I

Càndida sou, Aina Maria,
com neu del vespre de Nadal:
tan fràgil sou i lilial
que al veure-vos tothom diria

que un poc de vent vos trencaria
com un aubó primaveral.
I anau a mort amb pas igual
amb una dolça coratgia.

Dins la claror que vos encanta,
sou com aquella jove santa
de qui se conta l'antic fet

que an el botxí el coll oferia,
i quan el ferro la feria,
en lloc de sang, va brollar llet.

II

Mostrau las mans, Aina Maria,
a caramull de sofriments,
mans arraulides, pacients
com a coloms en malaltia.

Mans de pietat i melangia,
mans de carícia i amatents,
oh mans de cera ben olents
com flors d'altar en agonia!

Oh mans d'amor i de dolor,
mans de magror i tremolor
destilant mirra de martiri:

entre el candor dels fràgils dits
tan pietosos i allanguits,
immortalment tendreu un lliri...!

("Al bell costat de la germana malalta", de A sol ixent, dins de Poesies completes. Barcelona: Selecta, 1948, p. 81-83)

* * *

Aquest coster madura la púrpura del vi
independent i lliure que en el festí s'alçura;
un vent sorrer i càlid que el sol a plom retura
d'un hort l'olor feixuga m'aporta fins aquí.

Davall el pàmpol ample que l'aura fa estremir
l'antic estre volàtic d'Anacreó hi perdura:
fecunda i resignada l'omniparent Natura
amb dues mans se deixa àvidament munyi.

La fruita més madura enamorada cau;
la d'alt és més lluenta i aquesta és més suau;
sos braços pampolosos dilata la llambrusca.

Per dins la soleiada dormita el poble blanc,
i el bell vinyet qui puja d'aquest coster pel flanc
com que decori l'ansa d'una gran copa etrusca.

("Ambarval", del poemari A sol ixent, dins de Poesies completes. Barcelona: Selecta, 1948, p. 63)

* * *

I

ENTRE BOIRES

Fill de pares joves i pobres vaig venir al món. No res tenia ni esperava tenir res. No tenia cap oncle americà ni cap tia eixorca. Com aquell orfenet de Verlaine, jo vaig néixer

Riche de meus seuls yeux tranquilles.

I ara us vull dir quines foren les primeres coses que varen veure aquests mos ulls tranquils, que feren la meva riquesa única, en obrir-se damunt una de les belles contrades de la terra.

Primerament, un respatler de muntanyes blaves i altres, tan blaves i tan altres que llurs cims se confonien i s'esblaimaven en la fraterna blavura del cel. Després, un onatge de turons suavíssims, amb cabellera de pins que anaven en rost a morir en la planura granívola, vestida d'ametlers, de figueres i de garroverals. Una trama de caminois bruns i fressats que anaven a perdre's com rierols eixuts i torts en la carretera reial, igual i blanca.

En la llunyania, muntanyoles tapades de verdor; damunt cada muntanyola, un poblet; damunt cada poblet, torterolets de fum; entre els torterolets de fum, un campanar; i entorn de cada campanar, al cap-al-tard i al matí, les nou colomes d'argent que canten l'Ave Maria. I a mà esquerra, per un freu que fan les muntanyes, el somrís nacrat de la mar llunyana. No vull dir el nom de mon poblet nadiu. Si ho pac, prou que l'aclarirà la tafanera posteritat . Només vos diré que el seu nom és alegre i festós com el so argentí d'una campaneta.

Sabreu, doncs, que un cap-al-vespre de juny de l'any 188..., dins una casona baixa gairebé aferrada a la robusta i noble paret de l'església parroquial, a la plaça mateixa de la vila, una parella de casats novells, alegre i pobra com un parell d'orenelles, acomodaren llur niu de fang i de palla.

(La minyonia d'un infant orat. Palma: Moll, 1974, p. 9-10).