Autors i Autores

Gemma Pasqual i Escrivà

Antologia

El pati de l’institut estava a vessar, mai havia estat tan ple de gent. Tots volien presenciar el partit de bàsquet. Per primera vegada en la història, l’equip de sisé de primària arribava a la final de la lligueta entre les escoles de la ciutat. Era tot un espectacle, els de l’equip de casa pareixien del país de Lil·liput, comparats amb els cossos grans i formats dels rivals. No era possible que aquests grandassos foren de la mateixa edat, era David contra Goliat.

Així les coses, l’equip de casa estava molt desconsolat, perquè tot i els seus esforços anaven perdent, tres punts només els distanciaven del somni compartit per tots, la copa, que a bon dret mereixien aconseguir, però el temps passava i començaven a desmoralitzar-se. Els visitants volien guanyar, havien suat la camiseta i no pensaven tornar-se’n a casa amb les mans buides, sense el tan preuat trofeu. L’entrenador va comprendre ben prompte que continuar d’aquella manera només serviria per a regalar la victòria.

Va demanar una pausa en un intent desesperat de guanyar temps. Tots els jugadors estaven en rogle atenent les seues indicacions.

—Heu vist com són d’alts? Algú ha comprovat l’edat d’aquests?
—Segur que tots són repetidors.
—Concentreu-vos en el joc, aquesta és la nostra última oportunitat. Així que xicots, passeu-la a Roger, i tu ho tens fàcil, fas una cistella de tres punts i ja hem guanyat el partit. Recordeu: si nosaltres tenim la pilota, ells no poden encistellar! A jugar!

Roger va escoltar atònit les paraules de l’entrenador. Era molt bo entrenant però no tenia ni idea de pedagogia. Si fallava, potser aquella frustració l’acompanyaria tota la vida. Necessitaria un psicòleg, o potser un psiquiatre. I si per culpa seua es convertia en un assassí en sèrie? La història n’estava plena, de casos com aquell. Estava extasiat, no podia més, li pesaven les cames i els braços, no entenia com aquell individu tenia la barra de deixar-li la responsabilitat del partit. Quin pocavergonya! Tenia ganes de cridar: ei! companys, només és un joc! Però, què caram! Ell també volia guanyar aquells gegants, no hi havia temps per a sensibleries. Havia de posar tota la carn a la graella.

Va eixir a la pista. Corria com un diable amunt i avall buscant la pilota. Per afavorir el seu equip, seria capaç de jugar-se la camisa. Els contrincants estaven tan admirats com estranyats, perquè creien que s’enfrontaven a uns marrecs, i ara es trobaven lluitant contra uns grans adversaris.

Quan va rebre la pilota Roger, tots alhora se li van llançar damunt, la victòria era qüestió de segons. Es va defensar molt hàbilment, mogut per una infinita destresa, i cap dels seus atacants li la va poder prendre. Eren tants els que combatien que no va tindre altre remei que prendre una decisió, va botar un poc la pilota, va mirar la cistella i va llançar. Va ser precís i furiós. En veure aquell llançament tan magistralment realitzat, l’altre equip va quedar petrificat.

Es va fer un gran silenci, tots els ulls van seguir el recorregut de la pilota. Roger veia com a poc a poc anava desapareixent la cistella, i de colp va caure desplomat a terra. Va sonar el final del partit.

El públic va començar a cridar fins a quedar-se ronc, va envair la pista de bàsquet en un esclat d’alegria tan clamorós, tan extraordinari, que ben segur que es va sentir per tots els racons de l’escola. La copa ja era seua. Roger es va despertar al vestidor, envoltat dels professors i dels companys que celebraven la victòria. L’alumnat havia eixit com un llamp de la pista i ara s’apinyava a la porta tot esperant que Roger eixira. Se sentien crits desfermats de: «Campions! Campions!».

—Estàs bé, xicot?
—No n’estic segur. Què ha passat?
—Que has perdut el món de vista. Val més que vages a l’hospital perquè et facen un colp d’ull. De seguida vindran els teus pares.
—Si no cal, ja em trobe millor.

De res li van valdre les protestes. Volia celebrar l’èxit de l’equip i el seu propi. Per primera vegada a la vida s’havia convertit en l’heroi de l’escola, hi havia un grup de xiques que el volien felicitar. Però els seus pares no van atendre a raons ni a les seues enèrgiques protestes, el van segrestar arrancant-lo literalment de les mans dels seus amics que feien pinya per evitar aquella injustícia i se’l van emportar a viva força, agafant-lo un per cada braç. Era tanta la gentada que l’esperava que van haver d’obrir-li un camí entre l’entusiasmada multitud. En veure Roger, tots van esclatar en un clam d’admiració i d’agraïment sincers. Se’l van endur cap a l’hospital sense deixar que es delectara en les mels de la victòria.

