—De la lectura conjunta [d'Una casa per compondre] es desprèn una mena d'ideari entorn del fet de "fer art i ser dona".
—Artista és masculí i femení. He tractat aquest posicionament davant de l'art a través de madame Kesler igual que ho hagués fet a través d'un hipotètic monsieur Kesler. Malgrat que els problemes socials i personals de l'home i de la dona són molt distints, en el món de l'art compartim les mateixes inquietuds. Tu veus l'obra d'un artista avantguardista i difícilment sabràs si l'ha fet un home o una dona. No estic en contra de les marques de gènere, però el bo, dins de l'art, és que se'n pot prescindir. En el camp de la literatura les diferències de sexe potser es noten més i, el que és pitjor, quan es noten, es noten pejorativament. [...]

—Hi ha un tractament polifònic, gairebé de soroll de fons, de la veu humana. Sembla, seguint amb les estructures musicals clàssiques, com si un literari Andante con moto culminés la recerca de Mme Kesler, per acabar amb un Allegro con fuoco o polifonia culminant.
—L'Andante con moto del penúltim capítol acaba amb un Allegro con fuoco, efectivament. Tot i que "El xalet del precipici" és el capítol més musical, temàticament parlant, estructuralment, el més musical és "Concerto grosso" ja que està organitzat com un concert a la manera de Haydn alternant damunt un basso continuo de pluja els solos de cada veí (cadascun amb un instrument i un timbre particulars) amb el conjunt de l'orquestra que conformen tots els veïns. El crescendo final de les últimes pàgines tracta de ser pura música, cosa molt difícil de fer quan només comptes amb lletres. Vaig inspirar-me en els finals típics de Mozart (un músic tan admirat de la protagonista), component un final que tingués a sobre un altre final encerclat per un altre final. [...]

—Tot i fer ús de la ironia, afirmes que la ironia "deu ser el recurs dels eterns aspirants a la grandesa i alhora la seva autodefensa per no haver-la aconseguit..."
—Sí, dic al llibre que l'ús de la ironia pot encobrir la incapacitat de bastir una gran obra mestra. No tothom pot ser solemne. Això fins al segle XVII ho tenien molt clar. A partir del XVIII, el grand style entra en crisi. A l'Ancien Régime l'opció era clara: o arribaves al Grand Style o no. Quan comença l'època moderna l'artista té tres opcions: el gran estil de sempre (greu, profund); l'estil discret (contenció britànica, atenció al detall: visca en Manent!) i l'estil irònic. En arribar el XX, l'artista per excel·lència és l'irònic. Jo, tot això ho he estudiat, ho he predicat i ho he practicat, però ja en començo a dubtar. Portem cent anys idolatrant la ironia i dos-cents respectant-la massa.

(Dolors Miquel: "Per bé i per mal, l'art és el meu fanatisme personal", La Verge peluda (Cambrils), núm. 1 i mig, 2002, p. 72-83)

* * *

—El museu sorgeix d'una llista d'àmbits precedida per la casa i el poble, o ja us interessava des de sempre?
—Sí, fa molts anys que m'interessava, que forma part de la meva vida. És un interès molt antic. 

—Quina actitud vàreu prendre en vista dels debats referits al museu?
—Quan vaig començar a endinsar-me en el tema del museu les polèmiques d'ara ja bullien. Hi ha el model americà, que intenta que siguin més productius. Després, el soviètic, més educatiu, una escola d'aprenentatge. I després hi ha els europeus, que són com un club, un lleure. Tots tres models són incompatibles. Vaig veure que era un món de tensions, no prou conegut del públic. Perquè són persones d'interessos molt diferents que conflueixen al mateix espai. En primer lloc, l'intel·lectual, l'artista, després els gerents, el públic i finalment el vigilant, que hi és tot el dia i que tant li fa vigilar un museu com una fàbrica.

—Hem observat, potser per la importància dels personatges, però també des de l'inici, quan parla el narrador, que el llenguatge, estilísticament és, comparat amb les novel·les anteriors, més net, més senzill. Perquè el diàleg tingui més força?
—Sí. A Mistana, com que el tema era la bogeria i els personatges eren estranys, el llenguatge també hi era estrany i barroc. Sí, era prou complicat, i ho era per a explicar la complicació mental del personatge. Aquí el llenguatge és més planer perquè les persones hi són més planeres. Intento que el llenguatge acompanyi les persones. I el del narrador és clar i elegant. Sí, hi he canviat bastant el llenguatge.

—La proposta estilística d'Una casa per compondre era molt agosarada.
—Sí. Com que la protagonista era una persona dedicada a la música vaig intentar que el llenguatge fos musical, molt eufònic. Més barroc i intel·lectual, més refinat i acurat, d'acord amb el tema musical de fons. En aquell cas hi havia una altra raó, el contrast entre la narradora i la protagonista, amb un llenguatge i una intel·lectualitat complexa, entre l'espai anodí de la casa i la persona. El llenguatge vulgar arquitectònic s'oposava a l'individu que havia d'estar a dins.

(Lluís Bonada: "El llenguatge d''Els privilegiats' és planer perquè els personatges hi són planers", El Temps (València), núm. 1217, 9 d'octubre de 2007, p. 96)