Poemes llargs, amb una acurada musicalitat, on l’envitricoll que es desplega obté un desenllaç final de caire moral –sempre molt precisat, oportú–, que fa pensar en llargues experiències de lectura de poesia anglosaxona per part de l’autor. El poeta, en aquest temps difícil en què cal comprometre el seu cant, pren consciència de ser, també, la veu del col·lectiu: “Així seré entre vosaltres / memòria i alba en dies lliures”.

(Antoni Clapés. Sonograma, febrer de 2014)

* * *

Els poemes sobre familiars enllacen amb Lletra per a un àlbum, un llibre de to elegíac on les vivències i els paisatges d’infantesa, l’Alcoi natal, aboquen el poeta a indagar en la memòria. A Estranyament la reflexió sobre el pas del temps assoleix un zenit bellíssim a la segona part del llibre, “Suite per a Andrea”, adreçada a la seua filla, on el cicle encadenat naixement-mort reafirma la circularitat del temps i hi irromp un llampec de “transcendència”.

(Ramon Ramon: “Poeta censurat”, Núvol, 6 de febrer de 2014)

* * *

Estranyament és una obra complexa, de facetes variades, dividides en cinc parts (més un apèndix). El poeta sembla suggerir-nos rere cada vers que cal observar la vida i el temps, la naturalesa i les circumstàncies que ens conformen des de punts de vista diferents, des de posicions també diferents.

(Jordi Llavina: “Fonda rella de les paraules”, El Temps, març de 2014)

* * *

Al llarg de la seua extensa trajectòria literària, i centrant-nos només en les seues nombroses columnes d’opinió, l’escriptura de Manel Rodríguez-Castelló ve fent gala d’una perspicàcia, d’una audàcia i d’una punteria crítica no gens comunes, a la vegada que d’un ferm compromís amb el seu País Valencià, que és el nostre. Manel ens té acostumats, en efecte, a fer-nos mirar amb ulls i cervells desperts i exigents la realitat sociopolítica, lingüística i cultural on es cou a foc lent la malmesa societat que ens toca viure. Mai, però –em sembla–, ens ho fa veure amb la intensitat i urgència amb què –tot i fragmentàriament– ens ho mostra en el darrer assaig que acaba de publicar: Farem un pensament (Metaforismes i saials).

(Antoni Ferrer: “Draps i lleixiu (i amb urgència apocalíptica)”, Saó/Llibres, 28 de juny de 2021)

* * *

Digues si pots el trànsit, escriu Manuel Rodríguez-Castelló en un altre vers de Passatge. Molts dels seus poemes responen a la voluntat de projectar “l’ombra del que batega / per platges d’oblit / i boscos de memòria”, de recollir “els escorrims d’una veu / que es mou per les venes / amb el seu batec sempre confús”. Són versos que ressonen entre ells. Passatge adquireix un caràcter fortament unitari a partir d’una xarxa de mots i motius que es reprenen i varien d’un poema a un altre. Però la densitat dels símbols, el joc de relacions i de variacions que s’hi estableix, no cauen mai en una escriptura críptica, d’un verbalisme gratuït. D’altra banda, Rodríguez-Castelló construeix els seus versos a partir de la combinació de peus rítmics, i no en prosa penosament retallada. Això és una condició sine qua non de qualsevol vers, però resulta una sorpresa molt agradable, tenint en compte el que solem trobar en la poesia actual.

(Enric Iborra: “Digues el trànsit: Passatge, de Manel Rodríguez-Castelló”, La Serp Blanca, 4 de setembre de 2022)

* * *

Una imatge obre el llibre Passatge de Manel Rodríguez-Castelló. D’esquenes a l’observador, una dona seguida de dos xiquets enfila un camí de grava. Una tanca de pedra seca sembla que vaja a barrar el pas amb una palmera gratant el cel amb el seu plomall d’au del paradís. Tanmateix, la pista continua paral·lela al mar que l’hivern mascara de cendra. El sol ja s’ha amagat, però no per això s’esborra el camí. Els caminants no necessiten més brúixola per seguir  aquesta travessa que una consciència feta “d’arrel que torna a pedra / de tronc caigut a pedra / de branca d’arbre a pedra”.

(Jordi Botella: “Passatge”, La Veu dels Llibres, 2022)

* * *

Com si llançara una pedra en el riu de la literatura catalana, tot creant un seguit d’ones concèntriques, Rodríguez-Castelló partix del punt exacte d’on ha caigut la pedra, Alcoi, i després surfeja d’ona en ona. Alcoi, la ciutat que el va veure nàixer i on sempre torna. Escriu i reflexiona sobre diversos poetes i narradors d’allí, com ara Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Jordi Botella, Robert Llopis, Salomó Dori (el pseudònim sota el qual s’ocultaren diversos autors), per a després passar a Vicent Andrés Estellés i la influència que sobre diverses generacions ha exercit, si més endavant a Josep Mir, Manuel Bellver...

(Manel Alonso: “Estimats poetes”, Diari Gran del Sobiranisme, 25 de març de 2025)

* * *

Després de Farem un pensament. Metaforismes i saials (2021) Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) torna a traure a l’editorial Lletra Impresaun nou títol: Estimats poetes. El certer pròleg d’aquest segon llibre és obra del poeta i estudiós Josep Maria Sala-Valldaura. Tant Sala-Valldaura com Rodríguez-Castelló, en la seua presentació, expliciten el caràcter miscel·lani i virolat d’Estimats poetes: estudis, cròniques, ressenyes, columnes periodístiques, traduccions de poesia amb les versions originals incloses (de René Char i dels escocesos  Andrew Grieg i Norman MacCaig), dos poemes entremaliats i inèdits de Joan Valls, etc.

(Pere Ciscar: “Estimats poetes”, La Lectora, 3 de juny de 2025)