Si parlo amb fervor d'aquestes coses i amb un cert detall —que encara podria ser molt més minuciós i precís, però no penso que calgui— és per donar a entendre que escriure m'apassionava, que no vivia de la literatura però sí que vivia en la literatura, immers en la creació literària. Si es té present aquesta circumstància és fàcil comprendre que la idea de poder-me lliurar tot el dia a escriure i a llegir, com a ocupació única, em resultava molt atractiva. No vull pas dir que no hi veiés ombres. La tendència a reflexionar i a ponderar els fets —que sol accentuar-se en les persones que viuen soles i encara més en aquelles que, a sobre de viure-hi, hi estan— m'havia induït a pensar també en els desavantatges que podia tenir aquesta situació. On em portaria, estar pendent només de literatura? No me'n cansaria? No me n'avorriria? No acabaria que la disponibilitat total em faria trobar fat i potser fins i tot carregós allò que ara era el meu plaer, les hores robades? Quina buidor que experimentaria si això passava! Què hauria de fer, tornar al refugi dels números, al meu vell ofici de comptable? Com suportaria aquest desengany? No són millors els desitjos i els béns que costen d'obtenir i, per tant, no era preferible que hagués d'esforçar-me a trobar temps per escriure encara que hi patís? No era la dificultat un estímul del plaer, una condició, qui sap si imprescindible, que encara l'augmentava?

(El manuscrit de Virgili. Barcelona: RBA - La Magrana, 2004, p. 43-44)

* * *

PROCESSÓ D'AGOST

Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe va aparèixer al capdamunt de la Rambla, vaig fer uns passos enrere per refugiar-me sota les arcades de pedra. La mare es va adonar del moviment i amb una mirada i un gest a penes perceptible però enèrgic em va ordenar que em situés altre cop al seu costat. Per sortir de casa, s'havia posat un vestit negre, cenyit al cos amb un cinturó, i s'havia cobert amb mantellina, com si anéssim a l'església. Però ens havíem aturat a la Rambla, a esperar, entre la gentada, que passés l'enterrament. Al costat nostre, un home amb americana fosca, camisa blanca i corbata negra, llançava a terra la cigarreta amb què havia entretingut l'estona i trepitjava la burilla, sabates negres de cordons, enllustrades i punxegudes. Altres dones de negre, com la mare, amb el cap cobert, tenien a les mans un rosari o el llibre de les devocions. Un bosc de mitges negres. En el matí d'agost, calorós, el negre embafava i ofegava tant com la xafogor. Suàvem, callàvem.

Els penons i estendards s'anaven acostant, en silenci. Van arribar davant nostre. Els duien, a pas lent, els confrares de les germandats de Setmana Santa. Sedes morades, granes, negres, amb brodats de fil daurat, amb cordons que queien a banda i banda formant una el·lipse, sostinguts pels cordonistes. Els claus de Crist, la corona d'espines i els ulls implorants, el davallament de la Creu, la sang de la llançada i de les ferides, el cos desmaiat, en braços de la Dolorosa. Tot brandava, al ritme de cada pas. Els portadors passaven entre la gent mirant endavant, rígids als cimals de l'estendard, capdrets, gest militar, procurant de mantenir en un equilibri honorable i amb la dignitat escaient el símbol que tenien el privilegi de dur.

(Cera. Barcelona: RBA - La Magrana, 2008, p. 7-8)

* * *

50 anys.— A la nit no he dormit gaire bé. M'he despertat sovint. I això que vaig anar tard al llit, cap a les dues, per enllestir un parell d'articles. Però tira la tramuntana, que desvetlla, com desvetllen també algunes idees, imatges, pensaments... Em llevo cap a les vuit. Poc després també es lleva m. Em felicita i m'abraça amb emoció. Avui faig 50 anys. Divendres, 9 de desembre de 2005, lluna en quart creixent. 50 anys. Esmorzem amb m. i repasso el diari. Després, m'arreglo i cap a dos quarts de deu surto de casa. Dia assolellat i fred. El cel és d'un blau intens, lluminós, gairebé brillant, temps de tramuntana, que en aquesta hora, però, no bufa gaire fort. Engego el cotxe i marxo cap a Salt, cap al tanatori, a l'enterrament d'A.M. Ha mort als 46 anys, després d'estar-ne cinc batallant amb el càncer. Se li va declarar, la van operar, se li va reproduir... En fi, el procés habitual. Havíem treballat junts a El Punt, fa disset o divuit anys; ella de correctora i jo de redactor. Després sempre que coincidíem ens saludàvem i enraonàvem una mica. Era una noia de tracte agradable i correcte, simpàtica i amb el cap ben centrat. Una persona que valia. Tenia una mena de bon sentit de les coses i una elegància en la relació amb els altres. Sempre trobava l'actitud, el to i les paraules escaients a cada situació, sense retreure's, però sense excedir-se. Posseïa una forma serena de bellesa, física i moral, que evitava tota estridència i s'afermava en la naturalitat. El seu tarannà era propi de la millor gent del país. Al tanatori hi ha una multitud. La porta de la sala de cerimònies encara és tancada i ens concentrem al vestíbul. Al cap de pocs moments, els que van arribant ja s'han d'esperar a fora. Saludo alguns coneguts, alguns amics del diari, de la universitat, periodistes, escriptors. Em sobta veure que, més enllà del gest seriós de qui assisteix a un enterrament, en algunes cares hi ha una expressió de por. Deu ser per l'edat que tenia A.M. i que també tenen, si fa no fa, aquells en qui percebo aquest sentiment. 

(Octubre. Barcelona: A Contra Vent, 2010, p. 21-22)