Manel Rodríguez-Castelló neix a Alcoi el mes l’abril de 1958. De mare valenciana i de pare madrileny, el 1975 es trasllada a València per cursar Filologia Hispànica, especialitat en què es llicencia en 1980. Durant l’etapa universitària funda, amb Jordi Botella, Gemma Lluch i Josep Solves, la revista literària Lletres de Canvi (1980-1983), a la redacció de la qual s’incorporen Vicent Escrivà, Jaume Pérez Montaner, Joan M. Monjo i Vicent Salvador. Molt actiu en els moviments d’oposició al franquisme en l’àmbit cultural i civil del catalanisme, el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 l’agafa en plena mili, que reparteix entre Còrdova, Badajoz i València.

Després d’una breu incursió al món de la literatura en castellà, el 1973 enceta la seua trajectòria com a escriptor en català. El 1975 obté un premi de poesia de l’Institut d’Estudis Alacantins, i el mateix institut s’encarrega de la publicació de part dels poemes de primera joventut titulats Poemes sense títol (1978). L’any 1977, alguns dels seus poemes apareixen recollits a l’antologia Migjorn d’Emili Rodríguez-Bernabeu, i l’any següent guanya el Premi Vicent Andrés Estellés per La ciutat del tràngol, dos fets que li permeten establir contacte amb molts escriptors de la generació dels 70.

Treballa com a corrector i traductor per a l’editorial Tres i Quatre entre 1979 i 1983, i el 1983 s’integra com a professor de llengua i literatura catalana a l’Institut d’Estudis Secundaris Clot del Moro de Sagunt.

El gener de 1983 mor el seu pare, el neuropsiquiatre i escriptor Manuel Rodríguez Martínez, i a partir d’aquell any es fa càrrec de l’organització del premi de poesia que porta el seu nom i que des de 1989 convoca l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. Entre 1989 i 1996 participa intensament en les tertúlies i activitats poètiques de La Forest d’Arana de València, i el 1992 coordina l’edició d’homenatge a Joan Valls Foc secret d’aquest segell.

Des de 1991 i fins a la seua jubilació el 2018, Rodríguez-Castelló treballa com a professor a l’Institut Estudis Secundaris Francesc Ferrer i Guàrdia de València, que dirigeix entre 2009 i 2013. Allà organitza homenatges a Joan Brossa, Mercè Rodoreda, Miquel Martí i Pol, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster, entre d’altres, i munta, amb alumnes i professors, l’espectacle poètic plurilingüe anual Un món de poemes.

El 1998 publica 35 poemes d’amor d’Ausiàs March (Tàndem) i, entre 2006 i 2017, diversos llibres del poeta alcoià Joan Valls i Jordà. El 2008 prologa i coordina l’homenatge a Ovidi Montllor 62 poemes per l’Ovidi (Brosquil). El mateix any publica l’antologia Ponts de paraules (Amics de Joan Valls) amb pròleg de Josep Mir en commemoració dels 25 anys del premi M. Rodríguez Martínez i el 2023, amb Jordi Botella, La Terra del Foc (Lletra Impresa), antologia dels poetes premiats. Comença a estudiar l’èuscar l’any 2013 i tradueix al català alguns poetes bascos. La revista L’Aiguadolç li publica el 2022 la traducció de poemes del poeta escocès Norman MacCaig.

És autor d’onze llibres de poesia que mereixen diversos premis, i alguns dels seus poemes apareixen en antologies com La vella pell de l’alba (Tres i Quatre, 1985), a cura d’Antònia Cabanilles; La poesia catalana i el silenci (Pagès Editors, 2015), estudi de Josep Maria Sala-Valldaura; o Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (Proa, 2018), recull coordinat per Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura.

En col·laboració amb músics i actors munta recitals i espectacles poètics com La ciutat dels poetes (1983), La set de ser d’Alvaro de Campos (1988, amb Deriva-Teatre), He aixecat mentre escrivia el cap (1993), Llibre de Sinera (1995, amb Begonya Mezquita, Ximo Seró i Carles Marquina), A tres veus: petit homenatge a l’Ovidi (2005), Ausiàs March: 10 cants d’amor (2009, amb música d’Àlex Andrés) o La Terra del Foc (2025, amb Juli Cantó, Ferran Rodes, Rosanna Espinós, Sofia Moltó i Jordi Botella), entre altres.

Des de 1992, Manel Rodríguez-Castelló escriu de manera regular columnes d’opinió en diversos mitjans. D’ençà de 2019 publica setmanalment al Diari La Veu del País Valencià. Sota el títol comú La pedra i el marge, la seua obra periodística suma unes dues mil columnes, arreplegades en part al blog del mateix nom i en diversos volums independents. A la revista Saó manté, d’ençà del 2006, una secció dedicada a la crítica de poesia. El volum Farem un pensament (metaforismes i saials) (2021) aplega aforismes i columnes d’opinió, i la majoria dels seus assaigs de tema literari estan inclosos en el llibre Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.