SANTUARI

M'assaciaré de fonts, de mars, de boscs
dibuixats en l'ocre pur de la pols.
Viuré de llagosts, de foc intacte, del dol
de la terra entre l'aigua dels pous,
entre el corc i el silenci.

Romandré en els cims secs
on les coves són ulls vius de mirada cega.
Ompliré amb el meu pit obscur la respiració
del buit que forada les roques.

Suspesa en el cos de l'univers,
del somni que agita el cor de les falgueres,
en aquesta profunditat sense amargura,
viuré la vida en el perfum de l'ona silenciosa.

La bellesa es lliura tèbia i dolça
i res no és tan etern com el temps arrabassat
a les bótes de la rutina.

Un ermità, un home envoltat d'illes en la nit,
governa un cel per clavar els sortilegis del pensament.
La mirada de la ruda, del ginebre i la cicuta,
l'ull ancorat en la copa de l'alzina dura.
Succeeix el dia mentre el dia és nit,
la mort interroga la llum mentre recull
el vent suau de la calor sens forma.

He arribat als cims on ningú frega el futur,
viuré de les arrels de les muntanyes,
de la cendra que s'escampa com la pluja,
dels meus ossos sense ànima,
del meu verb sense nom,
un sol ésser contra el no-res.

La remor de la bellesa emana
d'allò mai posseït, del que sempre fuig.
Tan breu és la virtut com la trista elegia,
una línia de l'espai que en el cor acaba.

Morint la meva joventut neix en la muralla.
La pedra sobre el pit consumeix tot el foc.
Els anys, el pèlag, la figuera que dóna sabor
al treball de la terra.
Fugen les formigues pel diminut forat negre
i Jo, que sóc un somni,
m'enfonso en el firmament clivellat d'estels.

(Calendari íntim. Palma: Lleonard Muntaner, 2015, p. 42-43)

* * *

No sóc l'home més desgraciat de la Terra. He tingut la sort desconeguda d'aquells qui, enmig de tots els mals, conserven la placidesa de caràcter i una afabilitat estranya que els fa mereixedors de la comprensió dels desconeguts. Fins i tot, m'han permès d'escriure aquestes notes abans de la meva execució, que s'ha de produir inevitablement a trenc d'alba.

La ciutat no presenciarà la meva mort, que serà un acte privat. Hi acudiran els escamots militars, un capità i un jutge. Uns religiosos em prestaran l'auxili espiritual necessari per emprendre el viatge, i després.... de mi no quedarà més que un cos clivellat, llest per enterrar al Camp Roig.

La confraria de la Bona Mort tindrà cura de les despulles i, encara que pugui semblar una blasfèmia, el meu cos no serà enterrat en sagrat. Però poc m'importa. Avui percebo que la terra sencera és sagrada, cosa que abans no defensava. Tant se val. No tinc temps per dedicar les meves darreres hores a qüestions de teologia, sols vull deixar testimoni del procés que m'ha portat fins a aquesta situació. El punt final de la meva vida. 

Abans d'arribar fins on sóc, he viscut la tràgica circumstància dels condemnats a presó. No per acabar aviat he de deixar passar aquest crim, que atempta contra la consciència. Els pobles tenen l'obligació d'alimentar els presos i, com és fàcil d'imaginar, fan tot el possible perquè això no es compleixi. S'acontenten recollint almoines que no basten per tapar la fam que afebleix els cossos i contamina les ànimes.

(La veu de la caputxa. Barcelona: Columna, 2011, p. 5-6)

* * *

Malgrat les nombroses obres que s'han publicat, molta gent avui no té clara la definició del mot xueta. De fet, en aquest llibre, entendrem per xueta els portadors dels quinze llinatges (Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls) que la tradició popular , tant escrita com oral, ha determinat. Si més no, ens referirem sovint als llinatges Moyà, Sureda i Galiana que compartiren històricament el mateix destí dels quinze, però que no quedaren estigmatitzats socialment. Cal entendre per xueta els descendents de conversos, residents al barri del Segell, les gramalletes dels quals foren renovades l'any 1755 i que, bàsicament, patiren la darrera embranzida de la Inquisició (1677-1691).

1. PRÀCTICA DELS MALNOMS

L'antroponímia és una branca de l'onomàstica que estudia els noms de persona, tant els de baptisme com els de llinatge; i també s'ocupa dels noms oficials i dels no oficials. Fent part d'aquests darrers es troben els malnoms, els quals no són més que noms extralegals, que hom empra per diferents motivacions, especialment per distingir entre les persones a través de les seves qualitats, defectes, aspectes de la personalitat i descripció física.

Els estudiosos dels malnoms han abordat el seu estudi sobretot des d'una perspectiva lingüística, és a dir, etimològica i morfològica. Freqüentment, s'han classificat pel contingut semàntic i per l'estructura morfològica, però ben sovint hom ha oblidat la perspectiva històrica i la cronologia del mot. L'antroponímia no és una ciència exacta i sobre ella influeixen i conflueixen elements que són totalment aliens a l'estructura interna de la llengua que ha generat aquestes formes identificadores. El malnom, en tractar-se d'un element extern a la legalitat, pateix en major manera les transformacions que generen el canvi (variacions gràfiques, formals, àdhuc de significat).

(Els malnoms dels xuetes de Mallorca. Palma: Lleonard Muntaner, 2003, p. 12)