El servei d’urgències estava abarrotat de gent de tota classe i condició. Roger volia anar-se’n, intentava convéncer son pare, mentre sa mare donava les dades en recepció. Una dona vestida de blanc el va fer seure en una cadira de rodes i el va separar dels seus progenitors.

—El vull acompanyar —va insistir sa mare.
—Ho sent, senyora, són normes de l’hospital.

La mare va abraçar amb força el fill. A Roger, aquella escena li semblava ridícula, es trobava en perfectes condicions, no entenia a què venia aquell numeret, sa mare en feia un gra massa. La dona vestida de blanc va espentar la cadira de rodes amb molta eficàcia i ràpidament el va entrar en una sala on només podien estar els malalts.Molt de soroll per a res, ací es va acabar tota la urgència. Li va donar un paper i el va aparcar en un lloc lliure entre dues lliteres, una ocupada per una xiqueta d’uns deu anys enganxada a un comptagotes que mirava fixament al sostre.

—Una baixada de sucre —va explicar en veure’s observada—. I tu?
—No ho sé,m’he desmaiat.
—Ets diabètic?
—Crec que no.
—Doncs ja t’han enganxat, company. Segur que passes la nit ací.
—Què dius? Si encara no són ni les cinc de la vesprada!
—Sí, però ara començaran a fer-te proves com si fores un conillet d’Índies.
—Doncs saps què et dic, que me’n vaig a casa.
—Això és fàcil de dir, jo porte ací tot el matí. Encara no he dinat —li va explicar l’altre veí de la llitera, un xiquet ros i grassonet que es penedia de la seua sort.
—Què t’ha passat?
—M’he tragat una goma d’esborrar d’aquelles que fan una olor de nata tan bona. Eren les dotze, tenia molta fam i em pensava que feia tan bon sabor com olor. Només li volia fer una llepadeta. I aleshores la mestra se n’ha adonat, m’ha fet un crit, dient que me la traguera de la boca, que era perillós, m’he espantat i me l’he engolit. A més a més de tindre un gust horrorós, no se me n’ha anat la gana.
—Doncs ja la cagaràs —va donar la solució Roger.
—No és tan fàcil, s’ha quedat parada no sé on. I ací em tens.

Aleshores van vindre a buscar Roger i es va haver d’acomiadar dels companys de penúries. El van portar a una altra sala, on en va conéixer de nous. Li van fer moltes proves, i després d’hores d’esperar els resultats, finalment, cap a la matinada, va poder eixir pel seu peu.

Fet i fet, res que ell no sabera: que feia moltes activitats, que era un adolescent i que era normal que es fatigara. De
moment, el que calia, doncs, era que descansara i es refera. Roger no va descartar que tot fóra causa de la responsabilitat que li havia caigut damunt en el partit de bàsquet. Va maleir la seua sort, el seu dia de glòria l’havia passat en aquell horrible hospital.

Després de la visita a l’hospital, els pares van decidir descarregar-lo d’activitats extraescolars. Totes les seues ocupacions estaven lligades al sofà de la casa, els videojocs i la televisió. Ja no tenia ganes de res, ni d’eixir amb els amics. Li costava molt jugar a bàsquet, ara passava el temps escalfant la banqueta, tot i que al qui pesava més era a l’entrenador, que havia perdut un dels seus millors jugadors.

Estava molt cansat. Els estudis li demanaven més esforç del que ell es pensava i treia el fetge per la boca. Se sentia estrany.

Finalment, els pares van prendre la decisió de tornar-lo a dur al metge. No era normal el defalliment del fill. El de capçalera, després de fer-li unes anàlisis, els va repetir el mateix que a l’hospital, que no li havien trobat res, que només estava fatigat, una cosa normal en els adolescents, ja se sabia: estava creixent. Havia de reposar i tot solucionat. Però sa mare no va quedar satisfeta amb aquesta explicació. Coneixia molt bé el fill i sabia que alguna cosa no anava bé. Va insistir i, a contracor, el metge els va remetre a un especialista perquè li fera més proves.

Roger es deixava fer. Tot i que ja n’estava un poc fart, reconeixia que alguna cosa devia tindre, no era normal estar tan exhaust; potser era un virus. En una de les nombroses exploracions li van trobar un bony al coll. Res d’anormal en un xicot en creixement. Quan el van observar de més a prop, van descobrir que era un gangli inflamat. De manera que, per si de cas, li van fer moltes més proves.

