Tant Llorenç Riber com Josep Carner van obtenir el guardó de Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de Barcelona de 1910. La coincidència facilita la comparació entre ambdós poetes, la qual és especialment potenciada des d'algunes de les plataformes noucentistes. «Más que una coincidencia es un símbolo», dirà Tous i Maroto des de les pàgines de La Cataluña. Tot i aquests paral·lelismes que es propugnen, la poesia de Riber del període —recollida a A sol ixent (1912)— queda més allunyada de la de Carner que no la de Ferrà. En part perquè a l'hora de l'artificiositat es dóna prioritat a l'acumulació de recursos retòrics escolars i de referències cultes, fonamentalment clàssiques o bíbliques. El resultat és una poesia molt treballada, però freda i poc àgil. És el que veiem en un poema com «Ambarval». Altres cops es decanta per la recreació d'esquemes populars, però des d'un retoricisme que condueix a una poesia similar a l'anterior. Els sonets de la sèrie «Al bell costat de la germana malalta» són un xic excepcionals. El component emotiu facilita la simplificació dels recursos i, tot i que el pretext no queda transcendit i la moralització es manté en primer pla, el resultat és més destacable.

(Jaume Aulet: "Una poètica militant", dins de l'Estudi introductori a l'Antologia de la poesia noucentista. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 22-23)

* * *

Estaré siempre tan agradecido a Llorenç Riber por su impagable traducción en decasílabos catalanes de la Eneida (a ver si alguien la recupera) que me he apresurado a leer y recomendar las memorias de una infancia que el sacerdote mallorquín idealiza siguiendo el modelo del polígrafo de Hipona (quien, según propia confesión, jamás pecó, si descontamos el placer de comer fruta robada). La intención, plenamente conseguida, de Riber consiste en elaborar una prosa culta, preciosista, deliciosa, para nada sentimental o truculenta, que describa el paraíso de sus primeros años y transmita este tipo de añoranza que deja de serlo gracias a la rememoración, en este caso docta, elegante, distanciada. Este breviario amplía el abanico de registros de la prosa catalana.

(Xavier Bru de Sala: "Maestros", La Vanguardia. Culturas, 19 d'octubre de 2007, p. 11)

* * *

I no és estrany perquè mossèn Llorenç Riber (Campanet, Mallorca, 1881-1958), el poeta neoclàssic, el traductor de Virgili, l'abrandat catalanista després còmodament adaptat al franquisme, tenia un secret. És el preciós tresor que guardava l'infant salvatge que va ser abans d'entrar al seminari i que només la literatura podia revelar. És a dir, la vida de l'infant orat del títol, un nen no domesticat, esquiu i esvalotat, tal com defineix aquest adjectiu el diccionari Alcover Moll, i no pas en el sentit de boig, l'únic significat que recull del DIEC. Publicat per primera vegada l’any 1935, però escrit entre el 1921 i el 1926, La minyonia d'un infant orat és la intensa evocació literària, en forma de memòries novel·lades o de novel·la autobiogràfica, que Riber va fer de la seva infantesa, fins als disset anys, quan va entrar al monestir de Lluc i es va convertir en un blauet. [...]

En cadascun dels breus capítols del llibre, d'un to que sovint recorda el de les rondalles populars, el lector va prenent consciència dels principals esdeveniments de la vida del protagonista: el seu primer furt ("unes flors tremoladisses i alades de pèsols"), el record dels seus tres oncles (el rabelesià, el volterià i el místic), l'evocació emocionada de les històries del pare carlí, el seu desinterès per tot allò que aprenia a l'escola, en una llengua que li sembla de metall i que ignora" o la misteriosa profanació de la tomba del rector. Riber omple tot el seu llibre de referències clàssiques amb una naturalitat estilística envejable. En el capítol L'eixam sap narrar, com si es tractés d'una nova guerra de Troia, l'arribada de les abelles a la plaça del poble. I, de tant en tant, fa frases inoblidables, "El silenci, que és la veu de Mallorca, ho anega tot", o amb una fina ironia: "La batlessa era gran i grossa, i albergava un cor petit, un cor de llentia dins un cos de matalàs de matrimoni.

En el camí que porta aquell nen de família humil des de la natura cap a la cultura, clara referència rousseauniana, Riber insisteix a dir que els nens han d'aprendre a llegir més en les fulles dels arbres que no als fulls dels llibres. [...]

Ara que gairebé tothom escriu igual, aquest llibre deliciós, de prosa eufòrica, amb un estil ple d'energia, reconcilia els lectors amb un dels clàssics de la literatura catalana.

(Xavier Pla: "El petit Príncep", Avui Cultura, 27 de setembre de 2007, p. 12)