—De què et serveix la crítica?
—N'hi ha que em serveix i n'hi ha que no. Jo crec que la crítica ha de servir o bé al lector, o bé a l'escriptor. El que no pot ser és que només serveixi al propi crític. I això és el que moltes vegades passa aquí. És clar que, sabent el que cobren, tampoc no m'estranya. Jo, abans, era molt anticrítica, però amb el temps he anat veient que amb el que guanyen (cobren menys que els escriptors) és un miracle que existeixi. Si els paguessin millor, podrien dedicar-hi més hores, podrien llegir els llibres, per exemple. Podrien informar-se sobre l'escriptor, podrien mirar-s'ho sense segones intencions, relaxar-se.

—En un conte del teu primer llibre, dius: "A l'escola hi havia qui presumia de pare diputat o de mare escriptora". Tu també presumies, o presumeixes, de pares?
—Jo presumeixo en privat. I presumeixo de pares. Aquesta frase la vaig posar al primer llibre i era una manera de deixar-ho clar. Una manera de dir que no s'ha de presumir dels càrrecs, de les professions dels teus pares. Jo en presumeixo encara, però pel que fan, sinó per com són. Els meus pares em cauen molt bé.

(Maria Jaén: "Entrevista. Sergi Pàmies", Avui (Barcelona), 18 de novembre del 1990)

* * *

—Es pot dir que ets un bon observador de les coses de cada dia, de la gent del carrer?
—Jo he après a escriure als autobusos, als metros, anant a l'aeroport… I m'he adonat que ningú no s'ocupa d'aquesta majoria.

—Tens un conte de T'hauria de caure la cara de vergonya en què l'individu és un peix en una peixera. És així com veus la humanitat?
—No, no. De fet, són una barreja de pessimisme visceral i de vitalisme brutal. Ideològicament sóc superpessimista, però començo a pensar que potser és una posa; he triat aquesta via perquè em sembla que és la manera de relativitzar moltes coses. El que sempre he volgut, i això des del primer moment en què em vaig posar a escriure, és tenir un to: explicar històries i, alhora, transmetre una visió del món, de les coses. Una mirada. La meva mirada és aquesta barreja tan contradictòria entre pessimisme i vitalisme.

—Per què sovint les teves històries, per mitjà dels personatges, són cícliques?
—Jo jugo força amb els tòpics, amb la situació de l'amant dins l'armari i que, de cop, arriba el marit, etc., i sempre he sospitat que el marit ve d'una altra situació idèntica. Aquesta idea de cadena fa que tot es qüestioni i aleshores és quan les coses no són tan greus. Això treu ferro a la situació difícil i, al mateix temps, dóna una visió més panoràmica, amb la qual cosa tot plegat queda relativitzat.

(Marta Nadal: "Sergi Pàmies, una visió relativista de la societat", Serra d'Or (Barcelona), núm. 420, desembre del 1994, p. 17-21)

* * *

—Sembla que avui tot hagi de ser espectacular, tothom hagi de publicar molts llibres...
—I tothom ha de ser feliç, cosa que fins i tot demogràficament seria un problema. Jo des d'aquí cedeixo la meva plaça als que vulguin ser feliços i em quedo amb els que no ho som del tot. Potser m'estimo més una infelicitat pròpia, treballada i conseqüent que una felicitat artificial. Avui hi ha una contradicció insultant per a la intel·ligència de la gent, i és que et vénen que tu has de trobar el teu camí, l'expansió personal, sobretot amb l'autoajuda i els nous gurus que són camins totalment marcats per la indústria. Ens trobaríem amb la paradoxa que el camí de la plenitud personal i individual és un "trote cochinero" d'una colla de borregos que fan el mateix.

—El seu procés creatiu té bastant a veure amb la poesia...
—En algun moment vaig estar temptat que alguna de les idees per a aquest llibre fos un poema, però he arribat a la conclusió que la poesia m'agrada escrita en prosa i a la prosa m'agrada que hi hagi poesia... La poesia que m'agrada és narrativa, com Tot l'enyor de demà, de Salvat-Papasseit, que gairebé és una acta notarial de la immensitat de l'existència. Poemes que podrien estar escrits en prosa, com els de Vinyoli, Anna Aguilar, Parcerisas, Cornudella… gent que gairebé narra utilitzant instruments poètics. En canvi, quan llegeixo narració m'agraden molt aquells que són capaços d'incloure aquella densitat que amb poques paraules pot dir molt. D'alguna manera continuo fent poemes, en el sentit que és una idea molt petita, densa i de gran contenció emocional, però formalment m'agrada més la prosa.

(Francesc Bombí: "Desconfio de tot allò que no és absurd", Avui Cultura (Barcelona), 5 d'octubre del 2006, p. 10-11)

* * *

—Més que un recurs literari, l'absurd és una clau vital?
—Totalment. Em sento molt còmode amb les situacions absurdes. Em reconforten, em tranquil·litzen. Són les situacions que retraten millor l'espècie humana.

—Quan comença un conte sap com acabarà?
—No. Sé que vull anar a Mataró però tinc curiositat per saber com hi aniré. Pot ser que en lloc d'arribar a Mataró arribi a Arenys. D'entrada tinc clar de què vull parlar. El que no sé és el que hauré de fer exactament per arribar-hi, ni què passarà mentre hi vagi.

—¿Escriure una novel·la només és una qüestió de temps?
—Té a veure amb la possibilitat de fer-ho. Demana massa fidelitat i no et permet fer res més. Però no ho descarto.

—Què vol dir això de sentir la necessitat d'escriure?
—S'assembla a les altres necessitats que van més enllà de les físiques, a les ganes d'estar amb algú, de viatjar, de canviar de vida. Està molt a prop de les necessitats físiques però té una certa dimensió espiritual.

(Noemí Bibolas: "M'agraden els contes que parlen de l'ofici", Avui Cultura (Barcelona), 18 de gener del 2007, p. 8)