—Ja n’hi ha prou! —va protestar un dia Roger de camí cap a l’hospital—. N’estic fart! No pense fer-me ni una prova més! Amb raó estic tan cansat, parec un ratolí de laboratori, tot el dia punxant-me i fent-me coses.
—Tingues paciència, és pel teu bé —li va dir sa mare.
—Aquestes proves són les últimes. Estic perfectament, només un poc abatut. És normal amb tanta assignatura. Ets una exagerada!
—Prou d’aquest coll! A mi no em parles així! Que t’has pensat, marrec? Et faran totes les proves que calguen, o de grat o per força! —va tallar la conversa sa mare, que en el fons sabia que anava carregat de raó. Però ella volia arribar al fons de l’assumpte, saber per què el seu fill anava tot el dia de cadira en cadira, per què ja no discutia cada vegada que l’enviaven al llit. Per què no anava amb bicicleta ni eixia al carrer a jugar amb els amics. I, sobretot, que algú li explicara qui o què havia xuclat tota l’energia al seu Roger.

(Primer capítol de Roger lo pelat. Barcelona: Barcanova, 2006)

* * *

El llum del menjador tenia totes les bombetes enceses. Les llàgrimes de cristall s’il·luminaven amb tots els colors de l’arc del cel. Donaven a l’estança un aire festiu i alegre. La mare havia vestit la taula de festa amb les estovalles que ella mateixa va brodar quan encara era molt menuda i l’havia parada amb la vaixella, que guardava tancada amb pany i clau, que va heretar de l’àvia. També guarnia la taula la cristalleria que li van regalar les amigues quan es va casar. I els coberts d’argent semblaven joies de tanta lluentor com els havia tret. Era un dia ben especial. La seua filla, la Mireia, complia setze anys i tot havia de quedar perfecte.

El pare, il·lusionat, comptava els ciris per posar-los al pastís de xocolata, que era el que a la filla li agradava més.

La Mireia, mentrestant, a la seua habitació feia els últims retocs al vestit que estrenava aquella mateixa nit. Era de gasa, estampat a floretes de colors clars, amb unes línies molt senzilles. I, tal com deia son pare, massa curt. Estava feliç. Tenia motius per a estar-ho. Els pares li havien regalat la moto que ella tant desitjava i que amb tanta insistència els havia demanat. Es va donar una última ullada a l’espill, es va posar les sabates noves i va fer cap al menjador.

—T’agrada el vestit? –va preguntar la Mireia a son pare mentre feia una volta completa.
—És molt fi, però li falta tela.
—És l’última moda.
—Estàs preciosa, filla. Ja ets tota una doneta de setze anys.
—Gràcies, pare –la Mireia li va besar les galtes–. Tu, que em mires amb bons ulls.
—D’aquí a quatre dies ja et cases, com el teu germà.
—Jo no em vull casar mai. Seré una dona independent. Els homes tan sols doneu feina.
—Això és ara. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré. Mira el Miquel, també deia el mateix i ja porta sis mesos casat. I parlant de coses més interessants, on tens el corrector dental?
—Si anem a sopar… –es va queixar la Mireia.
—M’és igual. El dentista va dir que l’havies de portar tot el dia. I després del que em va costar aquest munt de ferralla, el mínim que pots fer és lluir-lo com una joia.
—Si sí que el porte. Però, per a menjar, me l’he de treure.
—No, si ja sabia jo que no te’l posaries. A més a més, ja et vaig dir que no et feia cap falta, però ta mare i tu us encabotàreu. Si tens les dents com les meues… Fixa-t’hi, a la meua edat i no en porte cap de postissa. I no m’he gastat un duro en dentistes! –va dir el pare alhora que li mostrava les dents totes tortes, ben orgullós. Ella va esclatar a riure.
—Encara no han arribat el Miquel i la Glòria? –es va interessar la Mireia pel germà.
—No, però no crec que tarden gaire –va dir el pare mentre mirava el rellotge.

La Mireia es dirigia cap a la cuina que va sonar el timbre.

—Ja hi vaig jo! –va cridar mentre corria cap a la porta.

Però no eren el Miquel i la Glòria. Una esgarrifança li va recórrer el cos. Qui eren aquells dos homes? Ella no els havia convidat a la seua festa.

Es van identificar com a agents de policia. Buscaven el Miquel. El pare va apagar el llum del menjador i els va fer passar al seu despatx. La mare va estrènyer amb força la Mireia entre els seus braços i els van seguir. Encara ningú havia dit res. Aquests dos policies els tenien a tots in albis.

