A títol d'hipòtesi podem, com ara estic temptant de fer jo, opinar que Rusiñol concebia les seves novel·les i les seves comèdies d'una manera ràpida, fresca, no gens enderiada. Gairebé diríem que moltes d'elles semblen nascudes d'un xoc casual amb una anècdota, amb una sola anècdota, com neixen sovint els articles dels periodistes. Ens sembla veure'l amb una cama sobre l'altra, en una tertúlia de camerino o de cafè, com després de sentir contar determinat episodi culinari, exclama: "Té, ara escriuré un sainet contra el vegetarisme!" [...] Ve costa amunt d'imaginar el nostre autor mesos i mesos preocupat, obsedit per un tema, per una sensació. Encara més, de suposar-lo mesos i anys —a la Flaubert— polint l'estil de qualsevol de les seves novel·les. Sobre aquest darrer punt, sense pecar de temeraris, podem afirmar categòricament que Rusiñol no va patir el suplici de l'estil. No. L'estil russinyolenc és el de la conversa —el de la seva conversa, ni més ni menys—.

(Carles Soldevila: "Pròleg", dins Santiago Rusiñol: Obres completes. Barcelona: Selecta, 1947, p. 24-25)

* * *

El senyor Rusiñol ataca la burgesia autòctona des de la seva posició d'artista i es grata allà on li cou. Les relacions de producció i l'explotació del treball pel capital no el preocupen massa, fora dels seus aspectes més desagradablement lletjos. El burgès, per a Rusiñol, no és el capitalista explotador. Burgesos són "tots els que no tremolen per dins davant d'una posta de sol, davant d'una dona que plora, davant d'un núvol rosat que passa o d'una aurora que despunta." O sigui, tots aquells que no posseeixen una sensibilitat estètica. L'esteticisme extrem de l'actitud queda ben il·lustrat per la referència a la "dona que plora": el que interessa Rusiñol no són els possibles motius que fan plorar la dona, sinó l'espectacle mateix d'una dona plorant, un espectacle bell com la posta de sol o l'aurora. [...]

Rusiñol, al capdavall, es distanciava críticament del Modernisme. I L'hèroe és, em sembla, la primera obra que reflecteix aquest allunyament. Modernista encara pel seu regeneracionisme, L'hèroe ja no ho és, però, en la seva apologia del seny burgès. D'altres vells modernistes, val a dir-ho, seguirien més tard aquest camí: llegiu Les garses d'Ignasi Iglésias o Els pobres menestrals d'Adrià Gual. Molts, però, es mantingueren ferms, fins i tot quan foren vençuts, en les seves primeres actituds. Rusiñol, en canvi, era ja, el 1903, un exmodernista.

(Joan Lluís Marfany: "Rusiñol, pròfug del Modernisme", dins Aspectes del Modernisme. Barcelona: Curial, 1975, p. 223 i 227)

* * *

A partir de la segona festa modernista, Rusiñol es convertí en un dels cappares dinamitzadors de la modernització de la cultura i de la societat catalanes. Així del discurs que Rusiñol pronuncià amb motiu de la representació de La intrusa de Maeterlinck, podem assenyalar dos aspectes: el primer, la descàrrega contra el romanticisme establert [...] en profit del simbolisme encarnat per Maeterlinck. [...] En segon lloc, la presentació de l'autor belga més com un reformador, com un artista modernista, de fet, enfrontat a una societat rutinària, que com un autor estrictament simbolista. [...]

Rusiñol havia anat esdevenint, però, cada cop més un home cansat, envellit i escèptic sobre la capacitat de l'artista de transformar la societat mitjançant la cultura. Així, a El català de "La Mancha" (1904) un activista català encarna el fracàs de la 'ideia' per terres manxegues.

(Enric Gallén: "Santiago Rusiñol", dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, p. 453-454 i 479)

* * *

A les pàgines de L'Avenç [...] obres i tendències estètiques encara inèdites a Catalunya començaven a compartir la categoria de moderns i la condició de modèlics amb autors autòctons de la talla de Rusiñol, el qual intentava de deixar enrera el costumisme que caracteritzava bona part de la seva producció anterior —en català i en castellà, indistintament—, per tal d'adoptar un to i estil que el situaven de ple dins el radi d'acció de la influència decadentista franco-belga, encara que ell mai no ho acabés d'admetre. [...]

Joan Maragall no trobava adjectius suficientment elogiosos per saludar l'aparició d'aquest interessant poema escènic (El jardí abandonat) que continuava l'experiència lírico-dramàtica iniciada amb L'alegria que passa assumint fins a les últimes conseqüències l'adopció del llenguatge del simbolisme. Amb El jardí abandonat, Santiago Rusiñol se situava a la punta de llança de la renovació de la literatura i de l'escena catalanes i demostrava un domini realment acceptable d'un codi literari que no admetia cap concessió a l'humorisme customista que en tan poques ocasions l'autor va deixar al marge de la seva producció literària.

(Margarida Casacuberta: "Estudi introductori", dins Teatre simbolista. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 7 i 50)