El llibre intitulat Spill (o sia "mirall"), compost de 16.359 brevíssims versos, es conserva en un manuscrit de la Biblioteca Vaticana sense nom d'autor. Al segle XVI fou objecte de tres edicions, la primera de les quals, impresa a València el 1531, porta el títol de Libre de consells per lo magnífich mestre Jaume Roig, atribució que és mantinguda en totes les posteriors. El títol, en canvi, sofreix una variació en la tercera, de València (1561), on l'obra és anomenada Libre de les dones, més verament dit de consells. N'existeix una edició del segle XVIII (1735) i una altra del XIX (1865), després de la qual vénen les modernes. Aquestes lleugeres indicacions bibliogràfiques posen de manifest un fet curiós i no gaire freqüent, o sia la persistència de la voga del Spill, llibre que des que fou escrit sempre ha comptat amb llegidors.

Aclarim, de primer, l'autèntic títol de l'obra i la seva paternitat, ja que al manuscrit apareix sense nom d'autor. [...]

La nostra obra, per tant, es diu Spill, i els títols de Libre de consellsi Libre de les dones semblen deguts als impressors, el segon dels quals pot haver estat inspirat en el del tractat d'Eiximenis.

Des de l'edició del 1531 el Spill apareix atribuït a Jacme Roig, que havia mort cinquanta-tres anys abans, la qual cosa suposa una tradició que adscrivia l'obra al metge valencià. Al Spill, encara, són tan sovintejades les referències a hospitals, malalties, medicaments i procediments de guarir, que això revela un gran coneixement de la medicina a part del seu autor.

(Martí de Riquer: "Jacme Roig", dins de la Història de la literatura catalana [Part antiga. Tercer volum]. Barcelona: Ariel, 1964, p. 215)

* * *

En l'Espill, Jaume Roig sembla que planteja una història ben senzilla: s'inventa un protagonista narrador que parla en primera persona narrativa i que s'adreça a un nebot per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida. L'objectiu és ben clar: convèncer el nebot en qüestió de la maldat —natural i voluntària, diu a C— de les dones per tal que el jove, seguint els seus consells, se n'allunyi i eviti així els patiments que ell ha sofert i que explica amb tot detall.

L'Espill està constituït per un poema introductori —la Consulta—, un Prefaci dividit en quatre parts i quatre llibres dividits en quatre parts més, com diu el text mateix (vegeu el comentari a PIV, 2). La Consulta i el Prefaci funcionen com una introducció i com una declaració de principis, ètics i estilístics. Entrem pròpiament en matèria amb els llibres primer i segon, en què el protagonista narrador relata la seva vida de solter, els seus matrimonis dissortats amb una donzella que no ho era, amb una viuda i amb una novícia, i l'intent frustrat de casar-se amb una beguina. En el Llibre Tercer, aclaparat per tots els problemes produïts per la companyia femenina, però pensant a casar-se ara amb la parenta, el protagonista narrador s'adorm i aleshores se li apareix Salomó per corroborar ideològicament, amb un reguitzell d'exemples pouats en les Sagrades Escriptures sobretot, el discurs contrari a la condició femenina dels dos llibres anteriors. En el Llibre quart, el protagonista narrador, que ha estat il·luminat per l'aparició nocturna, ordena la seva vida al marge de qualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l'oració i a les obres de caritat cristiana.

En la construcció de la seva ficció literària, Jaume Roig posa de manifest una rigorosa labor de composició i una clara voluntat d'estil, indestriable de la comicitat. Segueix meticulosament un pla traçat i concep l'Espill com una unitat de sentit, falcada en la macroestructura de sermó, en el jo literari i en l'auctoritas que li proporciona l'espectre de Salomó.

(Antònia Carré: "Introducció" a l'Espill. Barcelona: Quaderns Crema, 2006, p. 34-47)

* * *

L'Espill, en contrast amb el Tirant, té en contra el fet de ser més «medieval». L'Espill, en bona part, és una novel·la d'aventures a l'estil de la posterior «picaresca» castellana, però enfilada en quatrisíl·labs apariats. Roig, quan es posà a escriure l'Espill, no s'imaginava que podia haver-lo escrit en prosa. En prosa, l'Espill —una part de l'Espill— hauria estat la contrapartida narrativa del Tirant. Hauria estat una novel·la tan moderna o més —o tan precursora— com el Tirant. En vers, en més de setze mil versos, curts, envitricollats, el·líptics, de consonàncies obligades a cada pas, l'Espill ens queda distant. És un graciós i esplèndid exercici literari, d'entrada. És, alhora, un patètic pamflet antifemení. I precisament per ser «antifemení» recobra una actualitat singular. En la tradició literària catalana, l'Espill és una mostra exasperada d'hostilitat a la dona. No l'única, però sí la més brillant. Un altre llibrot imponent, el Vita Christi de sor Isabel de Villena, en seria la rèplica «feminista». En algun altre lloc, he insinuat la relació polèmica d'aquestes obres: la Villena, tanmateix, no deixava de ser una monja, i els seus arguments eren sobretot moralistes i bíblics. Roig, en l'Espill, conta historietes de la vida diària: com un novel·lista. Roig és el nostre segon novel·lista frustrat. El primer va ser Ramon Llull. Joanot Martorell ja jugava un altre joc. Cada època va tenir el seu portaveu: el Blanquerna, l'Espill, el Tirant, la Tragèdia de Caldesa...

(Joan Fuster: "Memòria de Jaume Roig", Serra d'or, abril de 1978, núm. 223, p. 39)