Entre el vigilant del museu, formal i responsable, i l'especialista de l'art, arrogant i elitista, qui deu tenir raó? Després de tres novel·les ambicioses i potser fins i tot obsessives, Un bon error (1998), Una casa per compondre (2001) i Mistana (2005), la novel·lista Núria Perpinyà (Lleida, 1961) repeteix ara amb Els privilegiats, una mena de novel·la teatral, tragicòmica, que reflexiona sobre el món de l'art a través del punt de vista, crític i divertit, d'un grup de vigilants d'un petit museu polsegós. Pocs escriptors catalans d'avui deuen saber crear mons tan potents i seductors com els de Perpinyà. És admirable la capacitat de l'autora per fixar-se un camp d'estudi, apamar-lo, teoritzar-lo, contradir-lo i, després, recrear-lo fins a exhaurir-lo. Aquesta fórmula literària, basada en l'exhaustivitat temàtica i la repetició narrativa, es desenvolupa, en aquest llibre, a través de la idea de museu, elegia irònica d'uns espais cada dia més discutits. [...]

L'humor intel·ligent i el desenvolupament d'unes idees ben assimilades (l'autora ha refrenat les seves reflexions crítiques i ha dotat el llibre d'una gran equanimitat) desemboquen en un final crític, grotesc i hilarant en què Perpinyà demostra que el seu enorme talent narratiu crea tot un nou territori imaginari i acaba destruint-lo.

(Xavier Pla: "Els criats avantguardistes", Avui. Cultura (Barcelona), 13 de setembre de 2007, p. 12)

* * *

Amb un suport mític clar, Mistana esdevé un món simbòlic, esperpèntic i antropofàgic, que analitza la complexa realitat que vivim. Núria Perpinyà hi ofereix una visió del món agudament cínica, volgudament àcida, on l'individu té poques -o nul·les- possibilitats d'assumir una relativa felicitat. Més ben dit: sembla abocar-se a la mort i la destrucció. [...]

En els tres darrers capítols s'arriba a la disbauxa i la demència -"A més del vent, ara se sabrà que la boira és, tant o més, el medi dement per excel·lència" (pàg. 148)- i es trenca definitivament la comunitat, en gran part per l'actitud de l'alcalde anarquista incapaç de governar i la relació patològica entre la seva dona, l'alcaldessa i oracle de Mistana, i el seu fill retrobat.

Diversos elements dels personatges serveixen per a reblar el món de la follia en què es troba instal·lada Mistana. La malaltia de la mestra, que pateix de dismosi i substitueix un mot pel seu contrari, potser sigui dels més rellevants i fa entendre que ensenyi a llegir seguint el sistema braille; també que els mistanesos siguin una mena de ratpenats que dormen en taüts en comptes de llits o la sàtira sobre l'art i les aspiracions que inclou la decisió de construir una escultura a la Mare de Déu de la Boira. També hi són constants els jocs fònics i lingüístics, propers a la voluntat histriònica, teatral, de l'univers creat. Per una banda fa somriure, per l'altra esborrona; és el to propi d'una autora i d'una obra ambicioses.

(Lluïsa Julià: "Tria personal. Núria Perpinyà, Mistana", Serra d'Or (Barcelona), núm. 533, gener de 2006, p. 70)

* * *

"Una novel·la hipnòtica, radical, sorgida de la boira". Justament amb aquestes paraules a finals de juliol Ada Castells donava notícia en aquest diari sobre Mistana, la darrera producció de Núria Perpinyà (Lleida, 1961). Hipnòtica i radical, vet aquí dos qualificatius que, al meu parer, defineixen amb la màxima precisió les virtuts que acompanyen aquest singular llibre escrit per una autora –professora de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Lleida– que reparteix la seva bibliografia entre uns quants estudis literaris sobre Gabriel Ferrater, del qual és una reconeguda especialista, i un parell de novel·les –Un bon error (Empúries, 1998) i Una casa per compondre (Empúries, 2001)– dignes de remarcar per l’ambició dels seus plantejaments de sortida. Una ambició que, comparada amb els resultats obtinguts, genera un vector d’elevada cota inicial i, el més important, amb un sentit clarament ascendent. I aquesta Mistana que des de fa poques setmanes podem trobar a les nostres llibreries és, al meu parer, el punt més alt –no pas el definitiu, espero– de la magnífica, singular i personalíssima trajectòria de Núria Perpinyà. [...]

Núria Perpinyà ha construït un artefacte literari d'una estranya bellesa amb imatges tan suggerents com l'estàtua de boira que alguns personatges s'entesten a erigir enmig d'aquest "lloc inhabitable que els mistanesos s'entesten a habitar". La simbologia de Mistana apel·la a la part més oculta del subconscient del lector; aquella part que la literatura que es genera per al consum omet habitualment. Val la pena llegir aquest llibre a poc a poc, creguin-me. Deixant-se hipnotitzar per l'encís dels seus ritmes interns. Per la volguda morositat dels primers capítols en els quals l'atenció se centra a descriure el món físic dels mistanesos, per la rica complexitat de la part central en què se'ns presenta el trenat d'interessos i relacions entre els habitants i el nouvingut i, sobretot, deixar-se emportar per l'esplèndid capítol final. Un capítol que accentua, per si no quedava prou clar abans, el caràcter de tragèdia grega de Mistana. Un capítol de desenvolupament coral que es clou amb la imatge estremidora de dues dones soles. Un bellíssim final per a una novel·la que dignifica l'acte de llegir.

(Joan Josep Isern: "Una novel·la hipnòtica i radical", Avui, 12 d'octubre de 2005, p. 10)