Hi ha la pedra la mà i l'ombra
la flor marcida
el plor que trenca la nit i el cor

Hi ha el silenci
el sol que inventa
el coltell i el pit

Hi ha el gemec encara
amagat sota una història
que s'endinsa lentament 
al fons de la gola

També hi ha la sang
l'esguard i la por
aquell passat que sempre torna
i l'enemic pacient
que ens sotja sense pressa

Hi ha la pedra
i ja és làpida

(Fènix. València: Edicions 3i4, 2022)

* * *

Sol amb tu i d’esquena al buit
amb l’espessorall del desig
que batega i batega endins

Solidari dels mots perduts
que ja no signifiquen res
i l’espant de la passa enrere

Com una pruïja d’absolut
les hores ja no tenen busques
Només retruny una fiblada

Una set d’escuma esbravada

(Fènix. València: Edicions 3i4, 2022)

* * *

Suma un dia a l’eternitat
i deixa que t’hi acompanyi
sense les recances del passat
amb la mirada perduda
enllà
en el pensament d’un capvespre retardat
en el gaudi d’una fugida endavant

Deixa que m’hi abandoni
descobrint nous plaers
en cada instant fugisser

(Fènix. València: Edicions 3i4, 2022)

* * *

Em desfaria de la teva imatge, en viatges,
entre albors immòbils, entre llibres i nostàlgies erigides com un temple del retorn;
sempre, esperança de sagetes il·luminades a la recerca del punt màgic
on l’escuma neix de l’ivori alçat per sobre tots els atzurs somniats.
I apareixeria l’or dels teus cabells marítims;
i de l’absència brotaria un precipici furiós, com una basarda remota,
dolça talment una fruita exòtica, tendra, de la tendresa tova de les peles madures,
sinuosa, tallada de gairell, com el teu iris futur,
més lluny, més enllà encara, vers el punt fixat en el blau,
en el rostre immaculat de la modificació esperada.
Del no-res a l’explosió sobtada dels colors, seríem,
a cada pas —moviments de la metamorfosi—, altres, diferents,
fins a no saber les paraules de l’ahir, per sempre més buides.
Tu, com un far, enlluernaries el desig, sirena metàl·lica,
enfonsada en la dura necessitat de viure.

(La causa dels exilis. Barcelona: Meteora, 2015)

* * *

NIT DE CALMA

La nit avança, i no plou. Totes les tempestes han fugit la calma que m’estreny i em deixa indolent, la mirada perduda cap al teu cos, inexistent, la seva ombra, com el record d’un instant que ja fou fugisser i que, ara, torna a escapolir-se, abans de ser-hi, incomprensiblement. No plou, i tu deus desfer-te de totes les lluites, dels perpetus cansaments, potser, o també mires el cel i aquells núvols que passen, allà, allà, que passen lentament sobre les ombres que vaig creant a mesura que trenco el silenci, sense esglai, amb parsimònia, pensant que tot, encara, pot succeir en aquesta nit de calma, de tens dolor, de cossos que no es troben, que mai més no es trobaran i, potser, fins i tot, que mai no s’han trobat.

(Les flors àrtiques. Barcelona: Columna, 2007)

* * *

EL POETA CEC

Ens hem abandonat en mots delitosos que no volien dir res i que ens han tancat en una cel·la d’espant. L’oblit ha fet esquerdes i els ulls encegats de les raons han esquinçat les mirades. Ara, la nit ja no té perfums. El gessamí ha perdut les flors. I són les olors d’humitats que han guanyat la partida, deixant una petja de molsa a cada cantonada. Les parets es desfan com un paper de diari esgrogueït pel temps. Ja no sé on trobar-te, enmig de tanta putrescència. Però et veig, amb una màscara que et vol protegir, talment un esfinx incapaç de preguntar res. Sé que no ets tu sota la careta i que un gran poeta, respectat de tots, s’hi amaga per fer-me la guitza. Tothom li té por, per això l’adulen, i al seu pas es treuen el barret. I tu, ara, ets ell, enmig de la tarda corrompuda, intentant enganyar-me, perquè deixi d’escriure el vers que significarà la mort de la fera. Jo sóc l’home contra el destí i et buido els ulls per recuperar el present.

(Les flors àrtiques. Barcelona: Columna, 2007)

* * *

L’ANGOIXA DE LA PELL

Torna a mirar, l’ull esdevé bes
que llisca sobre la teva pell
i omple d’angoixa cada pam
del teu cos. Ara expulses l’esglai
mentre expires i deixes de veure
la pluja esquerpa que no cessa,
més enllà d’aquest ansiós present
tan insistent. No valen els mots,
ara el no-res encén el capvespre
i, sobre els teus llavis, s’incendien
uns projectes que mai no veuré.

(La memòria dels mots. València: 3i4, 2003)

* * *

Ara mateix tot és desert, tot és erm, tot és inacabable.
Les paraules han començat en algun lloc a desplegar les seves ales
Com voltors de cerimònies en eterna cacera.
Ara mateix tot és solitud, tot és silenci inabastable.
Ni tan sols el crit encara mut al fons del cos
No pot seguir els meandres de la passió naixent.
De la nit al dia, del somni a la pell, tot és invisible,
I no sé dir el nom que obre les portes de la meva follia.
Tot és passat, tot és fugida, tot és somni de màscara.
Ara mateix s’esborra el fil de la teva existència,
Com si mai no hagués viscut la teva presència,
Com si el plaer no fos res més que l’inici cruel de la temença,
El mot perdut que m’enfonsa en la buidor més espantosa.
Però malgrat totes les esquerdes sorgides de la memòria,
Vull viure la nova violència del teu cos inalterable.
Sense dir cap més paraula, sense tornar als primers mots del dia.
Em submergeixo en l’oceà sepulcral on reposa la mort onírica,
Car tot és desert, tot és erm, tot és inacabable.
Si no fos per tu, la vida seria en un altre lloc,
Espai dels impossibles, escriptura de l’esperança.

(Els encontres fortuïts. Barcelona: Viena, 2000)