L'home que fa un moment ha dit: «Vaig a comprar tabac» no tornarà mai més a casa seva. Mentre camina cap al bar de la cantonada amb la intenció de comprar-hi dos paquets de Kent, comprova si du prou monedes per la màquina. Sorprenentment, però, el bar és tancat. L'home no s'immuta. Després de mirar a dreta i a esquerra –i de deixar passar tres camions de bombers–, travessa l'avinguda. Potser en trobarà a la botiga del pakistanès que no tanca fins a mitjanit, pensa. S'hi dirigeix. La botiga del pakistanès s'està incendiant. La pressió de les mànegues dels bombers no pot evitar que les flames s'elevin fins a convertir-se en una columna de fum d'una foscor semblant a la del cel. Il·luminat per la resplendor, l'home sent una necessitat intensa de fumar. Fa gairebé mitja hora que no encén cap cigarret. Mira al voltant. Entre les persones que s'han aturat a contemplar l'espectacle de la lluita de l'aigua contra la força devastadora del foc, busca algú que dugui un cigarret als llavis i que pugui convidar-lo. Ningú. Prova d'asserenar-se pensant que coneix prou bé aquell barri –el seu– per recordar un lloc on venguin tabac. Sense esforçar-s'hi, se li acuden dues màquines expenedores: la de la gasolinera i la de l'hotel. L'hotel és més a prop; més ben dit: no tan lluny. Podria anar cap al pàrquing i agafar el cotxe, però calcula que hi arribarà abans caminant. Mentre s'allunya de l'incendi, gairebé corre. És conscient que, a casa, la dona i la filla l'esperen per sopar. Però també sap que no hi tornarà si no és amb dos paquets de Kent.

La porta giratòria de l'hotel va molt dura. Per entrar, l'home ha d'empènyer amb força, amb l'espatlla. L'acullen la moqueta del vestíbul i el taulell de recepció, desert. L'home passa de llarg. Coneix el camí (els diumenges es queda sense cigarrets, sol comprar-los aquí). Gira a la dreta i enfila l'escala que puja fins al bar. Com gairebé sempre, el cambrer dorm, amb el cap recolzat sobre la barra. A diferència d'altres vegades, la màquina està desconnectada. Contrariat, l'home pregunta:

–¿Que no funciona?

(Sentimental. Barcelona: Quaderns Crema, 1996)

* * *

Escabetx

Em desperto amb unes ganes intenses de plorar, però com que avui tinc molta feina, decideixo que ja ploraré més tard. Surto cap a l'oficina i arribo just a temps per la primera reunió del dia. Mentre la directora general llegeix un informe sobre l'augment de costos i la retallada de despeses (o viceversa), dibuixo una falç i un martell en un bloc de notes. A l'estómac encara em belluga una bossa de llàgrimes que, tard o d'hora, hauré de rebentar. Un cop al despatx, collo proveïdors i repasso escandalls. A les dues em poso l'americana i surto ràpidament per no fer tard a la reunió amb la tutora del meu fill. Arribo a l'escola al mateix temps que la meva ex. Durant l'entrevista la tutora es dirigeix més a mi que no pas a ella, i això m'incomoda, encara que potser em fixo en aquest detall perquè no em ve de gust escoltar què ens explica. El nen té problemes, diu. Es distreu molt i mossega les seves companyes, sobretot les –la tutora subratlla l'adjectiu– subsaharianes. em comprometo a prendre mesures, tot i que sé que, si el règim de visites dictat pel jutge només em permet veure'l un cap de setmana sí i l'altre no, poc que puc fer-hi res. En el moment d'acomiadar-nos, l'ex i jo intentem concretar un dia per parlar-ne amb tranquil·litat, però tots dos tenim pressa i ho enllestim amb un «ja ens trucarem» poc convincent. Malgrat el col·lapse circulatori, arribo a temps a la presentació d'un projecte per a un possible nou client. Exposo estratègies, desplego gràfics i m'escarrasso per enlluernar el gerent de l'empresa candidata a contractar els nostres serveis, que s'enduu, em fa l'efecte, una bona impressió. En acabat, la secretària em demana un consell. Amb un fil de veu autocompassiva, m'explica que té una oferta d'una multinacional i que s'està plantejant si és o no l'oportunitat idònia per canviar d'aires. Com que desitjo el millor per a ella, li recomano que accepti la feina. Quan noto que això la desconcerta, dedueixo que només feia servir aquesta oferta inexistent per aconseguir, a través meu, un augment de sou. Em decep però callo, perquè jo també dec haver-la decebut alguna vegada. Prenc una pastilla vasodilatadora i, abans d'anar-me'n, parlo per telèfon amb la mare («En comptes de venir diumenge, vindré dissabte»), la meva germana («T'he enviat les mostres, però en falta una que encara no els havia arribat»), i la bústia de veu del capità de l'equip de futbol sala de l'empresa («Duré la pilota»). Quan arribo a casa, sopo una llauna de tonyina en escabetx i un iogurt. M'estic un estona arrepapat al sofà, calculant quantes hores falten per al cap de setmana amb el meu fill. Em despullo al dormitori. Davant del mirall, em pessigo els sacsons. Em rento les dents i m'hi passo un fil dental fins a fer-me sang. Assegut al llit, sospeso la possibilitat de masturbar-me. Me n'estic. Després d'un moment de dubte durant el qual em pregunto si em queda res per fer i em responc que no, apago el llum, m'estiro i començo a plorar, amb el cap contra el coixí, per no molestar els veïns.

(Si menges una llimona sense fer ganyotes. Barcelona: Quaderns Crema, 2006)