—Vull parlar amb vostès. Però trobe que és millor que la nena no hi siga present –va dir un dels policies.
—Mireia, vés a la teua habitació –li va ordenar el pare.
—Li ha passat alguna cosa, al Miquel? –va preguntar la Mireia.
—Ja has sentit el pare –li va dir la mare.
—Sóc una dona! Tinc setze anys. Tu mateix ho has dit fa una estona, pare…
—Vés-te’n –li va dir son pare amb el rostre marcat per la preocupació.
—I la Glòria? Li ha passat alguna cosa, a la Glòria? –semblava que la Mireia havia endevinat la tecla.

Ningú li va respondre. El pare la va agafar i la va acompanyar a l’habitació. Ella no en va fer cas i es va afanyar a escoltar darrere la porta del despatx. Allí, asseguda a terra, es va assabentar de la terrible notícia. La Glòria havia estat estrangulada i aquells dos policies acusaven el Miquel d’haver-ho fet.

En sentir la mala nova, se li va trencar el color i semblava que anava a desmaiar-se. Li va rodar el cap. Els sanglots de la mare li punyien com agulles al cor. Tenia la vista ennuvolada i les galtes banyades. Ni s’havia adonat que els ulls li ploraven. Va intentar asserenar-se. Havia de continuar escoltant. Els policies inculpaven el germà. I son pare? Per què no deia res? La Glòria, l’havien trobada al garatge de la finca dins el cotxe, al seient de l’acompanyant.

Afirmaven que tenien un testimoni que havia vist com el Miquel perpetrava el crim. Havien trobat les seues empremtes al mocador que duia al coll la Glòria i per tot el cotxe. Al seu parer, era un cas clar de violència domèstica.

—No saben el que diuen! El meu fill estimava la Glòria amb bogeria! –va defensar la mare al fill.
—Potser aquesta bogeria va ser la que el va encegar –va dir un policia.
—Com s’atreveix a venir a ma casa i parlar així del meu fill! –va cridar el pare.
—Val més que ens calmem. La nostra obligació és investigar –va intentar posar pau l’altre policia. Semblava que jugaven al policia bo i al dolent.
—En aquest estat de dret encara existeix la presumpció d’innocència, de manera que si no tenen cap pregunta més a fer, els agrairia que se n’anaren –va concloure la mare.
—Encara no hem acabat –va dir el policia dolent.
—Porten cap ordre? Cap citació? –ara era el pare el que els interrogava.
—No. Però entenguen que, en un cas d’assassinat, les primeres hores són molt importants. Només volem aclarir qui ha mort la seua nora –li va tocar el torn al policia bo.
—Doncs ja triguen a buscar el culpable. Els assegure que no ha estat el meu fill –va dir la mare convidant-los a marxar.
De sobte, el pare va obrir la porta del despatx.
—Mireia, què fas aquí?

Però ella no li va dir res. El pare la va agafar al braç i la va dur al llit. La mare la va gitar.

—Dorm, filla, dorm –l’acaronava mentre li cantava una cançó de bressol com quan era menuda. Ella també estava molt trasbalsada.

La Mireia no volia dormir. Havia de pensar, però tenia la ment bloquejada. Tot el que havia passat era massa gros perquè ho poguera assimilar tan ràpidament. Violència domèstica? Quina bestiesa! Era normal que les empremtes del seu germà estigueren al seu cotxe. I per què no havien d’estar al mocador de la seua dona? Qui era aquell testimoni? Com podia dir ningú que havia vist el Miquel matar la Glòria?

Hauria volgut cridar que el seu germà era innocent. Que era la persona més dolça del món, incapaç de matar ningú i encara menys la persona de qui estava enamorat. Però no li sortia la veu. Estava totalment paralitzada.

—Descansa, filla, descansa.

Sentia la mare lluny, molt lluny. Fins que va caure rendida i es va adormir.

(Primer capítol del llibre Anatomia d'un assassinat. Catarroja: Perifèric, 2007)

* * *

La pluja marcava el compàs de les notes amargues que sortien del violí de la Isona. L’instrument plorava la pèrdua d’un ésser estimat. El cant dels ocells era un bàlsam per a la tristesa que envaïa els presents, per a tots menys per a ella, la ràbia, la indignació, la impotència i sobretot el sentiment de culpa són molt difícils de pair. Els seus dits lliscaven hàbils pel mànec del violí, la seua mà agafava amb força l’arquet mentre clavava el mentó a la barbada. Va tancar els ulls per aturar les llàgrimes que es confonien amb les gotes de pluja. És molt difícil dir l’últim adéu a un amic, sobretot quan no has tingut temps d’acomiadarte’n ni d’explicar-li com era d’important la seua amistat. Estava convençuda que només hauria necessitat una mica de temps, només algunes hores per convèncer-lo que estava equivocat, uns quants minuts per demostrar-li que la vida valia la pena viure-la, uns instants per demanar-li disculpes. De sobte una mosca inoportuna li va saltar a la cara, de la cara a les mans i del coll a la cara, una mosca pesada, que volava pertot arreu i que va fer que la Isona s’emprenyara encara més. Estava molt enfadada amb el Marc, tant que escopiria sobre la seua tomba. Va sortir la darrera nota de l’instrument i els seus dits finalment es van aturar. Va obrir els ulls negats de llàgrimes. Va contemplar tots els presents, ara era algú el que dedicava unes paraules al difunt. La Isona no podia més, el violí i l’arquet li van relliscar de les mans. Va sortir corrents, espantant la mosca. Tenia ganes de vomitar.

