—Arrelament i memòria: en fas, també, motiu de poesia. Motiu vertebral, en diria, de la teva poesia...
—La memòria, en la vida i en la poesia, és tant una convicció com una tendència del meu caràcter, la considere part indestriable de l’existència humana i del treball poètic. Arbre, arrel i tot de paraules que hi remeten, des del punt de vista personal i també col·lectiu, apareixen molt en els meus poemes. En tensió amb l’oblit, amb l’estranyament entès com a possibilitat de partir de zero per evitar el perill de la repetició i la inèrcia. La memòria com a rastre que hem de seguir per no perdre’ns, una memòria recreada voluntàriament en els seus aspectes essencials.

—Hi ha uns versos d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, “El fill del forner”, que em semblen molt programàtics.
—“El fill del forner” està tramat també com una conversa entre dos personatges anònims. M’interessava començar amb una imatge quotidiana, una situació col·loquial, tot i que el poema va estilitzant-se i acaba sent reivindicació del poeta i de la seua tasca civil, el seu esforç de memòria i rebel·lia.

—La segona part, “Suite per a Andrea”, és un seguit de poemes amb una idea unitària: el viatge de la vida. Però, en aquest cas, tu parles d’un viatge en cotxe...
—Ho expliquen alguns versos de la “Suite”. Hi he viatjat molt, en cotxe, i sempre m’ha cridat l’atenció la dialèctica que s’hi estableix entre el dins i el fora, entre el proper i el llunyà, entre present-passat-futur. Ja t’he comentat que quan l’Andrea era xicoteta viatjàvem molt en cotxe. És una memòria compartida que articula les paraules que volia dir-li, el punt de complicitat perquè hi brolle la màxima sinceritat, les poques coses que he après en aquesta vida.

—Poema de benvinguda als fills i de comiat dels pares, en realitat.
—És que el tema del cotxe, com a canvi i permanència, connecta molt bé amb la memòria del meu pare. Ell va morir uns mesos després de nàixer l’Andrea; el primer cotxe en què vaig sentir tot això que deia el conduïa ell, per les carreteres del país. Els primers poemes també els vaig escoltar, recitats per ell, al cotxe. I se’n sabia molts, en castellà.

—Una de les coses més atractives del llibre és el que suggereixes amb el títol d’un dels poemes programàtics  de la tercera part: “Matèria d’estranyament”.
—És una reflexió sobre el temps i sobre la poesia com a antídot contra ell, com a “ucronia”, una forma d’abolir el temps. La paradoxa és que la poesia és temps i alhora el dissol en una mena d’atemporalitat.

—La poesia autèntica, apunta sempre al silenci, hi mor?
—El silenci és una de les abstraccions més belles que han inventat l’home i la poesia, però de fet només existeix la nostra sordesa. En termes estrictament poètics, el que fa això que diem silenci és pautar-la, limitar-la, deixar-la respirar, donar-li substància. Crec que l’antònim de la poesia no és el silenci, que n’és part essencial, sinó el soroll.

(Jordi Llavina: “Manel Rodríguez-Castelló presenta ‘Estranyament’ a Barcelona”, Núvol, 13 de novembre de 2014)

* * *

—De subtítol o descripció o aclariment hi heu posat un parèntesi: (Metaforismes i Saials). Comencem pel començament: què són els metaforismes?
—Amb aquest terme volia suggerir la capacitat, o la voluntat, transgenèrica dels texts. Als metaforismes hi pot haver l’esborrany d’un poema o un aforisme més clàssic o una nota de diari. És la cuina de l’escriptor posada a l’aparador. Una cosa que faig des de final dels noranta, molt de tant en tant, sense cap obligació, el resultat d’eixa voluntat que té l’escriptura d’autonàlisi i d’anàlisi de la realitat.

—De la mateixa escriptura, també.
—Hi ha molta reflexió sobre això, sí. No teòrica, que no vull passar per filòsof ni per crític literari ni per res. És potser una cosa molt visceral, molt viscuda, l’escriptura vista per l’escriptor, d’una manera íntima. En aquesta primera part hi ha prou, també, del sentir el pas del temps, el pes de l'escriptura, de l’enfrontar-te amb els teus fantasmes i no deixar de ser alhora un poc juganer amb les paraules, que sempre m’ha agradat. La segona part és la periodística, la més d’activista, vinculada amb la lluita per la independència.

—La majoria dels articles hi fan referència.
—És que no en podia fugir. Era un tema crucial, i ho continua essent. I em feia molta pena la resposta de la intel·lectualitat, la nostrada i l’estranya. D’aquí el títol, també, com a joc de paraules: és, sobretot, prendre una decisió i, per tant, al·ludeix a la capacitat d’autocentrar-se i de decidir. Així que també és anar-se’n d’aquest estat de coses, anar-se’n d’Espanya, superar les injustícies i tenir la possibilitat de fer un altre món. Però és que la mateixa idea de fer un pensament ja és bonica: construir-lo. Igual com les paraules: els pensaments es fan amb paraules amb aquest badar i no estar per res més que per tu mateix i per la immediatesa. L’escriptura com una manera de veure el món.

(Núria Cadenes: “Manel Rodríguez-Castelló, ‘L’escriptura també és lluitar contra les pròpies certeses’”, Vilaweb, 14 d’abril de 2021)