinó àdhuc del bon nom i fama de la ciutat que administra?

No volem culpar a ningú en particular; consignem únicament un fet innegable. I com que aquest, amb tot no és ni de molt irremeiable, sia'ns permès proposar alguns dels remeis que, a nostre humil parer, podrien aplicar-se al cas, a fi i efecte de no continuar seguint a la cua dels països que, com en altre temps nosaltres, avui porten el penó del progrés i de l'avenç.

Impossible és negar que la construcció de la ciutat nova imposa al Municipi uns dispendis verament desproporcionats als rendiments que d'ella toca; comprenem fins que de bell antuvi, no avesats nostres ajuntaments a dispendis d'aital importància, es trobessin tan sobtats i desorientats que no atinessin en conjuminar la manera de poder atendre degudament i tot a l'ensems les necessitats d'una banda i altra; però han passat ja massa anys perquè puga excusar-los encara de la incúria de què hem parlat, i és hora ja de dir ben alt, que el bon nom de l'administració municipal de Barcelona exigeix cada dia amb major raó un canvi de procediment i de criteri.

(De "Quatre mots sobre la policia urbana i l'ornat públic de Barcelona", dins Obres completes. Barcelona: Selecta, 1985, p. 615)

* * *

Quan jo era petit, al meu poble regnava el salvatgisme. El mal exemple de les guerres i trasbalsos que es seguiren, quasi sense interrupció, de l'any 8 al 45, havia avesat mos conterranis a matar-se, a robar-se la vida els uns als altres, de vegades per no res.

Jo havia sentit ponderar, com a heroïcitat, a persones de bon seny, la conducta abominable dels nostres bagatgers de la guerra de l'Any vuit, que acabaven traïdorament amb la major part dels ferits francesos en traginar-los; i recordo encara la fruïció amb què es narraven les sagnants revenges i crueltats que la guerra dels Set anys havia promogut en ambdós partits. Fills i germans de les víctimes quedaven encara per a sentir-ho, i en el secret de llur cor gruaven l'hora d'allò que ells anomenaven «fer-se la justícia». Un cop descobert l'objecte de llurs odis, quan menys aquest s'ho esperava, li clavaven un punyal a l'esquena, restava l'home estès a terra, i mai l'autoritat no podia descobrir el matador. Si algú havia vist el crim, s'ho callava: qui per por, qui per ésser dels que duien iguals fins; altres per una estranya aberració del sentit moral que els induïa a compadir el matador, considerant el que aquest havia abans sofert en perdre algú dels seus.

Era, doncs, un estat deplorable.

(De la narració "Records de noi" [De Notes de color], dins Obres completes. Barcelona: Selecta, 1985, p. 290)