Volava i volava perquè l’aire li tocara la cara, volia escapar però no podia fugir dels seus pensaments. De sobte es va adonar que algú amb un paraigua negre la seguia, es va espantar i va accelerar el pas. El paraigua era cada vegada més a prop. Estava cansada, dèbil, tot i això va continuar corrent, no volia que l’atraparen, de colp va relliscar i va caure a terra. Ara sí que havia begut oli. Intentava sobreposar-se. Massa tard.

—Et trobes bé? –li va preguntar un xicot que va sortir de sota el paraigua negre i l’ajudava a posar-se dreta–. Per què corries?
La Isona no va dir res, en veure que no era cap conegut el que la perseguia es va calmar.
—T’has descuidat el violí.
—Gràcies –li va dir escaridament mentre agafava l’instrument i intentava escapolir-se.
—Ets la Isona, veritat?
—Com saps el meu nom? –va preguntar desconfiada amb un fil de veu.
—Sóc el Joan, el cosí del Marc, ens vam veure una vegada abans de l’estiu.

No el recordava, mirava als ulls del desconegut, era com si el Marc l’estiguera observant. La Isona va esclatar a plorar desconsoladament. El Joan intentava calmar-la.

—Arrecerem-nos en algun lloc, vas tota xopa.

La Isona el va obeir i el va seguir fins al bar de la cantonada. Els ulls del Marc li donaven confiança. Tots dos joves es van asseure en silenci, l’un enfront de l’altre, només els separava una petita taula recolzada sota una finestra. La Isona no apartava la vista de la cara del Joan.
—Encara no me’n sé avenir, el meu cosí, mort… –va trencar el silenci el xicot recitant en veu alta els seus pensaments.
La Isona no va dir res, no volia parlar-ne, negava l’evidència.
—Ha deixat una nota al seu ordinador –continuava parlant el xicot, ignorant el silenci de la xicota.
Ara ella l’escoltava, volia saber quines eren les darreres paraules del seu amic. Potser li havia dedicat un últim pensament abans de llançar-se el buit.
—«Lliure, oh, lliure. Els meus ulls seguiran encara que paren els meus peus». No ho entenc –ara era el Joan qui plorava.

Aquestes paraules no la van alleugerir. Pensava que el Marc havia estat molt egoista, tots volien ser lliures i tots estaven lligats a la pesada i gruixuda corda de la vida, però no tenia cap dret a triar la solució fàcil. Ara qui la deslliuraria a ella del gran pesar que l’aclaparava, del sentiment de culpa? La Isona va trencar el silenci.
—No hi ha res a entendre, tot plegat és una bogeria.
—El meu cosí no estava boig, n’estava ben tip, de totes les malvestats que li feien! –va cridar de sobte el xicot. Ella es va refugiar en la mirada del Marc i va segellar els llavis.
—Qui ha estat? Qui ha induït al suïcidi el meu cosí?
La Isona continuava callada.
—Sé que en saps alguna cosa, amb la cara pagues.
Ella va acotar el cap i no va dir res.
—De què tens por? O, més ben dit, de qui? Qui són aquests tan poderosos que quedaran impunes després d’una malvestat com aquesta?
Les llàgrimes banyaven el rostre de la Isona.
—Si us plau, necessite saber què va passar.

Però ella callava, la curiositat no era prou motiu per fer-la parlar. Va apartar els ulls de la mirada del Marc, observava una mosca que hi havia al vidre de la finestra, semblava que volguera entrar per arrecerar-se de la pluja. De cop i volta va veure algú conegut, ell també l’havia vista. Va reaccionar ràpidament, va contemplar el Joan, no era el Marc sinó el seu cosí, mai més podria asseure’s a parlar amb l’amic, mai més el tornaria a veure. Va agafar el violí i, sense dir ni ase ni bèstia, va sortir disparada.

(Primer capítol de la novel·la La mosca. Assetjament a les aules. Catarroja: Preifèric, 2008)

* * *

L’espessa i intensa pluja no deixava anar el Guillem, i per més que pedalejava, a penes havia avançat uns quants metres. Les dolçaines d'Obrint pas sonaven cada vegada amb més força en el seu mòbil. No li calia mirar la pantalla; estava convençut que eren els pares. Se li havia fet molt tard a casa del seu amic Lluís. En teoria estaven fent els deures, però a la pràctica s’havien entretingut més del compte amb la videoconsola.

