Aquest estudi analitza les opinions que s'han succeït sobre la persona i l'obra de Gabriel Ferrater, per tal de demostrar la impossibilitat d'establir criteris literaris unívocs i estables ratificables per més d'una comunitat de lectors. En darrera instància, no és solament per culpa els crítics: el sentit dels fenòmens es copsa malament perquè no es pot copsar millor car els homes i el llenguatge són fets de contradiccions, vaguetats i sobreentesos. Però no podem negar que la crítica i el món, per molt que es digui que funcionen malament, funcionen. El que m'he proposat és veure com. La regla més general, sobre la qual he anat estructurant les crisis analitzades de la recepció ferrateriana, és la regla dels contraris que es combina, de tant en tant, amb una postura equilibrada. La traducció d'aquesta regla és molt simple: davant de (quasi) cada fenomen -literari o personal- de Gabriel Ferrater, uns lectors l'afirmen i d'altres el neguen; ambivalència que, entre tantes altres, recorda la divisió d'opinions que es va produir quan va aparèixer el Don Juan de Lord Byron: una part del públic previctorià considerà que era "execrable i immoral", mentre que una altra celebrava que "finalment, Byron hagués deixat d'escriure per a les dones i s'hagués posat a escriure per als millors jutges i per a la seva pròpia immortalitat". De la regla dicotòmica, que té una aplicació amplíssima, n'infereixo que al món (de la literatura) no hi ha res que no sigui irrebatible (fins i tot hi ha qui qüestiona la certesa de la gran intel·ligència de Ferrater).

El llibre permet que se l'usi de quatre maneres: a) com una reflexió nova ("receptiva") sobre la literatura en la qual es demostra que les ideologies dels lectors, les polítiques editorials, les tendenciositats dels historiadors, els rampells dels ressenyistes de premsa i les fantasies dels amics influeixen molt en el sentit dels textos; b) com un diccionari d'errors de la crítica; c) com el lloc de culte del mite de Gabriel Ferrater; d) com una conclusió escèptica sobre el llenguatge, sobre el pensament i sobre l'home.

(Gabriel Ferrater: recepció i contradicció. Barcelona: Empúries, 1997, p. 9-10)

* * *

Un dels trets estilístics més evidents de "Poema inacabat" (i, en general, de la producció en prosa de Gabriel Ferrater) són les seves digressions ("Seré digressiu i cursi, / anacolútic i al·lusiu", vs.65-66). Al llarg de la història, la valoració de l'estil digressiu ha estat polèmica. Per a alguns autors representa el registre amb més potencial de riquesa intel·lectual perquè permet construccions molt complexes. Per a d'altres constitueix un estil nefast i caòtic que destrueix tota expressió clara i lògica del pensament. Entre els autors que han atacat aquests discursos diferits o parentètics podríem citar el filòsof John Locke, el qual condemnava els escrits acaramullats d'exagerades associacions d'idees ("idea madness"), l'escriptor Azorín ("Haced lo siguiente y habréis alcanzado de golpe el gran estilo: "Colocad una cosa después de otra." Nada más; esto es todo. ¿No habéis observado que el defecto de un orador o de un escritor consiste en que coloca unas cosas dentro de otras, por medio de paréntesis, de apartados, de incisos y de consideraciones pasajeras e incidentales? Pues bien: lo contrario es colocar las cosas "unas después de otras"") o el poeta C. Baudelaire, el qual qualifica l'estil de De Quincey d'"affreusement conversationniste et digressioniste" i l'interpreta com "une manière pénétrante et féminine". A favor de la forma digressiva podem citar Madame de Staël, la qual concebia aquest estil com un ordre superior de pensament propi dels éssers més genials; el repte al decorum d'"A Digression in Praise of Digressions" de J. Swift; Montaigne ("Mon style et mon esprit sont vagabondant de mesmes. Il faut avoir un peu de folie, qui ne veut avoir plus de sottise"); L. Sterne i el seu Tristram Shandy, Rabelais, Herder, Musil o Nabokov. Com també les digressions de Byron, que, com les de Ferrater, tenen sovint un deix irònic (la majoria d'autors digressionistes són també uns mestres de la ironia) i moralitzador ja que és el punt del discurs on aflora amb més clarividència la personalitat del narrador. 

Sota l'aparença de desordre de "Poema inacabat" o de qualsevol de les obres dels autors que acabem de citar hi ha un gran càlcul. "Poema inacabat" no és un "fracàs prodigiós". Els parèntesis, els excursos, les associacions d'idees que anem trobant al llarg del poema no són material afegit, tangencial al cos del text, sinó que en són part constitutiva. Podem concretar les principals funcions de la forma digressiva en aquestes quatre: a) atansar el registre escrit al parlat, en què el fenomen digressiu, anacolútic i de feed-back és freqüent; b) constatar el caràcter associatiu i cíclic del pensament. Com deia Ferrater, el discurs verbal no és lineal sinó circular a la manera d'una sèrie de cintes magnetofòniques superposades; c) permetre la reflexió metaliterària sobre el propi discurs o sobre els d'altri, és a dir, permet que la veu del narrador pugui discrepar, ironitzar, matisar, etc.; d) exigir al lector una major atenció al discurs, la qual provocarà una selecció dels receptors que són incapaços de seguir el fil argumental del text o censuren aquesta forma barroca de pensament.

("Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater. Barcelona: Empúries, 1991, p. 32-33)