—Calendari íntim llega veinte años después de su último poemario. ¿Por qué ha esperado tanto para retomar el género?
—La poesía es algo que no puedo forzar. Al menos es como yo lo entiendo, cada uno tiene sus propios métodos. En mis libros de prosa también he reflejado la poesía, siempre he sido poeta, sea en prosa, sea en el género que sea. A veces la poesía no es solo escribir versos, sino desarrollar una interpretación poética.

—¿Cómo afronta este regreso?
—Estoy muy contenta, me siento muy feliz. A la gente que ya lo ha leído le ha gustado. Estoy agradecida al editor, Lleonard Muntaner, que una vez más ha confiado en mi. Es un libro muy personal, muy mío. [...]

—¿Son unos poemas pesimistas, o más bien nostálgicos?
—Es un poemario nostálgico y crítico desde un punto de vista muy íntimo. Evoco mis recuerdos de un mundo diferente, más auténtico que el de hoy en día, que es de pantallas. Antes podías oler, tocar y apreciar de una manera distinta. Los cinco sentidos cada vez nos sobran más. Todo es lejano, frío, menos profundo, todo está en las pantallas. Vivimos en un mundo virtual al que le falta imaginación.

(Nacho Jiménez: "Rosa Planas: «Vivimos en un mundo virtual al que le falta imaginación», Ultima Hora, 24 de març del 2015, p. 55)

* * *

—Al pròleg de Literatura i Holocaust, Jaime Vándor escriu que, tot i no ser contemporània dels fets que originen la literatura de què parla el teu llibre, has quedat profundament afectada per la Xoà. Quan i com s'esdevé aquest coneixement i què et fa decidir a escriure aquest llibre?
—El meu interès per la història dels jueus es remunta a la meva època d'estudiant, que és quan vaig començar a llegir sobre aquest poble i alguns dels seus autors importants. En aquell moment, la qüestió de la Xoà encara era força desconeguda; no s'esmentava en cap pla d'estudis i era, per dir-ho d'alguna manera, un tema sobre el qual es girava full sense que se'n poguessin fer gaire preguntes. A casa de la meva família hi havia llibres sobre la Segona Guerra Mundial, el judici de Nuremberg, teníem fins i tot la biografia de Speers, però no n'hi havia cap sobre la Xoà. Un oncle meu, casat amb una alemanya, em va comentar un dia que d'aquest afer no se'n parlava perquè els alemanys n'estaven avergonyits i els feia mal recordar-lo. Jo no em vaig quedar satisfeta i, pel meu compte, vaig iniciar petites incursions en aquest tema (en aquella època no hi havia bibliografia a disposició, Franco encara era viu i l'únic que se sentia a dir era que el Caudillo havia defensat els jueus). Poc després, el meu interès es va desviar vers una història molt més pròxima al meu entorn. Em refereixo als xuetes de Mallorca. Vaig descobrir que havien estat objecte d'una injustícia secular, d'una persecució terrible que els havia relegat a ser una classe proscrita, marcada per l'estigma social. Els xuetes m'interessaren força perquè, de seguida que em vaig endinsar en la seva història, vaig comprendre que la seva lluita titànica per aconseguir la igualtat de drets era una història moderna, plena de matisos, rica i intensa. A més, entre els xuetes, vaig descobrir intel·lectuals importants, com Marià Aguiló, pare de la Renaixença; Miquel Forteza, el primer de denunciar, l'any 1966, la discriminació que patien els xuetes, i un seguit de personatges que havien contribuït molt a la nostra cultura. De tota aquesta investigació, en va sorgir un llibre d'extensió considerable que pretenia projectar la història dels xuetes a través dels malnoms, signe distintiu que ells mateixos utilitzaren per diferenciar les diferents famílies i individus. L'obra Els malnoms dels xuetes de Mallorca (segles XVII-XX), publicada l'any 2003 per Lleonard Muntaner Editor, crec que va tenir un ressò important, ja que permetia veure en un gran fresc el que havia estat tota aquesta història. De fet, alguns xuetes em comentaren que, gràcies al meu llibre, havien pogut refer la seva pròpia genealogia, perquè hi havien reconegut la branca de la seva família. [...]

—El concepte de literatura que trobem en el teu llibre inclou novel·la, assaig, còmic, autobiografia i poesia. ¿És així perquè creus que tots aquests gèneres comparteixen trets comuns o perquè et permet encabir-hi diverses aproximacions a l'Holocaust?
—És cert que s'hi inclouen diferents gèneres i registres, però es tractava d'això, de fer entendre que la literatura és l'escriptura, la veu feta lletra. El gènere o la classificació els posem nosaltres, però, en definitiva, si una civilització no humana hagués de jutjar les nostres manifestacions escrites, les interpretarien com una activitat única i indivisible. La literatura és la paraula, sigui quina sigui la forma que adopti o el gènere al qual s'ajusti. Pel que fa a la segona part de la pregunta, és evident que la Xoà ha estat expressada en tots els gèneres i en totes les formes possibles de comunicació. No n'hi havia prou amb una explicació filosòfica per a un fet tan dolorós i transcendent. L'art també hi havia de posar els ulls, l'havia d'adaptar al seu propi llenguatge.

(David Cuscó i Escudero: "Literatura i Holocaust. Entrevista a Rosa Planas", El funàmbul, núm 4, hivern del 2014, p. 16-20)