Els pares haurien de ser una mica comprensius; no es podien deixar les partides a mitges. Anava tot xop, el seu impermeable groc cridaner podia fer ben poca cosa davant aquell impressionant xàfec. Les dolçaines sonaven i sonaven.

Ell es volia esperar a ser una mica més a prop per agafar el telèfon. Tot i que era només a unes quantes illes, al ritme a què anava calculava que encara trigaria una mica.

Finalment, va albirar el bloc de cases on vivia. Es va aturar i es va aixoplugar sota la cornisa del caixer automàtic del banc que hi havia a la cantonada de casa. Les dolçaines insistents no tenien cap intenció de parar.

—Pare, ara vinc.
I va penjar el telèfon. El Guillem no era un noi de poques paraules, però no li venia de gust una discussió a distància. Els pares només havien d’esperar una mica i el tindrien a tir per a qualsevol cosa. Fins i tot, segons els seus càlculs, podia caure algun càstig, que estava disposat a acceptar sense piular. Aquella partida havia valgut la pena; a més a més, havia guanyat, una cosa gens fàcil tenint en compte el contrincant, el seu amic Lluís, un expert en aquest joc de la videoconsola.

Quan ja anava a posar-se en marxa, es va adonar que hi havia un home al caixer. Era un home gran, d’ulls tristos i inquisitius, amb els cabells blancs, llargs i embullats. Estava arraulit com un cuc, tot mullat, i es tapava amb unes capses de cartró.

Instintivament, el Guillem va intentar obrir la porta, però l’home, prudent, havia passat el baldó. Es va treure l’impermeable i l’hi va deixar a la porta. Va agafar la bicicleta i va continuar pedalejant.

Va entrar a casa com els gats, intentant fer el mínim de soroll possible. La seva intenció era provar d’eixugar-se una mica abans de presentar-se als pares; no volia que el veiessin tot mullat. A més a més, hi havia l’assumpte de l’impermeable. D’una banda, va pensar que si els explicava la veritat potser estarien orgullosos de la seva gesta, tot i que cabia la possibilitat que no el creguessin, segurament amb raó, ja que la seva imaginació no tenia límits a l’hora de posar excuses, encara que es veia molt capaç d’acabar convencent-los, ja que només havien de baixar al caixer. Però, de l’altra, en el fons li feia una mica de vergonya declarar la seva humanitat, no s’adeia amb la imatge de noi feliç i despreocupat que tant li havia costat construir.

El pare el va enxampar al passadís.
—Vas tot xop, fill. Ens hauries d’haver avisat, t’hauríem anat a buscar. Plou molt.
—I l’impermeable?—La mare sempre era més pràctica.
Per uns moments va estar temptat de confessar la veritat, però s’ho va repensar.
—L’he perdut.
—Un dia perdràs el cap —li va dir el pare.
—Dutxa’t ràpid que el sopar ja està —el va apressar la mare.

Al Guillem el va sorprendre l’actitud dels pares; havia estat poc severa si teníem en compte la magnitud de la tragèdia: havia arribat tard i, a més a més, havia perdut l’impermeable. Va veure que els llums del menjador, els de les celebracions, eren tots encesos. Va fer una ullada i va veure la taula parada de festa, les copes bones i les estovalles de fil. Potser aquí hi havia la solució del misteri.

Hi havia convidats. Tots els pares del món, quan hi havia espectadors, es convertien en unes altres persones, equilibrades i molt comprensives. De seguida va descartar aquesta possibilitat en veure que només hi havia tres tovallons a la taula. Un calfred li va recórrer el cos, potser era l’aniversari d’un d’ells. Però no podia ser, en els seus catorze anys d’existència mai no havia oblidat una cosa així; de fet, els pares eren els que s’ocupaven de fer-li’n memòria, d’una manera subtil, no com ell, que mesos abans del seu natalici ja anava posant Post-it grocs per tota la casa anunciant el gran dia. No, la celebració devia ser per un altre motiu, devia tractar-se d’alguna cosa de la feina. O potser els havia tocat la loteria, o una herència i ara eren rics. No, això era una ratllada seva. Després de meditar-ho tres segons, es va decidir per la via directa i va preguntar:

—Què celebrem?
—Avui fa vint anys que la mare i jo ens vam conèixer en una festa de final de curs al campus de ciències. No parava de mirar aquesta noia, com si m’hagués donat encantàries. De seguida em vaig enamorar d’aquesta estudiant de dret que volia salvar el món de la injustícia.
—I jo, d’aquest boig despistat que estudiava física.

