FILLS DE LA IMPACIÈNCIA
        El mundo tengo delante y detrás el viento
        Germán Coppini

Està bé que la soledat acompanye l’home
    Per rutes d’aigua
I que hi haja uns ulls defugint la llum
    Com voltors cecs

La set de la duna erigeix racons a la molsa
I rostres el passat jardins l’estiu
La nit camins sollats en somnis de porcellana

Però ni una sola llàgrima
Navegant rutes d’estiu per jardins d’aigua
Entre somnis cec
Trist voltor de porcellana
La llum et desclou a les parpelles amor i amics
Entre l’aroma de la gespa
I el temps t’inscriu lents fraseigs sobre la pell
    Monstres del passat
Rostres de l’oblit
Fills de la impaciència
Amb mans que palpen l’oli de les llànties
    Veniu com cada dia

Hi ha cossos que no s’han de repetir a l’alba
Hi ha cossos que no s’han d’esvair a l’alba
Com monstres de l’oblit rostres del passat
Fills de cada dia que em naixeu de la impaciència

Ni una sola llàgrima
Si a l’espessa penombra de la cambra dels hostes
Fites els ulls que moren pels carrerons de les rates
I en l’ala d’un ocell dius quin és aquest temps
    Qui som nosaltres

(De foc i danses. València: Víctor Orenga, 1987)

* * *

RAN DE TERRA
        El pitjor és allò que hom oblida.
        (E. M. Piera)

Una almosta de fang vam preservar
del país de cada exili. Nus terrissaires
removien la secreta llum de l’àmfora.
La pluja lenta percudí
els tambors de l’aire
amb els seus arpegis de plata.
Els líquens pintaven ocre als boscos
i respiraven els bedolls des del centre
de la seua transparència.

Uns cudols de la vora del riu,
una almosta de paraules,
abraçada als roures la nostra fraternitat
sense esperança.
Per un enyor que dúiem enganxat
als ulls d’argila i sarment,
d’oli i d’espart, de fusta i sègol,
de pedra. De terra i de pedra.
La clau rovellada empenyé el xerric del temps
rere les portes i les finestres
que somiaven l’avenir
vam obrir de bat a bat.

Quin desgavell d’arams
ens havia privat del tacte, quanta confusió ofegava el mot
i la mirada, quins murs d’oblit
grimpava la tenacitat de la memòria!
Exiliats del país, exiliats de la terra.
En l’opaca permanència del plàstic,
en nínxols de ciment
construïts per a l’insomni de l'urani,
sumant dígits en una glopada d’abismes,
en la pressa suïcida dels rellotges, atrapats en asfalts
de pena negra.

Vaig tornar a l’aire, lliure,
a la llum incandescent de primeres matèries,
vam tornar a les mans,
als cabells d’arrels de l’estimada.

(Estranyament. Barcelona: Edicions 62, 2013)

* * *

CANÇÓ DE L’ALBA
                    Per a l’Ovidi
La brisa s’abeura
en els cristalls de l’heura
quan el cortinatge de la nit encara en vetla
la transparència

Hi ha estels dalt dels terrats
i l’aire és el perfum d’una flor negra

Ja empunya l’alba el seu glavi
i signa el llavi que libava el seu nèctar

L’amor s’escola avall
per les andrones de l’alba
Vénen les ones
i la lluna
de la mar es desatansa
    No vull partir amor amb l’ombra amarga

Somnàmbul de les cordes de l’arpa
del vent de l’alba
t’està rosegant el moll de l’os
tot el fred de l’alba
     Fes-me créixer de la llavor de l’ombra amarga

Camines vora via
ravals enllà
ferit per la llum que sagna
Sol amb el teu germà
vas entonant
la cançó de l’alba
    No vull partir amor amb l’ombra amarga

(Humus. Alzira: Bromera, 2003)

* * *

NO VULGUES SABER

Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament brostarien
entre els poemes.

(Lletra per a un àlbum. Lleida: Pagès Editors, 2005)

* * *

ANIVERSARIS

De tant en tant
encara tornes en somnis
amb la teua absència
com un fardell
que es carrega al muscle.

Has arribat
després d'un llarg i misteriós viatge
que mai no expliques.

A casa descobrim
cambres i racons que no sabíem
i els teus llibres es multipliquen
estranyament a les prestatgeries.

Tu no dius res del teu viatge
ni a penes parles,
i fas vida a part
prop i lluny de nosaltres.

A vegades sembla com si estiguesses a punt
de dir-nos alguna cosa
però tot seguit tornes a encerclar-te en la mudesa
i acabem avesant-nos a la teua distància
com si fosses aquella ombra de Macondo
que sojornà molts anys al pati.

Entre el calfred i la profunda tendresa
de retrobar-te, d'ajuntar-nos de bell nou,
el somni manté entreoberta aquella porta
que dona al misteri potser tan senzill al capdavall
de la vida inexplicable.

I tal volta és millor així, en silenci,
no trepitjar les arenes movedisses del misteri
i deixar que la teua ombra
busque els llocs velats
en els somnis, entre el cor i les entranyes,
i que passe sense dir res,
impenetrable quan calles tot el que ja deus saber
etern en la seua incompletesa
dellà aquella porta entreoberta,
dellà el temps que no té temps i es plega
i desplega com la teua ombra amable.

Tens la delicadesa,
en cada nou aniversari,
de no revelar-nos mai
les quatre veritats que n'esperem
amb impaciència
perquè així puguem continuar buscant-les
a la palpa
en el que queda de vida recòndita, soledat i silenci,
com busquem entre somnis
l'alè de la teua presència.

(Passatge. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2022)