La vida no es deixa parcel·lar amb regles geomètriques, rígides i lineals, com si fos una província amb els camps ben retallats. ¿Qui pot saber com s'ha fet l'individu, quins hàbits va aprendre primer, de qui era la mà que ens va donar el primer tallapapers? ¿Qui pot aixecar el punter i, assenyalant una part del seu propi jo, afirmar: "Aquest tros de riu de la meva ment prové de la teva font"? Potser m'equivoco evocant escenes concretes del meu passat; i m'equivoco més en atorgar-los una influència decisiva en el meu caràcter. Potser ens enganyem tots, com s'enganyava Aleph Banneker, buscant les causes del nostre ésser i de la nostra evolució. Hi ha no sé quanta part de mitificació en aquest retorn obsessiu cap a la història per entendre millor aquest present difícil que també duu el meu nom. Però encara que renunciï a la justificació del que resulta incomprensible, el cor se me'n va cap enrere sense que pugui retenir-lo.

Com s'explicava al mural del moll, l'artista havia volgut reptar, amb el moviment dinàmic i circular, l'erecta rigidesa del paisatge de basalt. La declaració d'intencions de l'escultor de l'estany, que estava clavada a la primera estaca, estava encapçalada per una cita de Joseph Beuys: "Els materials deteriorats i pesats es barregen lentament amb els sons i els animals microcel·lulars i, més enllà, es converteixen en objectes estables i permanents.

(Un bon error. Barcelona: Empúries, 1991, p. 252)

* * *

Les finalitats dels reductes alts de la infantesa són amagar-se dels adults i fabular. Els músics també viuen dalt de tot buscant paradisos perduts. Són com nens amagats a les golfes que es resisteixen a baixar: inventant, gaudint de si mateixos lluny dels altres. 

L'home no està lligat a la infància per un vincle d'igualtat, sinó d'oposició. Normalment, la infància no té res a veure amb la resta de la vida d'una persona. Però aquest tall no és un fracàs. Està tot previst. La funció de la infància és seduir l'home i fer-li atractiu el món; si s'enamora del món, no voldrà separar-se'n i la curiositat el farà continuar endavant. La infància és com aquells preludis musicals, independents dels temes centrals, que capten l'atenció de l'espectador perquè escolti una obra que, després, continuarà pels seus propis camins. L'obertura d'aquesta història no és l'obertura grandiloqüent i estremidora que podria haver estat, potser perquè la infància de la protagonista tampoc no ho va ser. El ritme d'aquest llibre evoca el de la seva vida: uns acords nets inicials que es van complicant fins a desencadenar un final que, ara encara, tenim massa lluny per poder discernir."

(Una casa per compondre. Barcelona: Empúries, 2001, p. 10)

* * *

Per fundar Roma, s'excavà un forat anomenat "mundus" on es posà tot el que calia per la vida, es tapà i al damunt es construí la ciutat. A Roma, els esperits dels vius eren a dalt i els dels morts a sota. En la fossa oberta de Mistana les ànimes vives es barregen amb les mortes i de la mescla de les seves respiracions sorgeix morbosament la boira perenne.

El meteoròleg perd el seu cupè fora de la columnata de pedres i dies després apareix dins la fondalada de Mistana. Qui l'ha empès entremig dels quaranta menhirs que fan de muralla? Qui l'ha fet rodolar pendent avall? Pobre cupè... Malgrat que té una bona xapa, en Sim es troba amb records de si mateix que semblen d'un altre... Per exemple, ¿són seus els condons que ha trobat dins el seu cotxe? ¿Hi ha cardat amb la Lectra o amb aquella misteriosa Marlot, despullada o no despullada, el nom de la qual se li apareix per tot arreu?

Mistana és una ciutat inhabitable que els mistanesos s'entossudeixen a habitar. De tota manera, més rar és viure en un país en guerra i no fugir-ne; sotragat per la fam i marxar-ne. Rar i freqüent. No veure més enllà, estar mancat de forces, de diners, d'educació. El dilema de marxar o quedar-se. De ser un covard o un valent. D'estimar o de renegar. Desgraciats els que se'n van, miserables els que es queden. De Mistana, la gent no se'n va. Un clima dolent comparat amb una guerra no és res. Fa anys, van venir els del seminari a buscar vocacions i van endur-se uns quants nois. Només el fill del batlle va continuar endavant. El que diuen que un dia tornarà. Mistana és barata: per això no se'n van. Les seves mines són riques: tothom hi suca pa.

(Mistana. Barcelona: Proa, 2005, p. 53-54)

* * *

L'ofici de vigilar ha estat clau per a l'evolució de la humanitat. L'home prehistòric estava a l'aguait de les feres i de les altres tribus per evitar que li prenguessin les cries, les pells, les armes o els queviures. Després, el soldat romà vigila els territoris de l'imperi i, més tard, els cavallers i els sentinelles defensen les terres del seu senyor. Les tropes dels exèrcits són tropes de vigilants que estan en guàrdia contra possibles enemics. Els carcellers de les presons aparten els individus que amenacen el benestar de la societat. Els capatassos, sobeestants, directors i encarregats estan atents al treball dels altres perquè la feina rutlli com Déu mana. Els capellans vigilen la nostra ànima i la protegeixen de les diabòliques forces del mal. Els metges i científics estan en guàrdia contra les malalties infeccioses i enforteixen el nostre cos perquè puguem vèncer-les. Els pares prenen cura dels seus fills, els vetllen i els guien. La vigilància camina en direcció contrària a l'egoisme. Totes les persones nobles tenen al seu interior un gran zelador que viu pendent dels altres.

(Els privilegiats. Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 56)