El pare va abraçar la mare i es van fer un petó als llavis. Feien una parella ben curiosa. Ell era molt voluminós, tenia galtes de pa de ral i era ben rodanxó, duia els cabells curts i unes ulleres rodones i petites que encara li accentuaven més la cara de miop. Ella, en canvi, era petita i prima, però amb molta presència, tanta que de vegades empetitia la figura del pare. Però quan s’abraçaven, al Guillem li semblava que el seu pare era ben bé l’increïble Hulk, el personatge verd creat per Marvel, i la seva mare, Betty Ross, la filla del coronel Thunder. Igual que Bruce Banner, el seu pare també era un científic, tot i que no com el del còmic. Ell no investigava la bomba gamma; les úniques bombes amb les quals tenia contacte el seu pare eres les de crema que venien a la pastisseria.

—I aquestes coses no se celebren en la intimitat?
—Doncs sí. Però com que l’àvia no hi és i no ens pot fer de cangur, hem decidit fer-te partícip de la nostra alegria.

El Guillem no en va quedar gaire convençut. No li agradaven aquelles mostres d’afecte dels pares. Ja no tenien edat. Tots dos passaven dels quaranta, i no els quedaven bé tantes moixaines i encara menys en públic, sobretot si el públic era ell. Encara que es considerava una persona amb la ment oberta, un noi del seu temps, en segons quines coses preferia no pensar-hi. A classe hi havia un noi que deien que havia estat fecundat in vitro; exactament no sabia en què consistia aquell experiment, però sempre havia pensat que era una sort. A ell també li hauria agradat ser un d’aquells nens, ja que el fet de pensar en la seva fecundació li feia agafar esgarrifances. La dutxa li va anar molt bé, les cabòries van marxar i la gana se li va obrir. Estava preparat per gaudir d’aquell àpat tan especial. De primer hi havia amanida de formatge. El Guillem anava separant amb una destresa de mestre cada element del plat que no li agradava. Per al seu gust, hi havia massa barreja de coses que es podien contaminar, com aquell deliciós formatge amb la pastanaga i altres tipus de vegetals no desitjats.

—De segon, què hi ha?
—Tofu amb verdures.
—Tofu? Què és això?

(Fragment del primer capítol de La relativitat d'anomenar-se Albert. Barcelona: Barcanova, 2009)

* * *

La Xènia esperava fent cua en una de les taquilles del cinema. La Laia es retardava; res estrany en ella. Dues persones més i ja li tocava. Començava a impacientar-se, tamborinava amb els dits la seva petita bossa de colors mirant al voltant. Va deixar passar la parella que duia al darrere, un pare i un fill, tots dos amb la mateixa gorra. Va pensar que eren la típica estampa de pare divorciat a qui toca el fill el cap de setmana.

La Laia no donava senyals de vida. Mirava neguitosa al darrere, mentre tots els ulls estaven clavats al davant, en la gran escalinata i el cartell enorme de la pel·lícula. Va deixar passar una parella d’enamorats; no devien tenir més edat que ella, i ocupaven molt poc espai de tan junts com caminaven. De cop va pensar que a la cua gairebé tot eren parelles d’un tipus o d’un altre. Ella també hauria d’estar esperant amb la seva millor amiga, en realitat l’única, si no fos perquè era una impresentable.

De sobte va sentir dues campanetes que l’avisaven que tenia un WhatsApp. No podia ser una altra que la Laia.

«L’he feta ben grossa i els pares s’han tornat bojos. No puc sortir», i una careta trista.

La Xènia va quedar bocabadada, sense saber què respondre.

«Quèèèèèè???!!!»

Va escriure, però no va esperar resposta. Coneixent l’amiga, de segur que l’havia ben embolicada. Ho feia sempre, estava com el gat i el gos amb els pares i a l’últim sempre la castigaven.

No podia ser! En realitat, ella no tenia cap intenció de veure aquella pel·lícula; era cosa de la Laia. No podia perdre aquella tarda de diumenge; encara no havia acabat el treball de literatura i era per a dilluns. I ara es trobava abandonada a la porta del cinema i no sabia què fer. La noia de l’uniforme de darrere el vidre l’apressava; els de la cua, també. Va demanar una mica de paciència. Havia de valorar moltes coses abans de prendre una decisió com aquella. No havia anat mai al cinema sola. Era una mica trist. Sempre ho havia fet amb l’àvia, amb l’institut o amb la Laia.

—Vinga! —va dir una veu de la cua.
—Sempre hi ha una primera vegada! —va exclamar la Xènia.

Va comprar l’entrada i va pujar la gran escalinata, solitària, acompanyada d’una gentada anònima, sense apartar els ulls del cartell de la pel·lícula. Va lliurar l’entrada a un noi uniformat i tot d’una la va envoltar una flaire irresistible de crispetes. Va mirar atentament la llista de preus prohibitius.

—Això és un atracament! —va pensar o va exclamar. Li passava constantment: els mots fugien dels seus pensaments i s’instal·laven als llavis sense poder-los aturar. A la seva amiga Laia li succeïa el mateix, però sense que les paraules li passessin pel pensament.

Va regirar la petita bossa de colors. A dins, en una butxaqueta tancada amb una cremallera, portava els diners, justos per a un cubell de crispetes i un refresc. Això sí, es quedava sense setmanada, i encara era diumenge.
«Un dia és un dia!»
Va fer una altra cua per comprar les crispetes.
—El refresc, el vols zero o light? —li va preguntar un noi pèl-roig i pigat amb una gorra molt còmica, que repetia aquesta frase a cada client.
—Això és ridícul! Quantes calories puc estalviar-me amb el refresc després d’haver-me’n empassat un milió amb les crispetes?
El noi no va demostrar cap interès per la pregunta de la Xènia. Només esperava una resposta a la seva.
—Zero.

I amb un somriure d’orella a orella va carregar el refresc i el cubell a vessar de crispetes. Caminava contenta fins a la sala set quan de cop uns nois van passar corrent pel seu costat, van començar a donar-se empentes entre ells i, amb una d’aquestes envestides, li van fer perdre l’equilibri, només un instant, un instant que es va allargar massa. El temps just per fer mitja volta i observar que encara en venia un altre a tota velocitat. No va poder reaccionar i el noi va xocar amb ella. La va agafar per la cintura en un intent d’aturar el fort embat i evitar que ella caigués a terra. Llavors va ser quan va veure, com a càmera lenta, que la tapa de plàstic del got que sostenia sortia disparada i que el refresc que contenia, acompanyat de les crispetes, saltaven pels aires i anaven a parar a la seva cara, a la dessuadora i, el que encara era pitjor, als texans que acabava d’estrenar. I, sobtadament, tot es va aturar. A prop de la seva cara va reconèixer el noi ros que la mirava amb uns ulls com unes taronges a causa de l’ensurt.

—Merda!!! —va exclamar ella.
Aquesta vegada la paraula no va passar pel pensament.
—Estàs bé? —li va preguntar el noi panteixant. Encara no havia recobrat l’alè.
La Xènia podia notar les gotes del refresc regalimant-li per la cara, mentre sentia les rialles dels nois. Sense paraules va assentir amb el cap.
—Ho sento molt. De debò. No t’he vist.

Ella, sense badar boca, va fer mitja volta amb la intenció d’allunyar-se ràpidament d’aquells poca-soltes que coneixia perfectament. Eren del seu institut, tots del seu mateix curs, però anaven al D. Encara que en teoria els havien repartit per cognoms, tots els brètols i populars anaven en aquest curs.

Ella i la Laia anaven al B. Tota una vida plegades, unides des d’infantil pel cognom. Elles no eren populars; tampoc no eren impopulars. Tot i els anys d’escolarització, encara estaven per adjectivar. Es podia dir que simplement s’havien convertit en dues noies invisibles. En canvi, el noi de les disculpes s’anomenava Carles i tenia l’honor de gaudir de tota una sèrie d’adjectius, entre els quals hi havia el de popular. Vivia al seu mateix carrer. La Xènia el tenia ben fitxat. Li furtava les magdalenes de l’àvia a tercer d’infantil. Va maleir la seva mala sort. A sobre, l’endemà tothom sabria que havia anat sola al cinema! Pensarien que era una marginada.

Es va posar la caputxa de la dessuadora i es va escarxofar a la butaca esperant ansiosa que apaguessin els llums i pogués passar inadvertida. Els sentia riure unes quantes files darrere seu. Confiava que no s’estiguessin rient d’ella ni de la malifeta que li acabaven de fer.

Era ben clar que aquell no era el seu dia. La pel·lícula no li havia agradat gens, era força avorrida, totes les escenes d’acció havien sortit en el tràiler, l’argument era insuls, l’actor més guapo desapareixia en la segona escena i no apareixia fins al final. Total: una estafa caríssima que s’havia polit la seva setmanada. Això sense comptar l’incident amb el cubell de crispetes i el refresc, que intentava esborrar de la memòria per sempre més sense gaire èxit.

En obrir-se els llums, va sortir disparada cap a l’autobús. Si s’afanyava, encara podia acabar el treball de literatura abans de sopar.

(Primer capítol de Xènia, tens un WhatsApp. Alzira: Bromera, 2014)